dilluns, 20 de juny de 2011

"O ME! O Life!" by Walt Whitman

O Me! O Life!... of the questions of these recurring;
Of the endless trains of the faithless -- of cities fill'd with the foolish;
Of myself forever reproaching myself, (for who more foolish than I, and who more faithless?)
Of the eyes that vainly crave the light -- of the objects mean -- of the struggles renew'd:
Of the poor results of all -- of the plooding and sordid crowds I see around me;
Of the empty and useless years of the rest -- with the rest me inertwined:


The question: O me! so sad, recurring -- What good amid these, O me, O life?!


Answer: That you are here -- that life exists, and identy;
That the powerful play goes on, and you will contribute a verse.


Walt Whitman



P.D. That the powerful play goes on, and we can contribute a verse.

divendres, 10 de juny de 2011

Resurrecció

Dedicat a cada petita porció d'Egipte que viu als meus records.


Siento que mi alma se encuentra perdida...

Com un dàtil escassament madur que entrebanca la pell dins d'una gola voraç, vas trepitjar, per primer cop, l'escalfor lantent que desprèn aquell país del Nil tant de dia com de nit. Una estampida de dessitjos i recances inconfessables t'arravatava, bri a bri, l'enteresa fingida que pretenines.


... que se juntan la noche y el día...

En creuar les portes automàtiques de la terminal, envoltada per un ramat d'autòmats famèlics de vacances estressades, els vas veure. Ni tan sols eren capaços de reconèixer-te, però tu els hi coneixies la lluïssor de l'ànima que es reflectia en la candidesa dels somriures que havies estudiat del paper fotogràfic. Ella, la teva germana, s'hi va atansar primer, la culpable d'aquella indesitjable aventura s'abraçava als tres amics, i entre "cómo estás", "bienvenidas" i mostres d'afecte sincer, et va arribar el torn. Tan sols un raquític "hola" acompanyat per uns tímids "bien, bien" van travessar la fortalesa que havies bastit feia temps contra aquelles terres.


... siento que si te veo...

I, just en aquell precís instant, va començar la batalla. Els teus recels, els desinterès, l'apatia encesa, que duies disfressats xocaven, instant rere instant, contra el buit intens que es desprenia de la càlida brillantor dels seus esperits, tan intensos, tan nítidament transparents i misteriosos com els cels de Ra que protegeixen les silencioses entranyes de Quèops.


... terremotos recorren todo mi cuerpo...

El primer contacte plenament turístic te'l vas prendre com un desafiament. No pensaves rendir-te i qual va arribar l'esperat "¿qué te parece Saqqara?", no vas poder evitar la sinceritat extrema que et conduïa al "me la imaginaba más grande". Però, la mirada mig incrèdula i carinyosa d'un dels tres amics et va desconcertar. El primer assalt estava perdut.


... haces que se vaya mi melancolía...

No pensaves acovardir-te tan fàcilment, així que, al dia següent, endinsant-te pels asfixiants passadissos infestats d'amoníac de la Piràmide Vermella, vas decidir continuar amb el "está bien" simulant un "no hay para tanto". Inesperadament, va se el mateix amoníac qui et va derrotar. Ell i la sensació de llibertat encegadora que t'omple quan retornes a l'exterior després de cent vint metres de silenci que t'esclata dins del cervell.


... me devuelves de nuevo a la vida...

I d'aquesta manera, amb la voluntat ferida de mort, vas arribar als peus de l'impossible sepulcre... Creuant les indòmites sorres que encerclen les quasi perdudes memòries, els carreus minúsculs que defensaven els teus temors van capitular, amansits, oferint vasallatge als imponents blocs de pedra calcària que t'alcen fins al cel.


... resurrección.



Octubre 2010




Els fragments en cursiva són retalls de la cançó Resurrección d'Amaral que em va acompanyar durant aquell primer viatge.

First thoughts

"De lo perdido, de lo irremediablemente perdido, sólo deseo recuperar la disponibilidad cotidiana de mi escritura, líneas capaces de cogerme del pelo y levantarme cuando mi cuerpo ya no quiera aguantar más"
Roberto Bolaño

Fantaghiró Addams és el pseudònim que m'ha acompanyat des de les primeres poesies i contes d'anys perduts en la distància i el record infantil.


Avui el recupero per dona vida al blog.


Fantaghiró són les lletres que em mouen i em retornen a l'escriptura.  Ella és la flama literària que m'ha guitat tota la vida, la passió per la metàfora viva i la calidesa del text.


 I...  perquè la literatura, les arts en general, són la passió que mou l'esperit, que mou l'univers...


Cristina Casals