divendres, 28 d’octubre de 2011

Escena #004: Quatre anyets.

    Els peuets fan equilibris indecisos sobre les puntetes. Tot el cos tremola i es tensa al ritme dels braços que, aferrats al pom amb les manetes, lluiten per obrir l'obstacle, per girar-lo.
    No pot, ho intenta una vegada, dues, tres... Perd l'equilibri, les manetes aconsegueixen mantenir-lo amb un reflex innat. Hi tornen puntetes, braços i manetes, un nou esforç i un altre, i cau... La classe és allà, a l'altre banda del poderós monstre amagat rere el nom de porta.
    Dues llàgrimes de desconeguda impotència es rebel¤len i fugen galtes avall, no en volen saber res més de portes... Però el seu antic propietari torna a estar de puntetes i ara desconsolat ja ni fa força, només somica mentre estreny l'estrany objecte.
    ...
    El cop de porta ressona a l'edifici. El crit de la directora increpant-te i demanant-te explicacions cau en el terreny erm de les teves incomprensions. Tant te fot el que digui ella i la mare que les va fundar. Són totes iguals. A tu ningú t'entén, mai, mai...
   La directora diu que t'esperarà a l'aula dels castigats per la tarda i... tot i que continua afegint advertències i recordant-te que així no vas bé ja ni l'escoltes... el nen està plorant, li veus les llàgrimes regalimant-li fins a l'interior de la bata... si no vens t'ho trobaràs... el nen segueix allà immòbil, com si fos una estàtua que raja dolor... ja m'has sentit... i tu també se t'escapa entre dents i el nen ja no existeix, s'ha fos entre la ràbia i la fugida...
    Gires la cantonada, la porta és a menys de 20 metres. La sortida, la salvació després de crits i sermons i advertències que mai et duran enlloc. Però t'atures, no sents res a banda del cop de porta rere la carcellera. Aguditzes les oides, escoltes el silenci amb intensitat, hi ha quelcom que et manca.
   I allà, en la distància que crea el buit de la cantonada l'escoltes, lleu, quasi imperceptible, però arrapat a les parets de fulles de castanyada... Desfàs els teus passos, treus els ulls tímidament, i allà segueix, ignorat del món, en la postura increïble.
    Ni te'n adones que camines cap a ell, ja li tens una mà al cap, l'altre al pom, feu força junts, l'obstacle cedeix davant dels ulls increduls, el mires per dir-li calma petitó, ja està, no passa res, veus, necessites res més... però no pots, les paraules és converteixen en inservibles, buides de qualsevol significat, i et sents petit i gran alhora, important com mai abans, però avergonyit per la tendresa, per la sinceritat, per la grandesa extrema del parell d'ullets que t'admiren només a tu...
    I ara és també el somriure, tota la seva cara ho és, el perfecte retrat de l'agraïment al déu que ha gestat semblant heroicitat... I ets tu, només tu...
    Ara et fa adéu amb els ditets que ni recorden els plors passats i s'allunya fent gràcils saltironets que es giren ara sí ara també per no oblidar el somriure que li regales, per segellar la vostra secreta aliança amb la teva mà que, no saps ben bé com, ara emula el càlid adéu, el desitjat fins aviat... graziezzz!... I desapareix.

Escena #100: Perfecció

... amb brisa nilòtica confosa amb els cabells, amb el cos balacejant-se al ritme hipnòtic de la dansa del corrent, amb l'esperit subjugat, embadalit per la visió magnètica...
"Has vist mai res de més perfecte?!"

dimecres, 26 d’octubre de 2011

"La creu de la mola". Capítol Segon.

    Pensa en totes les persones que viuen al seu voltant. Tots aquells que un cop o un altre li han dedicat un somriure mentre el saludaven però, davant d'aquest fet, ell només és capaç de respondre amb una mirada fixa, tancada, profunda i severa, plena de gel i de compassió... compassió cap a què no ho sap.

    Va començar a l'empresa de la qual ara n'és el sots-director ja fa molts anys. Llavors era només el noi dels encàrrecs, no obstant, sabia que aquell lloc no era el seu. El destí el conduia a la cima, a l'èxit assegurat. I per tal d'aconseguir-lo sabia quin camí seguir: es va fer l'amic indispensable de tots els treballadors, era, per a ells, la persona que tots necessitaven. Arribat a aquest punt, va aprofitar-se dels secrets més inconfessables de cadascun d'ells per ensorrar-los. Bona part de qui va confiar en ell o van ser acomiadats o van marxar. Potser encara arrosseguen el pes de la seva amistat sense escrúpols.

    Els va trepitjar, els va arrossegar pel fang per aconseguir el seu destí. Pujar, pujar, pujar... era l'únic camí acceptable. Ho ha aconseguit. Només li queda el director, ha pensat d'esquitllada, però potser ja seria passar-se... o no.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

La creu de la mola: Capítol Primer.

