dimecres, 31 d’agost de 2011

Escena #025: Esperança


— Em veus?
Nega amb el cap.
— Sóc aquí... aquí!
El sacseig indecís continua.
— Sí, aquí... al segon raig de l'esquerra, entre el núvol encès i l'ombra solar.
Espera un segons.
— Em veus ara?
Segueix amb la mirada perplexa.
— Tanca els ulls.
— Com?
— Tanca els ulls.
— D'acord.
— I ara inspira profundament... expira... inspira... expira... inspira...
Els silenci els envaix uns instants.
— Busca'm al fons del teu cor i dels teus desitjos i dels teus objectius i dels tots teus horitzons oberts a la incertesa.
Torna a esperar.
— Em tens ja?
— Bé, sí... suposo que sí...
— Doncs ara, amb la lentitud de la respiració pausada, obre'ls.
I així ho fa, alça la mirada al cel indesxifrable.
— Em veus?
— On?
— Allà al segon raig de l'esquerra, entre el núvol encès i l'ombra solar... em veus?
— Sí... crec que sí...

dijous, 25 d’agost de 2011

"Vida" de José Hierro

A Paula Romero

Después de todo, todo ha sido nada,
a pesar de que un día lo fue todo.
Después de nada, o después de todo
supe que todo no era más que nada.

Grito «¡Todo!», y el eco dice «¡Nada!»
Grito «¡Nada!», y el eco dice «¡Todo!»
Ahora sé que la nada lo era todo.
y todo era ceniza de la nada.

No queda nada de lo que fue nada.
(Era ilusión lo que creía todo
y que, en definitiva, era la nada.)

Qué más da que la nada fuera nada
si más nada será, después de todo,
después de tanto todo para nada.

 Publicat a Cuaderno de Nueva York

dilluns, 22 d’agost de 2011

I camines pel món...

   Tens les entranyes ofegades de ràbia. L'odi contingut viu reprimit al lloc més profund i estimat del teu cor. L'òrgan abans ple de vida, resideix inert com un còdol que després de rodar per masses llits de riu de món ha decidit descansar, a la fi, al fons d'un mar oblidat.

   I avances pel món amb la suficència criada pels anys, pel desig delirant d'amor infantil...per la desesperació de la impotència... de no tenir fills.... I recorrent el teu món, mentre mires els ulls de l'altra gent calculant les seves misèries, ho sotmets a tot allò que t'ha estat donat, i sembles arrossegada per un esperit heroic, antic... caigut.

   Has donat tot el que has pogut i te'n sents extremament orgullosa: és el teu bé sembrat pel món, un món molt millor gràcies a la teva persona. Però ningú ho ha sabut valorar, cap insignificant criatura ha agraït mai amb prou magnificència allò que els ha sigut otorgat per tu...

   No obstant, el ressò constant de les pararaules espectrals d'aquell metge, a hores d'ara, encara et persegueixen i et rabien al fons de l'ànima... "no voldria mantenir tots els fills que pots arribar a tenir"...
  
   Fills! Tu no en tens pas de fills. I la sensació de buit t'aclapara el ventre ansiós de mama de nen, i tanques els ulls fort, amb còlera que rancieja perquè un molt home...!

   I transites pel món com si no passés res. A tu no t'afecten els plors de nadó als braços de sa mare quatre seients més enllà. "Ja podria fer-lo callar" li dius prou fort al teu acompanyant, indiferent, distant, com si una incipient migranya comencés a prendre cos en tu. Perquè a tu tant te fan els riures innocents del parc de l'altra banda del carrer després d'escola, i tanques el balcó amb l'excusa que ell dorm i no vols que res interrompi el seu meravellós son.

   Al teu voltant sempre hi ha hagut molts nens que inevitablement t'han estimat, tots i cada un d'ells es desviuen per la teva persona, però a tu mai t'ha importat que no et diguessin mama. L'important es duu a dins. I els has donat el millor de tu... però tampoc el millor, podrien sospitar del teu buit... així que actues amb mà dura, per educar-los com Déu mana, millor que si fóssis sa mare.... però tan sols és una aparença, ja que tampoc ho desitges, realment.

   I camines pel món... com ahir, com demà... amb el cor partit, buit d'un amor que sents que et manca... i fas com si res, com ahir, com demà, i et sembla que ja ho portes millor... com quasi sempre...

   Però camines pel món buscant desesperadament el mateix amor... de mai.

Juny 2005 -- Versió 2011

  

  

dimecres, 17 d’agost de 2011

Escena #017: Aigua


Font del Marge

Camina.
S'apropa calmosament al brollador.
Quan hi és ben a prop s'atura i l'observa amb intensitat reposada.
"Aigua", xiuxiueja.
S'atansa cobrint els mínims centímetres que la separen del líquid vital.
S'ajup.
Deixa que la mà revisqui amb les carícies cristal·lines que neixen de la terra.
"Aigua.... ", diu amb veu mig ferma.
Els seus dits juguen amb la dansa aquosa. Ballen al ritme de la remor perpètua.
"Sóc aigua".

"Corazón Coraza" de Mario Benedetti

I avui un poema molt especial...

Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza


porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro


porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga.


