dilluns, 28 de novembre de 2011

Escena #029: Derrota

"Només sóc una engruna microscòpica"
... llàgrimes sense nord fugen del parell d'ulls...
"tan sols una partícula enfonsada davant l'inhòspit firmament...".

dissabte, 12 de novembre de 2011

"Noche triste de Octubre, 1959" de Jaime Gil de Biedma

A Juan Marsé.
Definitivamente
parece confirmarse que este invierno
que viene, será duro.

Adelantaron
las lluvias, y el Gobierno,
reunido en consejo de ministros,
no se sabe si estudia a estas horas
el subsidio del paro
o el derecho al despido,
o si sencillamente, aislado en un océano,
se limita a esperar que la tormenta pase
y llegue el día, el día en que, por fin,
las cosas dejen de venir mal dadas.

En la noche de octubre,
mientras leo entre líneas el periódico,
me he parado a escuchar el latido
del silencio en mi cuarto, las conversaciones
de los vecinos acostándose,
                                                todos esos rumores
que recobran de pronto una vida
y un significado propio, misterioso.

Y he pensado en los miles de seres humanos,
hombres y mujeres que en este mismo instante,
con el primer escalofrío,
han vuelto a preguntarse por sus preocupaciones,
por su fatiga anticipada,
por su ansiedad para este invierno,

mientras que afuera llueve.
Por todo el litoral de Catalunya llueve
con verdadera crueldad, con humo y nubes bajas,
ennegreciendo muros,
goteando fábricas, filtrándose
en los talleres mal iluminados.
Y el agua arrastra hacia el mar semillas
incipientes, mezcladas en el barro,
árboles, zapatos cojos, utensilios
abandonados y revuelto todo
con la primeras Letras protestadas.

"La creu de la mola". Capítol Setè.

    Quan recupera forces es gira cap a la casa. Amb els ulls recorre les parets i cada pedra, cada teula, cada fusta, cada bocí de vidre de les finestres li duen un antic record. Instants d'una vida passada que voldria haver oblidat, que desitjaria odiar, però que, de nou, vagaregen pel seu pensament. Sembla deserta. S'acosta a la porta principal. És tancada. No hi ha rastre aparent de presència humana. Però sap que no és cert, allí, dins les parets dissimulades hi ha algú. Hi és ella. Ho sap amb la mateixa certesa que ella deu notar la seva presència, amb el mateix temor cremant-li les venes. L'amargor pressionant-li l'ofec el convenç que és millor fugir, no veure-la, però l'ànima té veu pròpia... "com m'agradaria poder tornar a ballar sota la llum de la lluna amb els seus cabells... com desitjo tornar a morir als seus braços..."

    S'ha tornat a posar a caminar. De nou, les cames manen. Ara el condueixen al peu de la creu i s'hi asseuen. Però no mirant cap al paisatge, no, amb l'esguard clavat a la casa. Ella hi és... aquell aroma que ha cregut olorar és inconfusible. També podria ser que ho estigués somniant. No seria la primera vegada. Fa temps que somnia amb ella, només amb ella. Potser era l'única que el va conèixer. Només ella va accedir al seu món, als seus misteris... però, allò, es va acabar. Va marxar. El va deixar. És morta. Fa el gest de mig aixecar-se. Si es troben es faran mal de nou. Ho sap. No vol fugir, però. Així que s'obliga a seure, a mantenir la tensió dels ulls, a refrenar la por que el destorba. Sap que córrer el risc de tornar-se a perdre, al seus ulls, per sempre.

divendres, 11 de novembre de 2011

Escena #11.11.11: Comiat

    El camí a casa esgota la bellesa fugaç d'una darrera posta de la memòria.

    Ja ni recordes si era rogent o malva; si el núvol governava tot el camp de visió o una delicada porció de cel.

    Lentament, com el repetir d'una lletania minvant, esborres el color que s'apaga. Ja no significa res. I l'espai que allibera, es converteix en el cofre dels somriures. Els seus ulls, els seus rostres... són ara l'única tonalitat que es pon.

dimecres, 9 de novembre de 2011

"The Sweet Old Etcetera" d'Alison Clifford

 The Sweet Old Etcetera



Una preciositat de la literatura digital.

Un homentge en tota regla a la poesia d' e.e. cummings.

Deixeu-vos seduir!

http://collection.eliterature.org/2/works/clifford_sweet_old_etcetera/sweetweb/index.html

"La creu de la mola". Capítol Sisè.