    S'ha llevat com cada matí. Se sent buit per dintre. Va saber què era sentir l'escalfor d'un cor al seu costat... Coneix i tem aquest sentiment. L'odia amb tota l'ànima. No recorda res a banda de l'odi, de la desesperació, de la soledat que des de petit han rondat la seva persona.

    Ell és aíxí: un home sol, aïllat, desesperat perquè busca un residu d'esperança que l'ompli, però ja ni recorda què significa. Això sí, detesta qualsevol persona que pretengui acostar-se a ell. Ningú, fa temps, ha volgut, ha sapigut o, potser, ha tingut l'oportunitat d'estimar-lo.

    Està assegut al peu d'una vella creu. Des d'aquest indret pot contemplar la magnificència de l'alba. Cada cop que la contempla el seu cor s'omple d'engrunes càlides que no reconeix. El primer cop que les va sentir es va espantar i va fugir. Però, ara, ja no marxa, sinó que es queda assegut intentant comprendre-les i, alhora, refrenant aquest sentiment, allunyant-lo d'ell.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

"El día de Difuntos de 1836" de Mariano José de Larra

(...) Pero ya anochecía, y también era hora de retiro para mí. Tendí una última ojeada sobre el vasto cementerio. Olía a muerte próxima. Los perros ladraban con aquel aullido prolongado, intérprete de su instinto agorero; el gran coloso, la inmensa capital, toda ella se removía como un moribundo que tantea la ropa; entonces no vi más que un gran sepulcro: una inmensa lápida se disponía a cubrirle como una ancha tumba.

No habia aquí yace todavía; el escultor no quería mentir; pero los nombres del difunto saltaban a la vista ya distintamente delineados.

¡Fuera, exclamé, la horrible pesadilla, fuera! ¡Libertad! ¡Constitución! ¡Tres veces! ¡Opinión nacional! ¡Emigración! ¡Vergüenza! ¡Discordia! Todas estas palabras parecían repetirme a un tiempo los últimos ecos del clamor general de las campanas del día de Difuntos de 1836.

Una nube sombría lo envolvió todo. Era la noche. El frío de la noche helaba mis venas. Quise salir violentamente del horrible cementerio. Quise refugiarme en mi propio corazón, lleno no ha mucho de vida, de ilusiones, de deseos.

¡Santo cielo! También otro cementerio. Mi corazón no es más que otro sepulcro. ¿Qué dice? Leamos. ¿Quién ha muerto en él? ¡Espantoso letrero! ¡Aquí yace la esperanza!!

¡Silencio, silencio!!!

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Escena #085: La mà

Un peu ha ensopegat.
Un cos ha perdut l'equilibri.
Uns ulls han vist el seu món trontollar.


Pànic. Por. Vergonya...
El metro ple.
Tu al mig.
Perdent l'equilibri, perdent l'elegància.
L'enrojolament és immediat.

Notes el frec de la tensió.
La ràbia del ridícul...


Una mà, però, té voluntat pròpia.
Cerca.
Talla l'aire.
Busca un anclatge.
Res...


No desespera.
S'allarga de nou.


I la mà,
del mateix cos que ha provocat l'incident,
la subjecta amb força.

El tacte l'encoratja.
La mirada la calma.
 

divendres, 14 d’octubre de 2011

Escena #030: Després del pati

Només
quan el darrer nen ha creuat els límits de l'edifici,
ells s'han atansat, calmosament,
a les restes desperdigades d'esmorzar alliberat de ser cruspit.

... Si més no,
fins ara...


Link a la imatge:
http://animales.jpg2.com/displayimage.php?album=31&pos=618


dimecres, 12 d’octubre de 2011

Escena #015: Passeig



Camino sense un nord exacte
resseguint les malmeses dreceres perdudes,
ja, en el record del temps.

Avanço vessant amunt.
L'espadat a mà dreta,
l'estimball a l'esquerra.
Els sargessos obliguen l'esforç
de les extremitats
més enllà del possible.

dijous, 6 d’octubre de 2011

"Apágame los ojos..." de Rainer Maria Rilke

Apágame los ojos, y te seguiré viendo,
cierra mis oídos, y te seguiré oyendo,
sin pies te seguiré,
sin boca continuaré invocándote.
Arráncame los brazos, te estrechará
mi corazón, como una mano.
Párame el corazón, y latirá mi mente.
Lanza mi mente al fuego
y seguiré llevándote en la sangre.

El libro de las horas, 1905

dimecres, 5 d’octubre de 2011

"L'etern indecís"

    Les nota agitant-se, dansant rabiosament, les unes contra i amb les altres, allà, a les foscúries que té entre la matèria gris i la massa cerebral. Són talment una colla d'idees que deriven en dubtes. Es planteja seriosament, de nou, trobar una solució. Sap que el sistema nerviós ha transmès correctament l'estímul fins a la medul·la i d'allà cap al còrtex on tot s'ha de decidir. Però les seves neurones no efectuen sinapsis unidireccionals, no en saben, sempre es bifurquen i trifurquen i... així fins a deixar-lo, físicament, assegut davant qualsevol ínfima incertesa quotidiana. Groc o marró, gran o petit, bullit o fregit, dreta o esquerra, aquí o allà, avui o demà... no ho sap.

