dissabte, 31 de desembre de 2011

Bon Any Nou!


Ara que comença el darrer dia de l'any, és hora d'inspirar profundament, de recordar...

El 2011 ha sigut un any...
He descobert...
He perdut...
He guanyat...
He caigut...
He superat...
He estimat...
He odiat...
He...

I ho haurem de guardar al cor on, barrejat amb els records que ja hi habiten, es convertiran ens bocins de jo, en porcions de la matèria que ens mou dia a dia, que ens defineix.

Que passeu un magnífic darrer dia!
Que trobeu l'Home dels Nassos!
I que gaudiu d'una molt bona i especial rebuda del nou any!

Bon Any 2012!!

dimecres, 28 de desembre de 2011

Escena #027: Tendresa

Amb precisió dactilar endinsa la mà entre els cabells esbutllats de dolor. Acaricia la testa, amb paciència, amb constància, amb comprensió.
"Plora", ara li diu i repeteix, "plora".
Amb la mà lliure li aferra amb fermesa confortable una de les espatlles. El polze ha iniciat, instintivament, un massatge encoratjador.
"T'anirà bé... netejaràs els mals esperits".
I ara fa atansar el front abatut a la seva espatlla, el convida a enfonsar-hi el dolor, a ofegar-hi les pors... una mà ni s'ha apartat de la cabellera, l'altra ara s'afanya a encoratjar tota l'esquena... de dalt a baix... de baix a dalt...
"Plora... ja no estàs sola..."

dilluns, 26 de desembre de 2011

"No te rindas" de Mario Benedetti

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.
No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.
Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.
Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.

dimarts, 20 de desembre de 2011

Escena #019: El primer càntic.

De darrera el volant estant, vaig imaginar que els fars vermellosos, harmònics de tanta caravana, entonaven el primer càntic de Nadal.

divendres, 16 de desembre de 2011

dimecres, 14 de desembre de 2011

"Cercles" de Sau

Tard o d'hora tot s'acaba però tornarà a començar
com la llum del dia que ens deixa en l'obscuritat.
El silenci del poeta i la pàgina el blanc
conviuran fins que el cercle es torni un altre cop a tancar.

Però avui sembla irrepetible, avui sembla diferent;
cada cop sembla l'últim cop, però aquesta nit la màgia ens ha agafat.
Cada esforç sembla el primer esforç,
però aquesta nit el cercle s'ha trencat.

Però la màgia del solstici avui ens ha captivat,
enmig del cercle ha entrat la llum
i res no tornarà a ser com abans.
Enimg del cicle, al mateix punt,
el món sembla haver-se aturat.



Homenatge a Josafat de Prudenci Bertrana

    — He vingut a reclamar-te una almoina d'amor.

    La veu de la dona li ressonà dins les cavernoses orelles temoroses de sentir aquelles paraules. La seva essència s'estremí i feu capgirar els pocs bons sentiments que encara se li entortolligaven al cor. Tot pletat, naixia del mateix malaltís instint que des de petit l'amenaçava. I els sentiments torbadors li evocaven les columnes recargolades de la nau central que s'obrien en imatges terribles de pedra i fongs. Encara no l'havia vista, però el ressò de la veu retronava dins l'església difuminada entre les forscors de la vesprada. Lentament, va iniciar el camí cap a les escales que, amagades de la vista de les devotes, s'enfilaven per la dreta del presbiteri cap a les alçades misterioses del cor. Els riures de la dona, barrejats amb conegudes invocacions pecaminoses, es perdien en l'eco sepulcral de passadissos i galeries plenes de basarda. Finalment, fità les escales que cercava, recòndites com una gruta de les seves terres, i inicià la sinuosa ascenció cap al campanar.

    L'estretor del sotre caigut, i mig ruinós, de la cambra li provocà ofec. Fins passats uns instants, no s'atreví a fixar els seus ulls encesos, de furor i de pretesa indiferència, sobre la bagassa que ara reposava amansida, com un anyell diabòlic, sobre l'humil jaç que residia en el racó més infecte de l'estança. La bellesa d'ella li recordà la imatge de la Santa Verge que cada nit l'atemoria mentre recorria les ombres d'espelma que habitaven la catedral. Aquesta semblança, a poc a poc, li anà pertorbant brutalment l'equilibri, entre la santedat que l'edifici li reclamava i l'instint roent que li abrusava les entranyes. El pit palpirant de la donota, la sentor profusa que li omplia els narius, la mirada desvergonyida, aquell cos bategant que esperava ofegar entre els seus braços, i sobretot, de nou, la constància rítmica del blanc dels pits, el feu travessar voltes, vitralls, murs i contraforts fins els planells dels amor jovenívols on, enjogassat pel festeig, s'havia iniciat en els camins del cos humà. Però, la innocència, que recordava de la mullena tremolosa de l'albada primerenca, xocà frontalment amb la pestilent feresa amagada que, pacientment, es despertava rere cada estudiada respiració i moviment amb què la criatura mefistofèlica ultratjava la sacramental llar.

dilluns, 12 de desembre de 2011

"Viatger davant del mar de boira" de Caspar David Friedrich


Mira la inmensitat blanquinosa, el mar vaporós que, instal.lat, l'observa amb parsimonia.

"Una nova aventura...", xiuxiueja. Tan sols la brisa que s'escola entre els seus pensaments ha pogut escoltar-lo.

I, amb pas inquiet però ferm, inicia la davallada. Primer un peu, després l'altre, ara una cama, ara la cintura... tot el tors, tota la testa, s'endinsen a l'oceà boirós que perfila el nou horitzó.


divendres, 9 de desembre de 2011

Escena #067: Foscúria

S'arrapa als genolls amb la respiració encongida...  Els braços tensos, les articulacions oxidades, el cor descontrolat, els ulls tormentosos...
El pensament terrible recorre el cervell, sinapsi a sinapsi. És la rebel.lació darrera. La veritat indescriptible i final. L'últim estadi fins a l'acceptació que duu a la derrota, al més profund de la foscúria.

diumenge, 4 de desembre de 2011

"La creu de la mola". Capítol Novè.

   Quan ella aconsegueix reaccionar es gira i comença a descendir de la mola. "Adéu...", el sent llunyà, no gosa aturar-la. Seran les últimes i la més dolorosa paraula que mai li ha travessat el cor. Mai més el tornarà a veure. Mai. Arriba a la casa, agafa les claus, tanca, puja al cotxe, l'engega i marxa. Pel retrovisor pot veure la silueta de la creu i, al costat, la figura humana que es difuminen entre la pols que les rodes del vehicle aixequen. La pols... és la seva història; la vida feta bocins que ara s'eleva i baja junta de nou per tornar-se a desintegrar. Ara ja per sempre més. Ha sigut massa dur. Definitivament és morta. Ho ha aconseguit: la vida feta bocins i el cor, el fons i l'ànima a les mans de l'Àngel. "Adéu", pensa. I despareix en la distància.