    Després de veure la silueta a la creu, ha sortit corrents. Esquivant primer gent, després arbres i esbarzers, ha arribat al cim de la mola. Un cop al costat de la creu, s'ha restat immòbil. Al cap d'uns instants, ha posat la mà sobre una antiga inscripció que hi ha. Hi havia! Recorda el dia que va destruir amb foc els ulls un dels dos noms que hi havia. Però, ara, no n'hi ha cap. Amb mà dubtosa ressegueix les incisions obertes al símbol d'antic, ..."i si ha sigut ella?".

    No sap què té. Un estrany sentiment li recorre tot el cos. Un foc i, alhora, un gel se li barregen al cervell, al cor, i fan de la saliva que resideix al coll un troç de vidre de got trencat que li obre les venes, les ferides, les odiades ferides. Un record punyent li assalta la ment, un moment allunyat, distant, una volguda insignificant porció de passat que el fa sentit com un infant, com un gos abandonat que ha perdut l'olfacte. Les cames oblidades de tota raó s'han posat a caminar. I el condueixen cap allà on no vol anar, per altra banda, però, per què aturar-les ara.

    La vella masia s'alça davant. No suporta la visió. Tanca els ulls amb força mentre es gira per donar-li l'esquena. Agafa forces i, en obrir els ulls, es troba contemplant intensament la vella creu, i li demana forces... Ara sacseja el cap, fins i tot es colpeja amb la mà el front. Vol allunyar del pensament els últims mots que han gosat aparèixer... aquella creu no és res, no vol dir res, no signfica res, res!... és un troç de formigó i ferro fred, fred... buit... el símbol de l'indret on un estúpid va deixar que li prenguessin la vida...

divendres, 4 de novembre de 2011

Escena #024: Ocells

    Quan entren en el teu camp de visió et troben amb els ulls mig inconscients. És d'hora, massa d'hora per quasi tot. I, no obstant, saltironegen alegrement. No els hi veus una direcció correcta, només la recerca infatigable d'aliment.

    Segur que ni han esmorzat, però els ocells ho fan?! Un mig somriure d'estupidesa matutina acompanya el pensament. Se'ls veu feliços, la dansa sempre es la mateixa: un aixeca el vol, planeja amb elegància que pensaves insòlita, i acaba per trobar el repòs a l'altra banda de les vies. Immediatament, l'altre el segueix dibuixant una ruta similar, la mateixa elegància acaricia la brisa de tempesta.

    No ets capaç de deixar de mirar-los, són la parella perfecta, es reconeixen els moviments, s'acompassen amb cada nou voleiar. T'embadaleixen. I el somriure s'accentua. Són perfecció. Ells si que en saben. La natura en sap. De lluny s'apropa el rumor del tren. Desitjaries aturar el temps, retenir el ball de les aus intacte, oblidar que la quotidianitat t'empaita. Viure només del delicat compàs que els dos éssers representen només per tu.

    Un d'ells aixeca de nou el vol. Aquesta vegada decidit, impetuós. L'altre dubta, l'observa i, de sobte, córrer darrera d'ell. L'esmorzar, penses. I tens tota la raó, el primer ja alça victoriós la porció alimenticia. Quan el seu company arriba, just en el moment de deixar l'engruna a terra, sense ni tan sols haver ensumat el desperdici humà, el company, l'amic que imaginaves inseparable li venta un cop sec, brusc, dur d'ala. I fuig, s'alça, cel enllà, retrocedint fins a la via oposada.

    No vols entendre res. Només notes la gelor que t'assalta galta avall. El somriure que penja de la decaiguda comissura del llavi inferior. Tens la mirada captiva per l'agressor, qui ara assaboreix i picoteja l'apat amb indiferència voraç. Ni tan sols et preocupa l'ésser alat agredit. Només irradies ràbia que descarregues amb intolerància creixent per cada porus del cos.

    El món està massa carregat de monstres... Massa ple d'individus insensibles, miserables que s'atorguen exagerada importància. I l'ocell no és ja un ocell, té cara i ulls que es confonen amb les plomes que ara, més que mai, voldries ensangonades, aixafades per rodes de metall entre visceres que no han arribat a temps de produir sucs gàstrics.

dijous, 3 de novembre de 2011

"La creu de la mola". Capítol Cinquè.