I per acabar de gaudir d'aquesta preciositat literària no us perdeu
"Paseo" d'Arturo Ruiz Serrano.


dilluns, 15 d’agost de 2011

Escena #030: Mitjanit

 


"Continuarem esquivant-nos sota la lluna plena?", va xiuxiuejar.

dissabte, 6 d’agost de 2011

Sortida


Fotocomposició "Sortida"

“No... no pot ser... no... no...”
Amb els ulls esbatanats davant l’inevitable de la visió, encara et resulta impossible de creure-la. La teva muralla, la teva companya de viatge, la vella carcellera incansable, aquella que mai no t’ha fallat, s’obre davant teu. Com si la ràbia de l’opressió l’hagués esberlada sense pietat.
“És... és... és preciós...” El món tot just descobert t’aclapara. T’omple de desitjos de fugida i esperança. T’eleva fins molt més enllà del que mai el cel nocturn t’havia permès.
Però no camines. Ja ni ets conscient de tu. El teu cos és una massa esgotada caiguda de genollons. Els ulls, dos brolladors desconsolats davant la nova descoordinació entre el cor i el pensament.
I l’observes... el llunyà, enigmàtic i somniat horitzó. Ple de futur, ple d’aventures, ple d’incerteses... L’amplitud insinuada entre els murs de pedra et reclama. Els rajos de llibertat t’agafen pels canells i per la cintura, t’estiren cap en fora, et conviden a avançar.

Primer et resisteixes, després et deixes animar, en acabat, t’aixeques recuperant el control corpori i fas un pas endavant. Un pas més enllà de la muralla.


divendres, 5 d’agost de 2011

"Vencidos" de León Felipe



by Pablo Picasso
 Por la manchega llanura
se vuelve a ver la figura
de Don Quijote pasar...


Y ahora ociosa y abollada
va en el rucio la armadura,
y va ocioso el caballero,
sin peto y sin espaldar...
va cargado de amargura...
que allá encontró sepultura
su amoroso batallar...
va cargado de amargura...
que allá «quedó su ventura»
en la playa de Barcino, frente al mar...


Por la manchega llanura
se vuelve a ver la figura
de Don Quijote pasar...
va cargado de amargura...
va, vencido, el caballero
de retorno a su lugar.


Cuántas veces, Don Quijote,
por esa misma llanura
en horas de desaliento
así te miro pasar...
y cuántas veces te grito:
Hazme un sitio en tu montura
y llévame a tu lugar;
hazme un sitio en tu montura
caballero derrotado,
hazme un sitio en tu montura
que yo también voy cargado
de amargura
y no puedo batallar.
Ponme a la grupa contigo,
caballero del honor,
ponme a la grupa contigo
y llévame
a ser contigo pastor.


Por la manchega llanura
se vuelve a ver la figura
de Don Quijote pasar...

dimecres, 3 d’agost de 2011

"The Incredible Shrinking Man"

Un gran final per a una gran pel·lícula.

Scott Carey: I was continuing to shrink, to become... what? The infinitesimal? What was I? Still a human being? Or was I the man of the future? If there were other bursts of radiation, other clouds drifting across seas and continents, would other beings follow me into this vast new world? So close - the infinitesimal and the infinite. But suddenly, I knew they were really the two ends of the same concept. The unbelievably small and the unbelievably vast eventually meet - like the closing of a gigantic circle. I looked up, as if somehow I would grasp the heavens. The universe, worlds beyond number, God's silver tapestry spread across the night. And in that moment, I knew the answer to the riddle of the infinite. I had thought in terms of man's own limited dimension. I had presumed upon nature. That existence begins and ends in man's conception, not nature's. And I felt my body dwindling, melting, becoming nothing. My fears melted away. And in their place came acceptance. All this vast majesty of creation, it had to mean something. And then I meant something, too. Yes, smaller than the smallest, I meant something, too. To God, there is no zero. I still exist!

Link a YouTube (final en castellà): http://www.youtube.com/watch?v=l1b69tfOfAs

Ofec


Castell de Loarre

L’aspra roca t’esquinça el tacte cansat de mur infinit. El rastre de vas capil·lar desesperat amara tot el que toques, tot el que has tocat en aquests darrers anys... potser en tots els anys. Somnies en poder abraçar la muralla que tot ho envolta, però els esquifits límits dels teus membres no són res. Res al costat de la vasta extensió de pedra i ciment i argamassa i roques i esquerdills que tot ho encerclen.
De nit, d’esquena al carceller, només l’inabastable cel que imagines més enllà dels límits lítics et serveix de consol. Ell ho és tot. Amb els punts brillants que s’apaguen ara sí ara també. Amb la magnificència esfèrica quasi mensual que t’il·lumina massa esporàdicament.
De dia, no hi ha res més... res més enllà de l’estret corriol sotmès. Però hi camines amb força, amb ganes, amb esperança, amb intenció, amb voluntat, amb paciència, amb intensitat... Però t’hi arrossegues amb patiment, amb desesperació, amb desencantament, amb desgana, amb frustració, amb ràbia...
I saps que només és un camí, però és el teu camí. I deplores que només sigui una vida, la teva vida.