    S'ha quedat immòbil. La sang del cor ara li vessa pels ulls. La ferida s'ha obert de nou. No ha cicatrització possible. En la llunyania ha escoltat els últims remors del motor del cotxe. Imagina la polseguera que deixarà al seu pas. Totes els brins del seu ésser que en aquest instant s'han esfilagarsat i voleien pel cel del món sense rumb en busca de l'únic lloc on poden viure... al cor de l'àngel fugit.

---

    Quan s'aixeca el nou dia, mira fixament el buit horitzó. S'eixuga les llàgrimes roges que li recorrien les galtes, s'empassa el vidre del coll i torna al poble. Es dutxa, esmorza i es dirigeix cap a l'empresa. "Avui faré fora la Maria i el senyor Joan", pensa en entrar al despatx. I així ho fa. Després s'aixeca de l'escriptori, obra la finestra i alça la mirada trencada cap a la creu.

    Un somrís encallat es congela. S'imagina un gran monstre de ferro arrencant la creu de la mola, fent-la bocins. A ella, a l'home que hi va morir i, també, als propietaris dels dos noms que un dia van gosar pertorbar la pau d'aquell indret...

divendres, 2 de desembre de 2011

"La creu de la mola". Capítol Vuitè.

    "No recordava que els àngels poguessin ser tan bells..." La veu li ha trencat el son. Ja es comença a fer fosc. Porta moltes hores mirant cap a la casa i, ara, s'adormia. Aixeca la vista espantat. Quan aconsegueix centrar la mirada s'incorpora de sobte. És ella. La mira fixament. No ho pot evitar. Ella tampoc abaixa la mirada. No aconsegueixen dir res fins que un agri "Què fas aquí" se li escapa a ell dels llavis. "Res". I la tensió ocular continua. El passat pren forma de nou al buit que resta entre la intensitat de mirades. Són capaços de recuperar qualsevol petit instant i reviure'l allà mateix. Segueixen sense pronunciar cap mot... Els ulls encadenats...

    Ja és fosc. Una tenyida lluna plena els il·lumina. Ells resten silenciosos, sense gosar apartar la mirada de l'altre per por de perdre-ho tot quan les separin. Però la tensió és extrema i ella aparta la mirada. "Me'n vaig" diu,  "mai més ens tornarem a veure". Ell la segueix mirant, ella ni gosa. El vidre, ell torna a sentir el vidre trencat dins la gola. El silenci s'apodera de l'escena. Les mirades perdudes, els cors trencats, els llaços deslligats, els braços separats i el vidre que fa que la sang comenci a rajar...

dijous, 1 de desembre de 2011

Escena #026: Des de la penombra.


Una veu tot ho embolcalla des de la distància...

... un sospir és l'eco perfecte...
... un cor és percussió del ritme sil.làbic...
... una mirada és súbdita de la tensió vocal...
... un esperit és U amb la màgia destil.lada...

dilluns, 28 de novembre de 2011

Escena #029: Derrota

"Només sóc una engruna microscòpica"
... llàgrimes sense nord fugen del parell d'ulls...
"tan sols una partícula enfonsada davant l'inhòspit firmament...".

dissabte, 12 de novembre de 2011

"Noche triste de Octubre, 1959" de Jaime Gil de Biedma

A Juan Marsé.
Definitivamente
parece confirmarse que este invierno
que viene, será duro.

Adelantaron
las lluvias, y el Gobierno,
reunido en consejo de ministros,
no se sabe si estudia a estas horas
el subsidio del paro
o el derecho al despido,
o si sencillamente, aislado en un océano,
se limita a esperar que la tormenta pase
y llegue el día, el día en que, por fin,
las cosas dejen de venir mal dadas.

En la noche de octubre,
mientras leo entre líneas el periódico,
me he parado a escuchar el latido
del silencio en mi cuarto, las conversaciones
de los vecinos acostándose,
                                                todos esos rumores
que recobran de pronto una vida
y un significado propio, misterioso.

Y he pensado en los miles de seres humanos,
hombres y mujeres que en este mismo instante,
con el primer escalofrío,
han vuelto a preguntarse por sus preocupaciones,
por su fatiga anticipada,
por su ansiedad para este invierno,

mientras que afuera llueve.
Por todo el litoral de Catalunya llueve
con verdadera crueldad, con humo y nubes bajas,
ennegreciendo muros,
goteando fábricas, filtrándose
en los talleres mal iluminados.
Y el agua arrastra hacia el mar semillas
incipientes, mezcladas en el barro,
árboles, zapatos cojos, utensilios
abandonados y revuelto todo
con la primeras Letras protestadas.

"La creu de la mola". Capítol Setè.

    Quan recupera forces es gira cap a la casa. Amb els ulls recorre les parets i cada pedra, cada teula, cada fusta, cada bocí de vidre de les finestres li duen un antic record. Instants d'una vida passada que voldria haver oblidat, que desitjaria odiar, però que, de nou, vagaregen pel seu pensament. Sembla deserta. S'acosta a la porta principal. És tancada. No hi ha rastre aparent de presència humana. Però sap que no és cert, allí, dins les parets dissimulades hi ha algú. Hi és ella. Ho sap amb la mateixa certesa que ella deu notar la seva presència, amb el mateix temor cremant-li les venes. L'amargor pressionant-li l'ofec el convenç que és millor fugir, no veure-la, però l'ànima té veu pròpia... "com m'agradaria poder tornar a ballar sota la llum de la lluna amb els seus cabells... com desitjo tornar a morir als seus braços..."

    S'ha tornat a posar a caminar. De nou, les cames manen. Ara el condueixen al peu de la creu i s'hi asseuen. Però no mirant cap al paisatge, no, amb l'esguard clavat a la casa. Ella hi és... aquell aroma que ha cregut olorar és inconfusible. També podria ser que ho estigués somniant. No seria la primera vegada. Fa temps que somnia amb ella, només amb ella. Potser era l'única que el va conèixer. Només ella va accedir al seu món, als seus misteris... però, allò, es va acabar. Va marxar. El va deixar. És morta. Fa el gest de mig aixecar-se. Si es troben es faran mal de nou. Ho sap. No vol fugir, però. Així que s'obliga a seure, a mantenir la tensió dels ulls, a refrenar la por que el destorba. Sap que córrer el risc de tornar-se a perdre, al seus ulls, per sempre.

divendres, 11 de novembre de 2011

Escena #11.11.11: Comiat

    El camí a casa esgota la bellesa fugaç d'una darrera posta de la memòria.

