diumenge, 2 de desembre de 2012

Curt

I, de sobte, el cel tornà a enfosquir-se...
El cos es contragué...
El cor es compungí...

dissabte, 24 de novembre de 2012

Curt

I va haver d'inspirar fins als alvèols per articular les darreres paraules.

"Sí, qui sóc jo per jutjar-te".

Ara, ja, només li restava marxar.

divendres, 23 de novembre de 2012

Curt

I va haver d'inspirar fins als alvèols per articular les darreres paraules.

"Sí, qui sóc jo per jutjar-te".

Ara, ja, només li restava marxar.

dissabte, 17 de novembre de 2012

Escena #16/11: Erosió


El mateix d'anys enrere... Boterut, rígid, fred... Cada rugositat, cada concavitat resisteix l'erosió temporal amb perfecció... Somrius. Més dels que tu mai has suportat, i la resistència d'ell contrasta delata les trinxeres que marcaran, per sempre més, el teu fugaç rostre.

T'asseus sobre el vell roc. Amb el palmell li cerques el batec d'eternitat. Sí, sí. És el mateix d'antuvi. Només alguna herba, caducitat innegable, redissenya el decorat.

Recordes quelcom vague. Tanques els ulls per forçar l'exercici mental. Personatges i llocs s'amunteguen. Et veus forçada a destriar-los. Apartant, descartant, seleccionant, fent lloc per allò que busques.

Entre les boires, una silueta, asseguda al roc, es va fent nítida, t'és familiar. El posat, el vestit, el somriure... els cabells esbutllats al vent del nord... Tot, tot s'assembla al record que tens de tu.

I, qui eres tu?! No pots deixar de somriure.

Qui eres...? Molt diferent a qui ets ara? Sí. Per desgràcia.

Durant breus instants se't petrifica el somriure.

Desgràcia? Des... gràcia?

Retens la imatge de tu entre un parell de neurones amenaçadores.

Et sostens la mirada.

T'escrutes la veritat que sempre s'amaga entre la pupil·la i el cristal·lí.

Qui eres tu? Increpes.

On ets, ara? Segueixes.

Qui et reconeixeria? Recrimines.

Qui ets tu en mi? Acuses.

Qui sóc jo en tu? Silenci cranial.

Només es va tensant la matèria gris entre totes dues.

Què...

Se t'encalla...

Què en queda de tu?

Què, de mi?

dijous, 8 de novembre de 2012

Curt

I entre llàgrimes, sorgides d'un cert racó inhòspit, ho va comprendre...
Com era possible que tot i el buit del temps i la mort encara li provoqués aquell somriure?

diumenge, 4 de novembre de 2012

Curt

"Tu?!" va increpar.

                                 "Sí, jo".

"Només tu?!" va despreciar.

                                                  "Sí, només jo".

Escena #31/11: El tercer calaix

L'habitació és plena de gom a gom.


Ni s'hi insinua espai per a un visitant esporàdic. Tot i així, t'internes al bigarrat ecosistema. Ressegueixes corriols ficticis entre piles i munts. Superes obstacles, rodeges impossibles, abandones atzucacs.
 
Alhora, la mirada escruta les restes inerts. Amb el tou acaricíes pols que repel·leix el tacte i fuig fent giragonçes aire enllà.

T'atures. Davant teu, una calaixera. Probes d'obrir el primer calaix. Es resisteix, però no massa. En treus cartes i papers empolsits, d'on noms i remitents són silenci. L'abandones.


El següent calaix cedeix amb delit, com si t'hagues estat esperant, però està quasi buit. Només un parell de fulls grogencs es fan companyia. Perds l'interès ràpidament quan veus que el tercer no et vol revelar els seus secrets. Tibes amb força, amb una estrebada, però no succeix res. Te'l mires d'aprop, com qui busca un pany secret, repasses la fusta amb dits policíacs; sembla infructifer però, finalment, trobes el forat de la clau a la paret esquerra. Sense clau no hi ha res a fer. Així que te n'allunyes. 

Uns passos més enllà, un bagul vomita vestits d'altres joventuts. Les arnes els hi han regalat decoracions capricioses. Mentre alçes un vestit, no saps ben bé perquè, però la mirada retorna al tercer calaix. L'observes, sense moviment aparent, però voldries saber què hi ha més enllà de la fusta.

La peça et rellisca dels dits. I comences, amb fruició exhacerbada, a regirar tot allò que trobes al teu abast. Els dits es deleixen per reconèixer una silueta freda, un tacte capriciós i metàl·lic, que encaixi a la perfecció en el pany.

