dimarts, 27 de setembre de 2011

"Monjo vora el mar" de Caspar David Friedrich





... només un ésser insignificant davant del no res...

Instants de temps

     Amb la barbeta deprimida a la mà que feia equilibris sobre el colze mal arrepenjat pels sotracs de les vies, veia com el món se li escolava, porció a porció, mentre un sentiment d'esgotada melangia l'anava engolint.

    "Què ràpid es dilueixen els esperits elevats en la negror de la quotidianitat", es repetia amb els ulls closos per reprimir l'inundable pensament.

dilluns, 26 de setembre de 2011

El límit

Un crit esquinça l'aire estressat de l'ofegat habitacle.
Els ulls enfoquen desconcertats l'origen d'aquell geni pertorbador.
No és res, pensen en descobrir-lo.
Només l'ésser obcecat que hora rere hora entra al receptacle per abocar-hi tot allò que sap, que és.
Però els ulls difuminen la figura autoritària, l'esborren de la realitat immediata, l'ignoren.
I l'ésser, que imaginen vençut, s'asseu inflexible, amb força renovada, amb la testa orgullosa... la mirada impenetrable.
Els ulls xiuxiuegen, es miren i remiren, escodrinyen amb impaciència angoixada, disgustada, el somriure malèfic que neix de l'òrgan proferidor del crit.

dimecres, 21 de setembre de 2011

Escena #07: Descoberta

Has resseguit mai el camí que condueix a les foscúries del cor de la vall?



dilluns, 19 de setembre de 2011

Escena #021: I

Pensaments que descansen més enllà de les llàgrimes m'envolten arreu...

Qui sóc jo, oh humil ésser, que m'amago al no res?
Qui, que esporuguit, és transparent en la seva existència?
Qui que guarda els antics secrets com fermalls rovellats?

Qui? Digues, qui?

Qui s'atreveix a ser pols, a ser desert?!
Qui s'esvaeix tant de si mateix?

Digues qui... digues!

dimecres, 14 de setembre de 2011

L'Instant


Dues pupil·les a l'extrem de la dilatació s'assequen evitant la caiguda de les parpelles...

Saben que acabarà sortint. Ha d'acabar sortint!

El vent arrossega les masses obsessives d'aigua nord enllà.

Ella, avergonyida, s'oculta tot tenyint la teranyina que l'envolta.

L'índex a punt de capturar l'instant.

I l'astre, insconscient, es deleix per les carícies de boires i nuvolades
quan les nines, finalment, la saluden;
quan l'objectiu ni tan sols l'atrapa...

dimecres, 7 de setembre de 2011

Escena #031: L'arbre caigut


L'Arbre Esquel·lètic
Ja no és res, pensa sovint...

No li roman ni la il·lusió pels temps passats...

Només s'arrapa als bocins d'escorça rabiosa
que li està acabant de rebentar el soc...

Tan sols s'aferra a l'emprenta buida de tot allò
que ja ni és...

Tot el que li resta és l'heura...

I ella s'arrapa al migrat tronc residual
de l'antiga esplendor
per donar-li força,
per donar-li vida...

Però el tors esquel·letic no la veu...

Qui sap si mai ho ha pretès...

dissabte, 3 de setembre de 2011

"Poema de set versos" de Pep Sala

Em sento estrany en veure el dia que em desperta,
em sento estrany en veure el dia sense llum,
encara no m'acostumo a no sentir el teu perfum,
quan el pensament em porta tan lluny,
quan el pensament em porta a prop de tu.

Em sento estrny en veure el vespre quan hi ha boira,
em sento estrany en veure els vespres de tardor,
encara no m'acostumo a no sentir-te a prop,
quan el fred arriba a casa i encenc foc,
quan el fred arriba a casa i estic sol.

Qui pogués tenir paraules
per poder-te dibuixar,
en un poema de set versos
i poder-te'l recitar,
quan la nit desperti l'alba
i comenci a clarejar
el dia.

Em sento estrany en veure la nit sense estrelles,
em sento estrany en veure la nit sense tu,
encara no m'acostumo a sentir en els meus llençols
la fredor que té l'absència del teu cos,
i la buidor que deixa en el meu record.

Qui pogués tenir paraules
per poder-te dibuixar,
en un poema de set versos
i poder-te'l recitar,
quan la nit desperti l'alba
i comenci a clarejar
el dia.


Cançó del disc Carpe Diem. 2001
Per conèixer una mica millor en Pep Sala: www.pepsala.com