    Ja ni recordes si era rogent o malva; si el núvol governava tot el camp de visió o una delicada porció de cel.

    Lentament, com el repetir d'una lletania minvant, esborres el color que s'apaga. Ja no significa res. I l'espai que allibera, es converteix en el cofre dels somriures. Els seus ulls, els seus rostres... són ara l'única tonalitat que es pon.

dimecres, 9 de novembre de 2011

"The Sweet Old Etcetera" d'Alison Clifford

 The Sweet Old Etcetera



Una preciositat de la literatura digital.

Un homentge en tota regla a la poesia d' e.e. cummings.

Deixeu-vos seduir!

http://collection.eliterature.org/2/works/clifford_sweet_old_etcetera/sweetweb/index.html

"La creu de la mola". Capítol Sisè.

    Després de veure la silueta a la creu, ha sortit corrents. Esquivant primer gent, després arbres i esbarzers, ha arribat al cim de la mola. Un cop al costat de la creu, s'ha restat immòbil. Al cap d'uns instants, ha posat la mà sobre una antiga inscripció que hi ha. Hi havia! Recorda el dia que va destruir amb foc els ulls un dels dos noms que hi havia. Però, ara, no n'hi ha cap. Amb mà dubtosa ressegueix les incisions obertes al símbol d'antic, ..."i si ha sigut ella?".

    No sap què té. Un estrany sentiment li recorre tot el cos. Un foc i, alhora, un gel se li barregen al cervell, al cor, i fan de la saliva que resideix al coll un troç de vidre de got trencat que li obre les venes, les ferides, les odiades ferides. Un record punyent li assalta la ment, un moment allunyat, distant, una volguda insignificant porció de passat que el fa sentit com un infant, com un gos abandonat que ha perdut l'olfacte. Les cames oblidades de tota raó s'han posat a caminar. I el condueixen cap allà on no vol anar, per altra banda, però, per què aturar-les ara.

    La vella masia s'alça davant. No suporta la visió. Tanca els ulls amb força mentre es gira per donar-li l'esquena. Agafa forces i, en obrir els ulls, es troba contemplant intensament la vella creu, i li demana forces... Ara sacseja el cap, fins i tot es colpeja amb la mà el front. Vol allunyar del pensament els últims mots que han gosat aparèixer... aquella creu no és res, no vol dir res, no signfica res, res!... és un troç de formigó i ferro fred, fred... buit... el símbol de l'indret on un estúpid va deixar que li prenguessin la vida...

divendres, 4 de novembre de 2011

Escena #024: Ocells

    Quan entren en el teu camp de visió et troben amb els ulls mig inconscients. És d'hora, massa d'hora per quasi tot. I, no obstant, saltironegen alegrement. No els hi veus una direcció correcta, només la recerca infatigable d'aliment.

    Segur que ni han esmorzat, però els ocells ho fan?! Un mig somriure d'estupidesa matutina acompanya el pensament. Se'ls veu feliços, la dansa sempre es la mateixa: un aixeca el vol, planeja amb elegància que pensaves insòlita, i acaba per trobar el repòs a l'altra banda de les vies. Immediatament, l'altre el segueix dibuixant una ruta similar, la mateixa elegància acaricia la brisa de tempesta.

    No ets capaç de deixar de mirar-los, són la parella perfecta, es reconeixen els moviments, s'acompassen amb cada nou voleiar. T'embadaleixen. I el somriure s'accentua. Són perfecció. Ells si que en saben. La natura en sap. De lluny s'apropa el rumor del tren. Desitjaries aturar el temps, retenir el ball de les aus intacte, oblidar que la quotidianitat t'empaita. Viure només del delicat compàs que els dos éssers representen només per tu.

    Un d'ells aixeca de nou el vol. Aquesta vegada decidit, impetuós. L'altre dubta, l'observa i, de sobte, córrer darrera d'ell. L'esmorzar, penses. I tens tota la raó, el primer ja alça victoriós la porció alimenticia. Quan el seu company arriba, just en el moment de deixar l'engruna a terra, sense ni tan sols haver ensumat el desperdici humà, el company, l'amic que imaginaves inseparable li venta un cop sec, brusc, dur d'ala. I fuig, s'alça, cel enllà, retrocedint fins a la via oposada.

    No vols entendre res. Només notes la gelor que t'assalta galta avall. El somriure que penja de la decaiguda comissura del llavi inferior. Tens la mirada captiva per l'agressor, qui ara assaboreix i picoteja l'apat amb indiferència voraç. Ni tan sols et preocupa l'ésser alat agredit. Només irradies ràbia que descarregues amb intolerància creixent per cada porus del cos.

    El món està massa carregat de monstres... Massa ple d'individus insensibles, miserables que s'atorguen exagerada importància. I l'ocell no és ja un ocell, té cara i ulls que es confonen amb les plomes que ara, més que mai, voldries ensangonades, aixafades per rodes de metall entre visceres que no han arribat a temps de produir sucs gàstrics.

dijous, 3 de novembre de 2011

"La creu de la mola". Capítol Cinquè.

    Quan s'ha adonat del què estava fent, ha baixat ràpidament de la gran mola de roca que sosté la creu. Per un instant ha tingut la sensació que una antiga mirada tornava a recórrer el seu cos. "No hauria d'haver tornat", ha pensat un cop deixada enrera la creu. Té por, una por terrible de tornar-lo a veure. La creu és el lloc on probablement el pot tornar a veure. Sap que era el seu lloc preferit... no obstant, no ho ha pogut evitar. Aquest sentiment que la lliga a la l'espectre rocós l'espanta. No sap ben bé perquè, però ho havia de fer. Havia de tornar, contemplar de nou i per última vegada aquell paisatge... i ell també n'és un fragment... Demà, no obstant, marxarà lluny, per sempre més. Sap que és morta per aquell indret, sobretot, per a ell. Ell la va matar, o va ser a l'inrevès...?. Qui sap si importa ja. Per això no se'l vol trobar. Per això ha tornat. Trobar-se'l seria massa... massa fort. Però... "qui pogués tornar-se a sentir viva navegant dins la tempesta de la seva mirada...".