    Quan s'ha adonat del què estava fent, ha baixat ràpidament de la gran mola de roca que sosté la creu. Per un instant ha tingut la sensació que una antiga mirada tornava a recórrer el seu cos. "No hauria d'haver tornat", ha pensat un cop deixada enrera la creu. Té por, una por terrible de tornar-lo a veure. La creu és el lloc on probablement el pot tornar a veure. Sap que era el seu lloc preferit... no obstant, no ho ha pogut evitar. Aquest sentiment que la lliga a la l'espectre rocós l'espanta. No sap ben bé perquè, però ho havia de fer. Havia de tornar, contemplar de nou i per última vegada aquell paisatge... i ell també n'és un fragment... Demà, no obstant, marxarà lluny, per sempre més. Sap que és morta per aquell indret, sobretot, per a ell. Ell la va matar, o va ser a l'inrevès...?. Qui sap si importa ja. Per això no se'l vol trobar. Per això ha tornat. Trobar-se'l seria massa... massa fort. Però... "qui pogués tornar-se a sentir viva navegant dins la tempesta de la seva mirada...".

    S'està a l'antiga casa de pagès dels avis. Ningú sap que hi és. No ha ni permès que les pedres notessin la seva presència. I tot i que fa una setmana que vagareja per aquests paratges, de nit no ha obert els llums, no gosa... i si ells els veiés?... però tan de bò que ho fés... si és tornéssin a trobar potser... però millor que no. S'ha arriscat molt tornant. Però aquest moment l'esperava, avui, aquí, ara...

dimarts, 1 de novembre de 2011

"La creu de la mola" Capítol Quart.

    Molts cops ha escoltat que la gent pronunciava aquests mots a la seva esquena. Això l'encoratja, el fa més fort i cada cop està més segur que està fent el correcte. Res ni ningú importa. Res, val la pena. Res.

    Quan arriba a l'empresa nota com la gent li fa vores. La taula de la seva secretària està buida. I quan pregunta per ella li diuen que ha dimitit. Cap veu gosa dir-li res més a la cara, però mentre tanca la porta escolta una conversa. El molt tirà, li ha fet la vida impossible, ni pel seu fill que estava d'urgències la va deixar marxar, el nen només té cinc anys!, no té cor... "I a mi què?!", pensa, "una criatura malalta, i? Una mare, una dona preocupada, no hi ha sentiment més fals...".

    S'asseu i signa uns papers. Llegeix unes cartes. No pot concentrar-se. Alguna cosa no està bé. Es fixa en uns informes, els trobes. Impossible. Aixeca els ulls i mira per la finestra. Allà, en la llunyania, s'alça la creu. I just darrera d'ella el sol que l'atravessa. "És bonic...". I sense saber perquè s'aixeca i es posa a caminar. Surt del despatx, de la planta, de l'empresa. Tothom el mira, ningú li diu res. Segueix caminant, però s'atura en sec. No pot ser, li sembla haver vist un... un fantasma, era, no sap qui era, però la posició que aquell cos acaba d'adoptar arrepenjat a la creu li ha trastocat els records. Ha esqueixat un forat a l'ànima. Aquella ombra, aquell silueta... no, no pot ser... ella és morta.... morta.

"La creu de la mola" Capítol Tercer.

    Quan abandona el peu de la creu i baixa la muntanya, torna a casa seva. Aquelles parets que des de petit li han sigut hostils. Ha tret tots els quadres i les fotografies que li recorden aquells anys. Alguns els ha cremat, altres -sobretot les fotografies- les ha trencades a bocins ben petits per impedir que algú les pugui reconstruir i veure el món que amaguen... "per què vaig fer-ho?", es pregunta a vegades. Només està segur d'una cosa, bé, creu estar-ho: odia aquell món, el món que les fotografies li retornen a la ment...

    La gent parla d'ell. El recorden de petit. Alguna vella comenta que havia sigut un nen encantador, rialler... Una veritable joia! Però és com si el dimoni s'hagués apoderat d'ell. Ningú sap què li va passar, perquè s'ha convertit en el monstre que ara és... Tan sols estan segurs que el canvi es va produir quan va marxar... Malgrat tot, a qui li importa ja. És odiat, res més cal tenir en compte. Això és tot. Ja ningú s'acosta a ell per saber què li passa. No val pas la pena, està podrit per dins... com un dimoni, qui sap si el diable en persona, seria millor que morís.