dimarts, 26 de juliol de 2011

Pensaments

Soñaba...
  Intentaba...
    Pensaba...
      Inspiraba...
        Quería,
          ... pero no podía.

Sentimientos de culpabilidad...
            de esperanza maldita
              envolvían los pensamientos
                diabólicos
                  sin agonía...
                                                       Fantaghiró Addams 1998


dilluns, 25 de juliol de 2011

Beginning of "Auguries of Innocence" by William Blake


To see a world in a grain of sand
and a heaven in a wild flower,
Hold infinity in the palm of your hand
and eternity in an hour.

(...)



 

Huellas en llama

Durante años ese nombre me ha parecido la imagen exacta de la perfección. Letras redondas, letras esbeltas, letras tímidas e intrépidas que nombran aquello que desafía mis sueños y mis pesadillas.

Supe, desde pequeño, que era diferente. ¡Había temido tantas veces las miradas inquisitivas de mis compañeros de colegio! Jamás, jamás entendieron mi espíritu. En sus ojos, un cóctel de desprecio y anhelada envidia me destrozaba por dentro. Pasaron muchos años hasta que no fui capaz de superarlo… nunca he vuelto a cruzarme con sus retinas…
Abracé, a partir de esos días, todas las buenas posibilidades que la vida me ofrecía, aunque fueran diminutas o, incluso, atesoré los despojos de felicidades ajenas cogidas al vuelo en el metro o entre los cortinajes de una casa vecina. Me parecían tan deseables. Cualquier excusa era buena para intentar ser un poco más dichoso.
Viví, sí. Pero la vida se me vino encima. Así, sin más, como siempre. Y lloré, con lágrimas secas que rasgaban mis ojos como trozos de lija encendida. Cada amanecer era una nueva estación en mi inevitable calvario. La conciencia de la inconsistencia me llegó demasiado temprano… tal vez en su momento exacto, como siempre.
Invité, de nuevo, mis huesos al goce de la vida. Se inclinaron a la desgana. Pensé que acabaría por tener que arrastrarles… pero no fue necesario. Ellos mismos se alzaron al galope cuando la vieron por primera vez. Y ahí estaba de nuevo, dispuesto a la vida casi haberlo pretendido, escondiendo temores y fantasmas y, sin embargo, reclamando un destello de la luz que desprendían sus pasos.
Navegaba, al fin, por las apacibles lagunas del amor, mas no sabía, ni imaginaba, que la dicha no correspondida podía abarcar toda una vida. Instantes atesorados como pilares de sueños, fundamentos para toda mi vida sostenidos sobre las ascuas jamás apagadas de ese rastro en llamas.
Troceé mi vida. La desgajé en porciones que vivirían separadas, independientes, huérfanas entre ellas. Así, podría superar los terrores cotidianos y, por la noche, apartarlos de mí, despojarlos de todo lo funesto y recuperarme. Siempre me he necesitado por las noches. Ni libros, ni cigarros… sólo mi cuerpo y mi mente, juntos, unidos trabajando en líneas ariscas como éstas, recreando el sonido de aquellos pies, la magia de las pisadas que redimieron mis entrañas.
Obedeceré su voluntad hasta el fin de mis días. Saborearé, letra a letra, ese nombre hasta la muerte. Cuando mi cuerpo decida dejarme, cuando mi mente se me vuelva extraña… Entonces, sólo quiero poder recordar la calidez de unas huellas. Sólo espero ser capaz de invocarte entre los susurros silenciosos del mundo de la soledad.

divendres, 15 de juliol de 2011

The Brave Samwise Gamgee

Frodo: I can't do this, Sam.


Sam: I know. It's all wrong. By rights we shouldn't even be here. But we are. It's like in the great stories, Mr. Frodo. The ones that really mattered. Full of darkness and danger, they were. And sometimes you didn't want to know the end. Because how could the end be happy? How could the world go back to the way it was when so much bad had happened? But in the end, it's only a passing thing, this shadow. Even darkness must pass. A new day will come. And when the sun shines it will shine out the clearer. Those were the stories that stayed with you. That meant something, even if you were too small to understand why. But I think, Mr. Frodo, I do understand. I know now. Folk in those stories had lots of chances of turning back, only they didn't. They kept going. Because they were holding on to something.


Frodo: What are we holding onto, Sam?


Sam: That there's some good in this world, Mr. Frodo... and it's worth fighting for.