    S'està a l'antiga casa de pagès dels avis. Ningú sap que hi és. No ha ni permès que les pedres notessin la seva presència. I tot i que fa una setmana que vagareja per aquests paratges, de nit no ha obert els llums, no gosa... i si ells els veiés?... però tan de bò que ho fés... si és tornéssin a trobar potser... però millor que no. S'ha arriscat molt tornant. Però aquest moment l'esperava, avui, aquí, ara...

dimarts, 1 de novembre de 2011

"La creu de la mola" Capítol Quart.

    Molts cops ha escoltat que la gent pronunciava aquests mots a la seva esquena. Això l'encoratja, el fa més fort i cada cop està més segur que està fent el correcte. Res ni ningú importa. Res, val la pena. Res.

    Quan arriba a l'empresa nota com la gent li fa vores. La taula de la seva secretària està buida. I quan pregunta per ella li diuen que ha dimitit. Cap veu gosa dir-li res més a la cara, però mentre tanca la porta escolta una conversa. El molt tirà, li ha fet la vida impossible, ni pel seu fill que estava d'urgències la va deixar marxar, el nen només té cinc anys!, no té cor... "I a mi què?!", pensa, "una criatura malalta, i? Una mare, una dona preocupada, no hi ha sentiment més fals...".

    S'asseu i signa uns papers. Llegeix unes cartes. No pot concentrar-se. Alguna cosa no està bé. Es fixa en uns informes, els trobes. Impossible. Aixeca els ulls i mira per la finestra. Allà, en la llunyania, s'alça la creu. I just darrera d'ella el sol que l'atravessa. "És bonic...". I sense saber perquè s'aixeca i es posa a caminar. Surt del despatx, de la planta, de l'empresa. Tothom el mira, ningú li diu res. Segueix caminant, però s'atura en sec. No pot ser, li sembla haver vist un... un fantasma, era, no sap qui era, però la posició que aquell cos acaba d'adoptar arrepenjat a la creu li ha trastocat els records. Ha esqueixat un forat a l'ànima. Aquella ombra, aquell silueta... no, no pot ser... ella és morta.... morta.

"La creu de la mola" Capítol Tercer.

    Quan abandona el peu de la creu i baixa la muntanya, torna a casa seva. Aquelles parets que des de petit li han sigut hostils. Ha tret tots els quadres i les fotografies que li recorden aquells anys. Alguns els ha cremat, altres -sobretot les fotografies- les ha trencades a bocins ben petits per impedir que algú les pugui reconstruir i veure el món que amaguen... "per què vaig fer-ho?", es pregunta a vegades. Només està segur d'una cosa, bé, creu estar-ho: odia aquell món, el món que les fotografies li retornen a la ment...

    La gent parla d'ell. El recorden de petit. Alguna vella comenta que havia sigut un nen encantador, rialler... Una veritable joia! Però és com si el dimoni s'hagués apoderat d'ell. Ningú sap què li va passar, perquè s'ha convertit en el monstre que ara és... Tan sols estan segurs que el canvi es va produir quan va marxar... Malgrat tot, a qui li importa ja. És odiat, res més cal tenir en compte. Això és tot. Ja ningú s'acosta a ell per saber què li passa. No val pas la pena, està podrit per dins... com un dimoni, qui sap si el diable en persona, seria millor que morís.

divendres, 28 d’octubre de 2011

Escena #004: Quatre anyets.

    Els peuets fan equilibris indecisos sobre les puntetes. Tot el cos tremola i es tensa al ritme dels braços que, aferrats al pom amb les manetes, lluiten per obrir l'obstacle, per girar-lo.
    No pot, ho intenta una vegada, dues, tres... Perd l'equilibri, les manetes aconsegueixen mantenir-lo amb un reflex innat. Hi tornen puntetes, braços i manetes, un nou esforç i un altre, i cau... La classe és allà, a l'altre banda del poderós monstre amagat rere el nom de porta.
    Dues llàgrimes de desconeguda impotència es rebel¤len i fugen galtes avall, no en volen saber res més de portes... Però el seu antic propietari torna a estar de puntetes i ara desconsolat ja ni fa força, només somica mentre estreny l'estrany objecte.
    ...
    El cop de porta ressona a l'edifici. El crit de la directora increpant-te i demanant-te explicacions cau en el terreny erm de les teves incomprensions. Tant te fot el que digui ella i la mare que les va fundar. Són totes iguals. A tu ningú t'entén, mai, mai...
   La directora diu que t'esperarà a l'aula dels castigats per la tarda i... tot i que continua afegint advertències i recordant-te que així no vas bé ja ni l'escoltes... el nen està plorant, li veus les llàgrimes regalimant-li fins a l'interior de la bata... si no vens t'ho trobaràs... el nen segueix allà immòbil, com si fos una estàtua que raja dolor... ja m'has sentit... i tu també se t'escapa entre dents i el nen ja no existeix, s'ha fos entre la ràbia i la fugida...
    Gires la cantonada, la porta és a menys de 20 metres. La sortida, la salvació després de crits i sermons i advertències que mai et duran enlloc. Però t'atures, no sents res a banda del cop de porta rere la carcellera. Aguditzes les oides, escoltes el silenci amb intensitat, hi ha quelcom que et manca.
   I allà, en la distància que crea el buit de la cantonada l'escoltes, lleu, quasi imperceptible, però arrapat a les parets de fulles de castanyada... Desfàs els teus passos, treus els ulls tímidament, i allà segueix, ignorat del món, en la postura increïble.
    Ni te'n adones que camines cap a ell, ja li tens una mà al cap, l'altre al pom, feu força junts, l'obstacle cedeix davant dels ulls increduls, el mires per dir-li calma petitó, ja està, no passa res, veus, necessites res més... però no pots, les paraules és converteixen en inservibles, buides de qualsevol significat, i et sents petit i gran alhora, important com mai abans, però avergonyit per la tendresa, per la sinceritat, per la grandesa extrema del parell d'ullets que t'admiren només a tu...
    I ara és també el somriure, tota la seva cara ho és, el perfecte retrat de l'agraïment al déu que ha gestat semblant heroicitat... I ets tu, només tu...
    Ara et fa adéu amb els ditets que ni recorden els plors passats i s'allunya fent gràcils saltironets que es giren ara sí ara també per no oblidar el somriure que li regales, per segellar la vostra secreta aliança amb la teva mà que, no saps ben bé com, ara emula el càlid adéu, el desitjat fins aviat... graziezzz!... I desapareix.