Per un moment t'atures, un retrat se t'ha encallat a les mans... "Mare..." tan jove, tan desconeguda... El diposites amb cura sobre la primera caixa que trobes.. L'acarones. I retornes a la feina. Primer dubitativament, després la rauxa es va incrementant. No obstant, tot sembla inútil, els esforços executats són potser esforços malgastats, però segueixes endavant.


La desesperació es va notant en el gest. Lentament, va vencent el desànim... Certs objectes van perdent interès i només aquells que amaguen concavitats et resulten interessants. 
Minuts més tard, el caminar perdut deambula entre el desordre resultant. I qui sap si sabent per què, prens la fotografia, agafes la caixa on l'has deixada, i t'hi asseus tot mirant fixament el tercer calaix.

Pels finestrons tot es va tornant foscor, la llum s'esmuny donant pas a ombres, que t'embolcallen. I mentre els ulls continuen esclavitzats pels secrets desconeguts, cuatre piles més enllà, la darrera llum es reflecteix sobre un minúscul objecte que jau a terra.

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Curt

I una primera llàgrima va recórrer l'evidència... Com era possible que ell, precisament ell, l'hagués arribat a odiar?

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Curt

Quan has obert la porta, ja res era el mateix; ni el tan odiat color de paret podia omplir-ne el buit.

dissabte, 22 de setembre de 2012

Escena 21/09: Ombres


L'espectacle tot just comença:

Un personatge incert és dibuixa a l'escena...
Boires d'arreu l'abracen i l'encerclen...
La figura, rígida, amb respirar altiu, prem els punys amb tanta intensitat que un fil de sang brolla de la mà esquerra...
Però, no gemega, cap ínfim gest de dolor li traspua dels porus...
 
De sobte, apareixen ombres dansant entre la boira.
Se li apropen,
acariciant-li el rostre,
tastant-li l'aroma dels cabells,
abraçant-lo,
besant-lo,
estrenyent-lo amb força...


La figura sembla impassible...
Però amb els punys, encara resta, esquinçant-se la carn...


El silenci tensiona l'escenari... el cos... les ombres...
Aquestes avancen, a cada volta, amb amb moviments més rígids, més encallats...
La boira creix, comença a escalar-li cintura amunt...

se n'apodera... d'ell, però en especial de les ombres.
I a cada nou moviment les va sometent, enfonsant dins la boira, dissipant, anorreant...

No és fins que desapareixen definitivament que l'home obre els ulls.
Esbatanats cerquen...
La rigidesa és transforma en girs sobre el tors,

els peus encara immobils.
Però no hi ha res,

només boira,
una boira que ho cobreix tot...
Que l'empresona...

Es desespera, s'agita...
So de gestos bruscos sega l'aire...


I ell, entre espasmes i ofecs,
alena per darrera vegada,
amb profunditat,
amb profusió,
amb ràbia...

I crida.
Crida un crit que li raja de les entranyes,
que arrossega amb rauxa tempestuosa boira i foscor,
que tot ho neteja de bromes,
tot...
I allà,
entre l'espessor grisosa que desapareix,
arran de terra,
tres cossos
jeuen
inerts,
ensangonats,
abandonats ja
de tota ombra.

dimarts, 11 de setembre de 2012

Bona Diada 2012!!!


Sento la certesa...

Corre de cèl·lula a cèl·lula,
Navega entre plaquetes, glòbuls blancs i vermells...
I creix, creix, s'eleva amunt amb ales d'esperança compartida...


Perquè avui tot és possible,
Avui és un punt i a part.




dissabte, 8 de setembre de 2012

A cop d'ull n.6

De lluny ressona la Cobla...
D'aprop, el salt d'aigua...
La brisa trontolla entre cabells esbalotats...
I a la mirada no hi ha res sinó contemplació...



Pensaments...

Els anys patits i viscuts són foc a les venes, són la marca que ha fet de nosaltres éssers indòmits.

diumenge, 2 de setembre de 2012

dissabte, 1 de setembre de 2012

Escena 01/09: Sobre la sorra

Un cos seu a terra.
Mig encorbat.
Observa de què està feta la matèria que ens sosté.
Després d'instants d'aparent laxitud

es deixondeix i comença a dibuixar a terra.

La sorra sota els peus cedeix amb amabilitat i això es reflecteix en el rostre.
Els primers i curosos traços són seguits de moviments més rítmics i atlètics.
El que ha començat com un joc d'enamorats,
amb suavitat ansiosa,
ara és una obra mestra realitzada amb la bogeria d'un geni.