The Lord of the Rings: The Two Towers

dilluns, 11 de juliol de 2011

Buscant en Sam

T’has assegut al turó sota el gran arbre. Al teu voltant el paisatge s’estén verd, intens, solitari. Fa anys que desitjaves arribar a aquest  indret i, ara que hi ets, t’ho mires de forma distant, reposada, meditant cada turó, cada rierol, cada arbust, cada fulla… Penses que potser aquest roc que acaricies va formar part de la paret d’aquella llar del jove amic… abnegat, fidel, invencible. La mateixa que ara deu reposar fragmentada a l’últim magatzem del món aclamant un instant de temps passat, quasi mític.
Te l’imagines, el petit amic, assegut un parell de turons més endavant, a la dreta. Observa amb intensitat innata la posta d’un sol que s’enfonsarà als confins del món d’aquí a breus instants. L’estima amb enyorança i nostàlgia, qui sap, si quasi obsessivament… doncs en ella hi reflecteix l’amic perdut… que, navegant, marxà lluny pel camí recte, cap allà on ell mai podrà partir. Li veus les incipients llàgrimes prenyades de temps…
Però tanques els ulls i ja no hi és. Has vingut cercant-lo. Des de les teves terres, a prop de la muntanya dels pollegons, fa anys que el somieges; tot i saber que allà no li trobaries mai… doncs no hi pertany. Per això has vingut, per trobar-lo.
Has descendit del turó i t’has apropat a les clares aigües de la serp que travessa aquesta terra. T’hi reflecteixes de forma estranya… el teu rostre es barreja amb els rocs del llit, amb les quasi algues que reclamen tranquil•litat per créixer i abraçar-te el reflex… Creus que ja ho han desitjat abans, enredar-se amb el miratge d’uns altres ulls sobre la superfície inquieta que separa els vostres dos móns.
Ja tens l’aigua fins als genolls. Potser el reflex encara sura per aquí, o més avall!... però tan se val, segurament ja és al mar. Tanques els ulls per evitar les llàgrimes. De cop t’atures, allunyes el pensament d’horror, et reclama l’esperança. Alces els ulls al cel de plomes d’àngel… són ells qui ara contenen el miratge dels ulls del petit amic! Se t’escapa un mig somriure dels llavis. Ho has entès… el cel… de la mateixa manera que tu, desitjava el seu reflexe i el va xuclar, se’l va empassar amb l’escalfor de l’altre rei… i ara, disfressat del blanc pur dels núvols, el jove servent t’observa des de les alçades inimaginables per tu dels grans senyors del cel.
Inconsistents, es clar, com el curs de les aigües… però somrius de goig esperant la pluja que qui sap quan tornarà! I llavors, els ulls reflectits a l’aigua del teu bé més desitjat, es deslligaran de les plomes d’àngel per venir-te a trobar i reposar en forma de cristal•lines llàgrimes del cel sobre el teu cos.
I el blau intens del cel plorarà amargament durant quaranta dies i quaranta nits… clamarà, cridarà boig i desconsolat per la pèrdua d’un reflex distant… fins que el sol, traïdor enemic del líquid de vidre me les torni a arrabassar…

Abril 2005

diumenge, 10 de juliol de 2011

Entre el reflex i el mirall

Veus el vestit perfectament cenyit al teu cos. Observes la tela delicada. Acaricies els brodats amb pedreria. Absorbeixes el color que parla de tantes coses...
És el que sempre havies somniat, podries dir que ja ho tens tot! Però...

Però en aixecar els ulls claves la mirada en la pupil·la que reflecteixes al mirall. Has aixecat el vel intermediari. I allà, a les profunditats de la petita nina et descobreixes desconeguda... els ulls buits, el somriure fingit, l'expressió impostada, el vestit perfecte...

I no pots més que preguntar-te qui ets...
... qui ets...
... qui ets oh rostre estrany que s'escapa del mirall?!

dissabte, 9 de juliol de 2011

Escena #006: L'arbre de vida


Jardim Botanico. Palácio Nacional da Ajuda.
Lisboa
 El gran sicòmor s'abraça a la terra amb fruïció altiva. L'ésser minúscul que s'hi atansa ni tan sols gosa respitar.
Alça els ulls al cel que traspua entre l'espessor de les branques del gegant arbori.
Lluny de sentir-se atemorit, s'atança a la magnificència que observa i s'hi arrapa amb força.
Els braços estesos per encabir el  tronc inabastable. El rostre olorant la sàvia que acaricia les llàgrimes...
L'arbre retorna l'escalfor i la força vital oblidada, quasi perduda anys enllà.
El remor del silenci entre les branques abraça l'esser que ja mai més se sentirà insignificant.


Torna la vida.
                      Torna a viure.

Un sueño

Un sueño.


Un maldito sueño agita mis pensamientos.


¡No lo quiero!


¡Que se vaya!




Pero no se va... se queda... ¡se revuelve!


Juega... hace daño.


¡No lo quiero!


... pero él sí a mí.


¡Que se vaya!




¿Por qué?


Yo también... también lo quiero...




¡No te vayas!


Si te vas perderé la razón de mi vida,


una vida sin sentido ¡sin ti!


Ya que por culpa de este maltido sueño


no puedo dormir.




Le odio... pero... le quiero.


Un sueño maldito.


Un sueño amado.


Mi sueño... mi ser amado...


Tú...


Fantaghiró Addams 1999