Escena #100: Perfecció

... amb brisa nilòtica confosa amb els cabells, amb el cos balacejant-se al ritme hipnòtic de la dansa del corrent, amb l'esperit subjugat, embadalit per la visió magnètica...
"Has vist mai res de més perfecte?!"

dimecres, 26 d’octubre de 2011

"La creu de la mola". Capítol Segon.

    Pensa en totes les persones que viuen al seu voltant. Tots aquells que un cop o un altre li han dedicat un somriure mentre el saludaven però, davant d'aquest fet, ell només és capaç de respondre amb una mirada fixa, tancada, profunda i severa, plena de gel i de compassió... compassió cap a què no ho sap.

    Va començar a l'empresa de la qual ara n'és el sots-director ja fa molts anys. Llavors era només el noi dels encàrrecs, no obstant, sabia que aquell lloc no era el seu. El destí el conduia a la cima, a l'èxit assegurat. I per tal d'aconseguir-lo sabia quin camí seguir: es va fer l'amic indispensable de tots els treballadors, era, per a ells, la persona que tots necessitaven. Arribat a aquest punt, va aprofitar-se dels secrets més inconfessables de cadascun d'ells per ensorrar-los. Bona part de qui va confiar en ell o van ser acomiadats o van marxar. Potser encara arrosseguen el pes de la seva amistat sense escrúpols.

    Els va trepitjar, els va arrossegar pel fang per aconseguir el seu destí. Pujar, pujar, pujar... era l'únic camí acceptable. Ho ha aconseguit. Només li queda el director, ha pensat d'esquitllada, però potser ja seria passar-se... o no.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

La creu de la mola: Capítol Primer.

    S'ha llevat com cada matí. Se sent buit per dintre. Va saber què era sentir l'escalfor d'un cor al seu costat... Coneix i tem aquest sentiment. L'odia amb tota l'ànima. No recorda res a banda de l'odi, de la desesperació, de la soledat que des de petit han rondat la seva persona.

    Ell és aíxí: un home sol, aïllat, desesperat perquè busca un residu d'esperança que l'ompli, però ja ni recorda què significa. Això sí, detesta qualsevol persona que pretengui acostar-se a ell. Ningú, fa temps, ha volgut, ha sapigut o, potser, ha tingut l'oportunitat d'estimar-lo.

    Està assegut al peu d'una vella creu. Des d'aquest indret pot contemplar la magnificència de l'alba. Cada cop que la contempla el seu cor s'omple d'engrunes càlides que no reconeix. El primer cop que les va sentir es va espantar i va fugir. Però, ara, ja no marxa, sinó que es queda assegut intentant comprendre-les i, alhora, refrenant aquest sentiment, allunyant-lo d'ell.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

"El día de Difuntos de 1836" de Mariano José de Larra

(...) Pero ya anochecía, y también era hora de retiro para mí. Tendí una última ojeada sobre el vasto cementerio. Olía a muerte próxima. Los perros ladraban con aquel aullido prolongado, intérprete de su instinto agorero; el gran coloso, la inmensa capital, toda ella se removía como un moribundo que tantea la ropa; entonces no vi más que un gran sepulcro: una inmensa lápida se disponía a cubrirle como una ancha tumba.

No habia aquí yace todavía; el escultor no quería mentir; pero los nombres del difunto saltaban a la vista ya distintamente delineados.

¡Fuera, exclamé, la horrible pesadilla, fuera! ¡Libertad! ¡Constitución! ¡Tres veces! ¡Opinión nacional! ¡Emigración! ¡Vergüenza! ¡Discordia! Todas estas palabras parecían repetirme a un tiempo los últimos ecos del clamor general de las campanas del día de Difuntos de 1836.

Una nube sombría lo envolvió todo. Era la noche. El frío de la noche helaba mis venas. Quise salir violentamente del horrible cementerio. Quise refugiarme en mi propio corazón, lleno no ha mucho de vida, de ilusiones, de deseos.

¡Santo cielo! También otro cementerio. Mi corazón no es más que otro sepulcro. ¿Qué dice? Leamos. ¿Quién ha muerto en él? ¡Espantoso letrero! ¡Aquí yace la esperanza!!

¡Silencio, silencio!!!

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Escena #085: La mà

Un peu ha ensopegat.
Un cos ha perdut l'equilibri.
Uns ulls han vist el seu món trontollar.


Pànic. Por. Vergonya...
El metro ple.
Tu al mig.
Perdent l'equilibri, perdent l'elegància.
L'enrojolament és immediat.

Notes el frec de la tensió.
La ràbia del ridícul...


Una mà, però, té voluntat pròpia.
Cerca.
Talla l'aire.
Busca un anclatge.
Res...


No desespera.
S'allarga de nou.


I la mà,
del mateix cos que ha provocat l'incident,
la subjecta amb força.

El tacte l'encoratja.
La mirada la calma.
 

divendres, 14 d’octubre de 2011

Escena #030: Després del pati

Només
quan el darrer nen ha creuat els límits de l'edifici,
ells s'han atansat, calmosament,
a les restes desperdigades d'esmorzar alliberat de ser cruspit.

... Si més no,
fins ara...


Link a la imatge:
http://animales.jpg2.com/displayimage.php?album=31&pos=618


dimecres, 12 d’octubre de 2011

Escena #015: Passeig



Camino sense un nord exacte
resseguint les malmeses dreceres perdudes,
ja, en el record del temps.

Avanço vessant amunt.
L'espadat a mà dreta,
l'estimball a l'esquerra.
Els sargessos obliguen l'esforç
de les extremitats
més enllà del possible.

dijous, 6 d’octubre de 2011

"Apágame los ojos..." de Rainer Maria Rilke

Apágame los ojos, y te seguiré viendo,
cierra mis oídos, y te seguiré oyendo,
sin pies te seguiré,
sin boca continuaré invocándote.
Arráncame los brazos, te estrechará
mi corazón, como una mano.
Párame el corazón, y latirá mi mente.
Lanza mi mente al fuego
y seguiré llevándote en la sangre.

El libro de las horas, 1905

dimecres, 5 d’octubre de 2011

"L'etern indecís"

    Les nota agitant-se, dansant rabiosament, les unes contra i amb les altres, allà, a les foscúries que té entre la matèria gris i la massa cerebral. Són talment una colla d'idees que deriven en dubtes. Es planteja seriosament, de nou, trobar una solució. Sap que el sistema nerviós ha transmès correctament l'estímul fins a la medul·la i d'allà cap al còrtex on tot s'ha de decidir. Però les seves neurones no efectuen sinapsis unidireccionals, no en saben, sempre es bifurquen i trifurquen i... així fins a deixar-lo, físicament, assegut davant qualsevol ínfima incertesa quotidiana. Groc o marró, gran o petit, bullit o fregit, dreta o esquerra, aquí o allà, avui o demà... no ho sap.