    Vacil·la constantment davant variables raonables, s'escolta balbucejar quan algú li exigeix una resposta concreta, el seu món és un autèntic caos, igual que una biblioteca sense cartellets, ni etiquetetes, ni gomets. Resta, sovint, perplex durant una estona indeterminada mentre s'enfronta a les possibilitats, i en mesura les alternatives lluitant per trobar un punt de fuga. I res. Malgrat escarressar-se i deixar-s'hi bons i mals esperits, tot li resulta inútil. Té un galimaties per pensament des del moment de néixer, algun gen la va esguerrar no sap ben bé quan. Quan era petit resultava més senzill, al mínim titubeig tenia la mare, el pare, els avis, la germana, la mestra, un amiguet... qui fos per mostrar-li la direcció; però de gran les fletxes i les senyalitzacions i les advertències s'han difuminat entre la determinació que se li pressuposa. És conscient que es balancejarà fluctuant eternament entre el desordre que els embolics diaris li proporcionaran. Creu tenir només una possibilitat, però no focalitza ben bé quina és. Quan l'ensuma, s'esfuma. I si la veu, es dilueix. De tant en tant, pensa que tot plegat és culpa d'aquest món nostre, tant distant i estrany, tant incert i ràpid... ell n'és el producte perfecte: l'etern indecís. Però, de fet, tampoc no ho sap del cert.

    Desesperadament, sap que tan sols li resta una sortida, aixecar-se sense barrinar més en si és vermell o verd, gras o prim, a la planxa o al forn, a dalt o a baix, aquest o aquell, ara o mai... caminarà sense més pensaments creuats, sense plantejar-se més escissions que es gronxin, es centrarà en l'opció senzilla: en anar endavant, sense rumb potser, però sense afluixar el pas.

Link a la versió Flash de "L'etern indecís": http://www.hermeneia.net/treballs_pdf/e4/cristina/index.html

dimarts, 4 d’octubre de 2011

"L'ombra negra"

No és una ombra negra,
és vent, vent que volta gent,
vent que juga amb vent,
vent que pateix
per culpa d'ell mateix, i
vent fort, profund i tenebrós
que forma i mata altre vent.

El vent és fort i juga,
ho aposta tot,
a la suma més alta,
tot, per la tramuntana,
o pel garbí, o pel mestral.
Ell ho dóna tot, tot,
per l'altre vent.

Però l'altre vent,
tramuntana, garbí i mestral,
no sap què és donar res,
res per res,
ni res per ningú;
i encara menys per
l'altre vent.

Aquell vent que segueix jugant,
voltant vent i matant vent,
mentre pateix sol i aïllat,
perquè veu com l'altre vent
ja ni el recorda.

Ara però, ja no pateix pel
seu aïllament, sinó
perquè el seu aïllament
es generalitza i ja no són
els altres que no donen res,
sinó que és ell mateix,
el vent,
qui s'ha oblidat de donar.

I ja no és ni fort,
ni profund,
ni tenebrós...
ara és allò que tant temia:
l'ombra negra.
10 de Febrer del 2001

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Escena #095: Petit

Un gest tímid acaricia el petit caparró que l'observa amb ulls tèrvols.
"Però marxaràs?" li sent dir.
"Es clar, quan arribi el moment."
"Però per què?! Jo no vull que marxis..."
Què contestar, pensa. L'infant no ha apartat ni mig instant la vista.
"Bé, tot en aquesta vida té un final."
El nen ni parpelleja.
"És com el curs escolar que acaba per tornar a començar."
"Així que tornaràs!", fa ara amb veu il.lusionada.
"Bé, qui sap...", el somriure tremola, "... potser...", es relaxa, "... no ho crec...", es trenca.

"Seguirem somniant" de Sopa de Cabra

Hi ha un home que ha marxat de casa
Que no ha acceptat la rendició
Un home en braços del seu àngel
Hi ha algú que ja ha vençut la por.


Un home agafa una guitarra
Un home llença un crit al vent
Un home mira el buit i salta
Hi ha algú que ja ha burlat el temps.


Seguirem somiant
Escoltarem la llum
Mentre el món és mou dins els teus ulls.


Seguirem cantant
Ensorrarem els murs
Anirem sempre més lluny.


Hi ha un home que ara estén les ales
Un home que ha tocat el cel
No tornarà mai més a casa
Hi ha algú que ja ha pagat el preu.


Seguirem somiant
Escoltarem la llum
Mentre el món és mou dins dels teus ulls.


Seguirem lluitant
Ensorrarem els murs
Anirem sempre més lluny.


Seguirem cantant
Escoltarem la llum
Mentre el món és mou sense els teus ulls.


Hi ha un home per la corda fluixa
Hi ha un home que ara ja és del món.