dissabte, 31 de desembre de 2011

Bon Any Nou!


Ara que comença el darrer dia de l'any, és hora d'inspirar profundament, de recordar...

El 2011 ha sigut un any...
He descobert...
He perdut...
He guanyat...
He caigut...
He superat...
He estimat...
He odiat...
He...

I ho haurem de guardar al cor on, barrejat amb els records que ja hi habiten, es convertiran ens bocins de jo, en porcions de la matèria que ens mou dia a dia, que ens defineix.

Que passeu un magnífic darrer dia!
Que trobeu l'Home dels Nassos!
I que gaudiu d'una molt bona i especial rebuda del nou any!

Bon Any 2012!!

dimecres, 28 de desembre de 2011

Escena #027: Tendresa

Amb precisió dactilar endinsa la mà entre els cabells esbutllats de dolor. Acaricia la testa, amb paciència, amb constància, amb comprensió.
"Plora", ara li diu i repeteix, "plora".
Amb la mà lliure li aferra amb fermesa confortable una de les espatlles. El polze ha iniciat, instintivament, un massatge encoratjador.
"T'anirà bé... netejaràs els mals esperits".
I ara fa atansar el front abatut a la seva espatlla, el convida a enfonsar-hi el dolor, a ofegar-hi les pors... una mà ni s'ha apartat de la cabellera, l'altra ara s'afanya a encoratjar tota l'esquena... de dalt a baix... de baix a dalt...
"Plora... ja no estàs sola..."

dilluns, 26 de desembre de 2011

"No te rindas" de Mario Benedetti

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.
No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.
Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.
Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.

dimarts, 20 de desembre de 2011

Escena #019: El primer càntic.

De darrera el volant estant, vaig imaginar que els fars vermellosos, harmònics de tanta caravana, entonaven el primer càntic de Nadal.

divendres, 16 de desembre de 2011

dimecres, 14 de desembre de 2011

"Cercles" de Sau

Tard o d'hora tot s'acaba però tornarà a començar
com la llum del dia que ens deixa en l'obscuritat.
El silenci del poeta i la pàgina el blanc
conviuran fins que el cercle es torni un altre cop a tancar.

Però avui sembla irrepetible, avui sembla diferent;
cada cop sembla l'últim cop, però aquesta nit la màgia ens ha agafat.
Cada esforç sembla el primer esforç,
però aquesta nit el cercle s'ha trencat.

Però la màgia del solstici avui ens ha captivat,
enmig del cercle ha entrat la llum
i res no tornarà a ser com abans.
Enimg del cicle, al mateix punt,
el món sembla haver-se aturat.



Homenatge a Josafat de Prudenci Bertrana

    — He vingut a reclamar-te una almoina d'amor.

    La veu de la dona li ressonà dins les cavernoses orelles temoroses de sentir aquelles paraules. La seva essència s'estremí i feu capgirar els pocs bons sentiments que encara se li entortolligaven al cor. Tot pletat, naixia del mateix malaltís instint que des de petit l'amenaçava. I els sentiments torbadors li evocaven les columnes recargolades de la nau central que s'obrien en imatges terribles de pedra i fongs. Encara no l'havia vista, però el ressò de la veu retronava dins l'església difuminada entre les forscors de la vesprada. Lentament, va iniciar el camí cap a les escales que, amagades de la vista de les devotes, s'enfilaven per la dreta del presbiteri cap a les alçades misterioses del cor. Els riures de la dona, barrejats amb conegudes invocacions pecaminoses, es perdien en l'eco sepulcral de passadissos i galeries plenes de basarda. Finalment, fità les escales que cercava, recòndites com una gruta de les seves terres, i inicià la sinuosa ascenció cap al campanar.

    L'estretor del sotre caigut, i mig ruinós, de la cambra li provocà ofec. Fins passats uns instants, no s'atreví a fixar els seus ulls encesos, de furor i de pretesa indiferència, sobre la bagassa que ara reposava amansida, com un anyell diabòlic, sobre l'humil jaç que residia en el racó més infecte de l'estança. La bellesa d'ella li recordà la imatge de la Santa Verge que cada nit l'atemoria mentre recorria les ombres d'espelma que habitaven la catedral. Aquesta semblança, a poc a poc, li anà pertorbant brutalment l'equilibri, entre la santedat que l'edifici li reclamava i l'instint roent que li abrusava les entranyes. El pit palpirant de la donota, la sentor profusa que li omplia els narius, la mirada desvergonyida, aquell cos bategant que esperava ofegar entre els seus braços, i sobretot, de nou, la constància rítmica del blanc dels pits, el feu travessar voltes, vitralls, murs i contraforts fins els planells dels amor jovenívols on, enjogassat pel festeig, s'havia iniciat en els camins del cos humà. Però, la innocència, que recordava de la mullena tremolosa de l'albada primerenca, xocà frontalment amb la pestilent feresa amagada que, pacientment, es despertava rere cada estudiada respiració i moviment amb què la criatura mefistofèlica ultratjava la sacramental llar.

dilluns, 12 de desembre de 2011

"Viatger davant del mar de boira" de Caspar David Friedrich


Mira la inmensitat blanquinosa, el mar vaporós que, instal.lat, l'observa amb parsimonia.