    Vacil·la constantment davant variables raonables, s'escolta balbucejar quan algú li exigeix una resposta concreta, el seu món és un autèntic caos, igual que una biblioteca sense cartellets, ni etiquetetes, ni gomets. Resta, sovint, perplex durant una estona indeterminada mentre s'enfronta a les possibilitats, i en mesura les alternatives lluitant per trobar un punt de fuga. I res. Malgrat escarressar-se i deixar-s'hi bons i mals esperits, tot li resulta inútil. Té un galimaties per pensament des del moment de néixer, algun gen la va esguerrar no sap ben bé quan. Quan era petit resultava més senzill, al mínim titubeig tenia la mare, el pare, els avis, la germana, la mestra, un amiguet... qui fos per mostrar-li la direcció; però de gran les fletxes i les senyalitzacions i les advertències s'han difuminat entre la determinació que se li pressuposa. És conscient que es balancejarà fluctuant eternament entre el desordre que els embolics diaris li proporcionaran. Creu tenir només una possibilitat, però no focalitza ben bé quina és. Quan l'ensuma, s'esfuma. I si la veu, es dilueix. De tant en tant, pensa que tot plegat és culpa d'aquest món nostre, tant distant i estrany, tant incert i ràpid... ell n'és el producte perfecte: l'etern indecís. Però, de fet, tampoc no ho sap del cert.

    Desesperadament, sap que tan sols li resta una sortida, aixecar-se sense barrinar més en si és vermell o verd, gras o prim, a la planxa o al forn, a dalt o a baix, aquest o aquell, ara o mai... caminarà sense més pensaments creuats, sense plantejar-se més escissions que es gronxin, es centrarà en l'opció senzilla: en anar endavant, sense rumb potser, però sense afluixar el pas.

Link a la versió Flash de "L'etern indecís": http://www.hermeneia.net/treballs_pdf/e4/cristina/index.html

dimarts, 4 d’octubre de 2011

"L'ombra negra"

No és una ombra negra,
és vent, vent que volta gent,
vent que juga amb vent,
vent que pateix
per culpa d'ell mateix, i
vent fort, profund i tenebrós
que forma i mata altre vent.

El vent és fort i juga,
ho aposta tot,
a la suma més alta,
tot, per la tramuntana,
o pel garbí, o pel mestral.
Ell ho dóna tot, tot,
per l'altre vent.

Però l'altre vent,
tramuntana, garbí i mestral,
no sap què és donar res,
res per res,
ni res per ningú;
i encara menys per
l'altre vent.

Aquell vent que segueix jugant,
voltant vent i matant vent,
mentre pateix sol i aïllat,
perquè veu com l'altre vent
ja ni el recorda.

Ara però, ja no pateix pel
seu aïllament, sinó
perquè el seu aïllament
es generalitza i ja no són
els altres que no donen res,
sinó que és ell mateix,
el vent,
qui s'ha oblidat de donar.

I ja no és ni fort,
ni profund,
ni tenebrós...
ara és allò que tant temia:
l'ombra negra.
10 de Febrer del 2001

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Escena #095: Petit

Un gest tímid acaricia el petit caparró que l'observa amb ulls tèrvols.
"Però marxaràs?" li sent dir.
"Es clar, quan arribi el moment."
"Però per què?! Jo no vull que marxis..."
Què contestar, pensa. L'infant no ha apartat ni mig instant la vista.
"Bé, tot en aquesta vida té un final."
El nen ni parpelleja.
"És com el curs escolar que acaba per tornar a començar."
"Així que tornaràs!", fa ara amb veu il.lusionada.
"Bé, qui sap...", el somriure tremola, "... potser...", es relaxa, "... no ho crec...", es trenca.

"Seguirem somniant" de Sopa de Cabra

Hi ha un home que ha marxat de casa
Que no ha acceptat la rendició
Un home en braços del seu àngel
Hi ha algú que ja ha vençut la por.


Un home agafa una guitarra
Un home llença un crit al vent
Un home mira el buit i salta
Hi ha algú que ja ha burlat el temps.


Seguirem somiant
Escoltarem la llum
Mentre el món és mou dins els teus ulls.


Seguirem cantant
Ensorrarem els murs
Anirem sempre més lluny.


Hi ha un home que ara estén les ales
Un home que ha tocat el cel
No tornarà mai més a casa
Hi ha algú que ja ha pagat el preu.


Seguirem somiant
Escoltarem la llum
Mentre el món és mou dins dels teus ulls.


Seguirem lluitant
Ensorrarem els murs
Anirem sempre més lluny.


Seguirem cantant
Escoltarem la llum
Mentre el món és mou sense els teus ulls.


Hi ha un home per la corda fluixa
Hi ha un home que ara ja és del món.

dimarts, 27 de setembre de 2011

"Monjo vora el mar" de Caspar David Friedrich





... només un ésser insignificant davant del no res...

Instants de temps

     Amb la barbeta deprimida a la mà que feia equilibris sobre el colze mal arrepenjat pels sotracs de les vies, veia com el món se li escolava, porció a porció, mentre un sentiment d'esgotada melangia l'anava engolint.

    "Què ràpid es dilueixen els esperits elevats en la negror de la quotidianitat", es repetia amb els ulls closos per reprimir l'inundable pensament.

dilluns, 26 de setembre de 2011

El límit

Un crit esquinça l'aire estressat de l'ofegat habitacle.
Els ulls enfoquen desconcertats l'origen d'aquell geni pertorbador.
No és res, pensen en descobrir-lo.
Només l'ésser obcecat que hora rere hora entra al receptacle per abocar-hi tot allò que sap, que és.
Però els ulls difuminen la figura autoritària, l'esborren de la realitat immediata, l'ignoren.
I l'ésser, que imaginen vençut, s'asseu inflexible, amb força renovada, amb la testa orgullosa... la mirada impenetrable.
Els ulls xiuxiuegen, es miren i remiren, escodrinyen amb impaciència angoixada, disgustada, el somriure malèfic que neix de l'òrgan proferidor del crit.

dimecres, 21 de setembre de 2011

Escena #07: Descoberta

Has resseguit mai el camí que condueix a les foscúries del cor de la vall?



dilluns, 19 de setembre de 2011

Escena #021: I

Pensaments que descansen més enllà de les llàgrimes m'envolten arreu...

Qui sóc jo, oh humil ésser, que m'amago al no res?
Qui, que esporuguit, és transparent en la seva existència?
Qui que guarda els antics secrets com fermalls rovellats?

Qui? Digues, qui?

Qui s'atreveix a ser pols, a ser desert?!
Qui s'esvaeix tant de si mateix?

Digues qui... digues!

dimecres, 14 de setembre de 2011

L'Instant


Dues pupil·les a l'extrem de la dilatació s'assequen evitant la caiguda de les parpelles...

Saben que acabarà sortint. Ha d'acabar sortint!

El vent arrossega les masses obsessives d'aigua nord enllà.

Ella, avergonyida, s'oculta tot tenyint la teranyina que l'envolta.

L'índex a punt de capturar l'instant.

I l'astre, insconscient, es deleix per les carícies de boires i nuvolades
quan les nines, finalment, la saluden;
quan l'objectiu ni tan sols l'atrapa...

dimecres, 7 de setembre de 2011

Escena #031: L'arbre caigut


L'Arbre Esquel·lètic
Ja no és res, pensa sovint...

No li roman ni la il·lusió pels temps passats...

Només s'arrapa als bocins d'escorça rabiosa
que li està acabant de rebentar el soc...

Tan sols s'aferra a l'emprenta buida de tot allò
que ja ni és...

Tot el que li resta és l'heura...

I ella s'arrapa al migrat tronc residual
de l'antiga esplendor
per donar-li força,
per donar-li vida...

Però el tors esquel·letic no la veu...

Qui sap si mai ho ha pretès...

dissabte, 3 de setembre de 2011

"Poema de set versos" de Pep Sala

Em sento estrany en veure el dia que em desperta,
em sento estrany en veure el dia sense llum,
encara no m'acostumo a no sentir el teu perfum,
quan el pensament em porta tan lluny,
quan el pensament em porta a prop de tu.

Em sento estrny en veure el vespre quan hi ha boira,
em sento estrany en veure els vespres de tardor,
encara no m'acostumo a no sentir-te a prop,
quan el fred arriba a casa i encenc foc,
quan el fred arriba a casa i estic sol.

Qui pogués tenir paraules
per poder-te dibuixar,
en un poema de set versos
i poder-te'l recitar,
quan la nit desperti l'alba
i comenci a clarejar
el dia.

Em sento estrany en veure la nit sense estrelles,
em sento estrany en veure la nit sense tu,
encara no m'acostumo a sentir en els meus llençols
la fredor que té l'absència del teu cos,
i la buidor que deixa en el meu record.

Qui pogués tenir paraules
per poder-te dibuixar,
en un poema de set versos
i poder-te'l recitar,
quan la nit desperti l'alba
i comenci a clarejar
el dia.


Cançó del disc Carpe Diem. 2001
Per conèixer una mica millor en Pep Sala: www.pepsala.com

dimecres, 31 d’agost de 2011

Escena #025: Esperança


— Em veus?
Nega amb el cap.
— Sóc aquí... aquí!
El sacseig indecís continua.
— Sí, aquí... al segon raig de l'esquerra, entre el núvol encès i l'ombra solar.
Espera un segons.
— Em veus ara?
Segueix amb la mirada perplexa.
— Tanca els ulls.
— Com?
— Tanca els ulls.
— D'acord.
— I ara inspira profundament... expira... inspira... expira... inspira...
Els silenci els envaix uns instants.
— Busca'm al fons del teu cor i dels teus desitjos i dels teus objectius i dels tots teus horitzons oberts a la incertesa.
Torna a esperar.
— Em tens ja?
— Bé, sí... suposo que sí...
— Doncs ara, amb la lentitud de la respiració pausada, obre'ls.
I així ho fa, alça la mirada al cel indesxifrable.
— Em veus?
— On?
— Allà al segon raig de l'esquerra, entre el núvol encès i l'ombra solar... em veus?
— Sí... crec que sí...

dijous, 25 d’agost de 2011

"Vida" de José Hierro

A Paula Romero

Después de todo, todo ha sido nada,
a pesar de que un día lo fue todo.
Después de nada, o después de todo
supe que todo no era más que nada.

Grito «¡Todo!», y el eco dice «¡Nada!»
Grito «¡Nada!», y el eco dice «¡Todo!»
Ahora sé que la nada lo era todo.
y todo era ceniza de la nada.

No queda nada de lo que fue nada.
(Era ilusión lo que creía todo
y que, en definitiva, era la nada.)

Qué más da que la nada fuera nada
si más nada será, después de todo,
después de tanto todo para nada.

 Publicat a Cuaderno de Nueva York

dilluns, 22 d’agost de 2011

I camines pel món...

   Tens les entranyes ofegades de ràbia. L'odi contingut viu reprimit al lloc més profund i estimat del teu cor. L'òrgan abans ple de vida, resideix inert com un còdol que després de rodar per masses llits de riu de món ha decidit descansar, a la fi, al fons d'un mar oblidat.

   I avances pel món amb la suficència criada pels anys, pel desig delirant d'amor infantil...per la desesperació de la impotència... de no tenir fills.... I recorrent el teu món, mentre mires els ulls de l'altra gent calculant les seves misèries, ho sotmets a tot allò que t'ha estat donat, i sembles arrossegada per un esperit heroic, antic... caigut.

   Has donat tot el que has pogut i te'n sents extremament orgullosa: és el teu bé sembrat pel món, un món molt millor gràcies a la teva persona. Però ningú ho ha sabut valorar, cap insignificant criatura ha agraït mai amb prou magnificència allò que els ha sigut otorgat per tu...

   No obstant, el ressò constant de les pararaules espectrals d'aquell metge, a hores d'ara, encara et persegueixen i et rabien al fons de l'ànima... "no voldria mantenir tots els fills que pots arribar a tenir"...
  
   Fills! Tu no en tens pas de fills. I la sensació de buit t'aclapara el ventre ansiós de mama de nen, i tanques els ulls fort, amb còlera que rancieja perquè un molt home...!

   I transites pel món com si no passés res. A tu no t'afecten els plors de nadó als braços de sa mare quatre seients més enllà. "Ja podria fer-lo callar" li dius prou fort al teu acompanyant, indiferent, distant, com si una incipient migranya comencés a prendre cos en tu. Perquè a tu tant te fan els riures innocents del parc de l'altra banda del carrer després d'escola, i tanques el balcó amb l'excusa que ell dorm i no vols que res interrompi el seu meravellós son.