"Una nova aventura...", xiuxiueja. Tan sols la brisa que s'escola entre els seus pensaments ha pogut escoltar-lo.

I, amb pas inquiet però ferm, inicia la davallada. Primer un peu, després l'altre, ara una cama, ara la cintura... tot el tors, tota la testa, s'endinsen a l'oceà boirós que perfila el nou horitzó.


divendres, 9 de desembre de 2011

Escena #067: Foscúria

S'arrapa als genolls amb la respiració encongida...  Els braços tensos, les articulacions oxidades, el cor descontrolat, els ulls tormentosos...
El pensament terrible recorre el cervell, sinapsi a sinapsi. És la rebel.lació darrera. La veritat indescriptible i final. L'últim estadi fins a l'acceptació que duu a la derrota, al més profund de la foscúria.

diumenge, 4 de desembre de 2011

"La creu de la mola". Capítol Novè.

   Quan ella aconsegueix reaccionar es gira i comença a descendir de la mola. "Adéu...", el sent llunyà, no gosa aturar-la. Seran les últimes i la més dolorosa paraula que mai li ha travessat el cor. Mai més el tornarà a veure. Mai. Arriba a la casa, agafa les claus, tanca, puja al cotxe, l'engega i marxa. Pel retrovisor pot veure la silueta de la creu i, al costat, la figura humana que es difuminen entre la pols que les rodes del vehicle aixequen. La pols... és la seva història; la vida feta bocins que ara s'eleva i baja junta de nou per tornar-se a desintegrar. Ara ja per sempre més. Ha sigut massa dur. Definitivament és morta. Ho ha aconseguit: la vida feta bocins i el cor, el fons i l'ànima a les mans de l'Àngel. "Adéu", pensa. I despareix en la distància.

    S'ha quedat immòbil. La sang del cor ara li vessa pels ulls. La ferida s'ha obert de nou. No ha cicatrització possible. En la llunyania ha escoltat els últims remors del motor del cotxe. Imagina la polseguera que deixarà al seu pas. Totes els brins del seu ésser que en aquest instant s'han esfilagarsat i voleien pel cel del món sense rumb en busca de l'únic lloc on poden viure... al cor de l'àngel fugit.

---

    Quan s'aixeca el nou dia, mira fixament el buit horitzó. S'eixuga les llàgrimes roges que li recorrien les galtes, s'empassa el vidre del coll i torna al poble. Es dutxa, esmorza i es dirigeix cap a l'empresa. "Avui faré fora la Maria i el senyor Joan", pensa en entrar al despatx. I així ho fa. Després s'aixeca de l'escriptori, obra la finestra i alça la mirada trencada cap a la creu.

    Un somrís encallat es congela. S'imagina un gran monstre de ferro arrencant la creu de la mola, fent-la bocins. A ella, a l'home que hi va morir i, també, als propietaris dels dos noms que un dia van gosar pertorbar la pau d'aquell indret...

divendres, 2 de desembre de 2011

"La creu de la mola". Capítol Vuitè.

    "No recordava que els àngels poguessin ser tan bells..." La veu li ha trencat el son. Ja es comença a fer fosc. Porta moltes hores mirant cap a la casa i, ara, s'adormia. Aixeca la vista espantat. Quan aconsegueix centrar la mirada s'incorpora de sobte. És ella. La mira fixament. No ho pot evitar. Ella tampoc abaixa la mirada. No aconsegueixen dir res fins que un agri "Què fas aquí" se li escapa a ell dels llavis. "Res". I la tensió ocular continua. El passat pren forma de nou al buit que resta entre la intensitat de mirades. Són capaços de recuperar qualsevol petit instant i reviure'l allà mateix. Segueixen sense pronunciar cap mot... Els ulls encadenats...

    Ja és fosc. Una tenyida lluna plena els il·lumina. Ells resten silenciosos, sense gosar apartar la mirada de l'altre per por de perdre-ho tot quan les separin. Però la tensió és extrema i ella aparta la mirada. "Me'n vaig" diu,  "mai més ens tornarem a veure". Ell la segueix mirant, ella ni gosa. El vidre, ell torna a sentir el vidre trencat dins la gola. El silenci s'apodera de l'escena. Les mirades perdudes, els cors trencats, els llaços deslligats, els braços separats i el vidre que fa que la sang comenci a rajar...

dijous, 1 de desembre de 2011

Escena #026: Des de la penombra.


Una veu tot ho embolcalla des de la distància...

... un sospir és l'eco perfecte...
... un cor és percussió del ritme sil.làbic...
... una mirada és súbdita de la tensió vocal...
... un esperit és U amb la màgia destil.lada...