   Al teu voltant sempre hi ha hagut molts nens que inevitablement t'han estimat, tots i cada un d'ells es desviuen per la teva persona, però a tu mai t'ha importat que no et diguessin mama. L'important es duu a dins. I els has donat el millor de tu... però tampoc el millor, podrien sospitar del teu buit... així que actues amb mà dura, per educar-los com Déu mana, millor que si fóssis sa mare.... però tan sols és una aparença, ja que tampoc ho desitges, realment.

   I camines pel món... com ahir, com demà... amb el cor partit, buit d'un amor que sents que et manca... i fas com si res, com ahir, com demà, i et sembla que ja ho portes millor... com quasi sempre...

   Però camines pel món buscant desesperadament el mateix amor... de mai.

Juny 2005 -- Versió 2011

  

  

dimecres, 17 d’agost de 2011

Escena #017: Aigua


Font del Marge

Camina.
S'apropa calmosament al brollador.
Quan hi és ben a prop s'atura i l'observa amb intensitat reposada.
"Aigua", xiuxiueja.
S'atansa cobrint els mínims centímetres que la separen del líquid vital.
S'ajup.
Deixa que la mà revisqui amb les carícies cristal·lines que neixen de la terra.
"Aigua.... ", diu amb veu mig ferma.
Els seus dits juguen amb la dansa aquosa. Ballen al ritme de la remor perpètua.
"Sóc aigua".

"Corazón Coraza" de Mario Benedetti

I avui un poema molt especial...

Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza


porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro


porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga.


I per acabar de gaudir d'aquesta preciositat literària no us perdeu
"Paseo" d'Arturo Ruiz Serrano.


dilluns, 15 d’agost de 2011

Escena #030: Mitjanit

 


"Continuarem esquivant-nos sota la lluna plena?", va xiuxiuejar.

dissabte, 6 d’agost de 2011

Sortida


Fotocomposició "Sortida"

“No... no pot ser... no... no...”
Amb els ulls esbatanats davant l’inevitable de la visió, encara et resulta impossible de creure-la. La teva muralla, la teva companya de viatge, la vella carcellera incansable, aquella que mai no t’ha fallat, s’obre davant teu. Com si la ràbia de l’opressió l’hagués esberlada sense pietat.
“És... és... és preciós...” El món tot just descobert t’aclapara. T’omple de desitjos de fugida i esperança. T’eleva fins molt més enllà del que mai el cel nocturn t’havia permès.
Però no camines. Ja ni ets conscient de tu. El teu cos és una massa esgotada caiguda de genollons. Els ulls, dos brolladors desconsolats davant la nova descoordinació entre el cor i el pensament.
I l’observes... el llunyà, enigmàtic i somniat horitzó. Ple de futur, ple d’aventures, ple d’incerteses... L’amplitud insinuada entre els murs de pedra et reclama. Els rajos de llibertat t’agafen pels canells i per la cintura, t’estiren cap en fora, et conviden a avançar.

Primer et resisteixes, després et deixes animar, en acabat, t’aixeques recuperant el control corpori i fas un pas endavant. Un pas més enllà de la muralla.


divendres, 5 d’agost de 2011

"Vencidos" de León Felipe



by Pablo Picasso
 Por la manchega llanura
se vuelve a ver la figura
de Don Quijote pasar...


Y ahora ociosa y abollada
va en el rucio la armadura,
y va ocioso el caballero,
sin peto y sin espaldar...
va cargado de amargura...
que allá encontró sepultura
su amoroso batallar...
va cargado de amargura...
que allá «quedó su ventura»
en la playa de Barcino, frente al mar...


Por la manchega llanura
se vuelve a ver la figura
de Don Quijote pasar...
va cargado de amargura...
va, vencido, el caballero
de retorno a su lugar.


Cuántas veces, Don Quijote,
por esa misma llanura
en horas de desaliento
así te miro pasar...
y cuántas veces te grito:
Hazme un sitio en tu montura
y llévame a tu lugar;
hazme un sitio en tu montura
caballero derrotado,
hazme un sitio en tu montura
que yo también voy cargado
de amargura
y no puedo batallar.
Ponme a la grupa contigo,
caballero del honor,
ponme a la grupa contigo
y llévame
a ser contigo pastor.


Por la manchega llanura
se vuelve a ver la figura
de Don Quijote pasar...

dimecres, 3 d’agost de 2011

"The Incredible Shrinking Man"

Un gran final per a una gran pel·lícula.

Scott Carey: I was continuing to shrink, to become... what? The infinitesimal? What was I? Still a human being? Or was I the man of the future? If there were other bursts of radiation, other clouds drifting across seas and continents, would other beings follow me into this vast new world? So close - the infinitesimal and the infinite. But suddenly, I knew they were really the two ends of the same concept. The unbelievably small and the unbelievably vast eventually meet - like the closing of a gigantic circle. I looked up, as if somehow I would grasp the heavens. The universe, worlds beyond number, God's silver tapestry spread across the night. And in that moment, I knew the answer to the riddle of the infinite. I had thought in terms of man's own limited dimension. I had presumed upon nature. That existence begins and ends in man's conception, not nature's. And I felt my body dwindling, melting, becoming nothing. My fears melted away. And in their place came acceptance. All this vast majesty of creation, it had to mean something. And then I meant something, too. Yes, smaller than the smallest, I meant something, too. To God, there is no zero. I still exist!

Link a YouTube (final en castellà): http://www.youtube.com/watch?v=l1b69tfOfAs

Ofec


Castell de Loarre

L’aspra roca t’esquinça el tacte cansat de mur infinit. El rastre de vas capil·lar desesperat amara tot el que toques, tot el que has tocat en aquests darrers anys... potser en tots els anys. Somnies en poder abraçar la muralla que tot ho envolta, però els esquifits límits dels teus membres no són res. Res al costat de la vasta extensió de pedra i ciment i argamassa i roques i esquerdills que tot ho encerclen.
De nit, d’esquena al carceller, només l’inabastable cel que imagines més enllà dels límits lítics et serveix de consol. Ell ho és tot. Amb els punts brillants que s’apaguen ara sí ara també. Amb la magnificència esfèrica quasi mensual que t’il·lumina massa esporàdicament.
De dia, no hi ha res més... res més enllà de l’estret corriol sotmès. Però hi camines amb força, amb ganes, amb esperança, amb intenció, amb voluntat, amb paciència, amb intensitat... Però t’hi arrossegues amb patiment, amb desesperació, amb desencantament, amb desgana, amb frustració, amb ràbia...
I saps que només és un camí, però és el teu camí. I deplores que només sigui una vida, la teva vida.