I allà, a la solitud de la platja,
crearà l'obra perfecta.
Feta de sorra i sal.
Feta de follia i suor.
Allà, on només el so de l'oratge l'acompanyarà,
on aviat l'onada amansirà grumositats,
on tota consistència només és instant...

... on tot serà res quan el sol trenqui sobre la calma, el silenci i la foscor.

divendres, 31 d’agost de 2012

Cels de verí

"Podran les boires amagar tota la metzina que s'alça entre les nostres ànimes?"
                      




Cels d'interrogant

L' Obertura...

Sí, l'obertura
insinuava tot un regitzell de mons ocults.

Allà                                                                                 entre les brillantors enlluernadores 
                                                                                                        que cap iris podia abastar.

diumenge, 19 d’agost de 2012

Escena 19/08: Només...





Observa la porta.
Clau en mà.
Dubta.
Fa un intent d'acostar la clau al pany però recula.
Guarda la clau.
I es queda petrificada...

... només dues passes la separen de l'arribada.
... només dos sospirs retinguts que tremolen gola endins.
... només dues llàgrimes que fan caiguda lliure.
... només dos recances que podrien esguerrar-ho tot.

A cop d'ull n.5.









No miris d'on vens, sinó cap a on vas.
Charles Baudelaire

Curt

Només era un petit retall de futur que carregava amb totes les potencialitats genètiques que li pressuposaven.

Pensaments...

El temps, incorruptible immatèria, ens durà més enllà de tot reconeixement.

L'home de les margarides. Escena 2. Monòleg.

Aquest monòleg forma part de la segona escena de
L'home de les margarides.
Obra de teatre que vaig escriure en el marc del
Màster de Creació Literària (UPF)
i que, en aquestes dates,
compleix el seu segon aniversari.
CCM.


SICARI:
Collons de genolls! Maleït sia... (continua fregant-se els genolls) Algun dia em matareu! (Pausa. Mira la platea fixament) Sempre m’ha agradat arrencar. Des de ben petit! Encara recordo quan perseguia el pare camp amunt i avall, del pou al canal que s’obria a la riera seca. Des de les bledes a les cols passant per tomàquets, fesols, pastanagues, pebrots, albergínies, patates... bah, tant li fa... Amunt i avall tot el dia. Tot el dia. (Pausa) Només esperava la contrasenya: “Arrenca aquí... arrenca allà” i jo, d’un bot, em plantava a la barraca de les eines, furgava fins a trobar l’aixada adequada i corria com si gossos famèlics em perseguissin fins a la planta marcada de mort. Zasss!!... l’aixada clavada al terra d’un cop sec i enèrgic! I amunt i avall, amunt i avall, amunt i avall amb fúria, amb ràbia, amb passió... I la pobra planta quedava esqueixada, esbocinada, barrejada amb grumolls de terra escantonats, malgirbats i deformes... Oh, sí! Allò era vida! Quan aquestes maleïdes cames encara treballaven per mi! Era vida plena (meditatiu, fregant-se de nou els genolls). El pare sempre em deia que no m’hi havia d’apassionar pas tant amb l’arrencar... però, què voleu que us digui, jo m’hi reconeixia, arrencant em convertia en jo, en allò que jo era. Sóc, només jo... com ara. No us podeu imaginar la rauxa visceral que m’omple quan és hora d’arrencar patates! Encara corro cap a la barraca i agafo la mateixa aixada de llavors i pam, pum, pam!... Oh!... això és vida! Vida plena!(Breu pausa) Hi ha qui m’ha dit que m’hauria de mecanitzar, que tot em resultaria més senzill i planer... No us penseu... (s’agafa un genoll amb la mà) ... m’ho he plantejat, i tant que m’ho he plantejat... darrerament sovint, qui sap si massa sovint... però... no, no puc! No hi ha res com la feina manual ben feta! Com la de tota la vida! Sí, senyor! (breu pausa). Si sabéssiu com relaxa voldríeu venir amb mi! Uns quants cops d’aixada i engegues l’estrès a colgar cols! (breu pausa). I ara... aquests genolls dels collons no volen que continuï arrencant! (calla. Al cap d’un moment s’aixeca amb dificultat entre gemecs). Ja és hora. (Camina amb pas lent i cansat cap a les escales que duen a la platea).També hi ha qui m’arrencaria a mi, si pogués. Però això, encara està per veure. (Somriu. Baixa. I abans de seure a la seva cadira entre el públic). Aviat arribaran.

divendres, 17 d’agost de 2012

"Aniversari" de Manel

"... avui que em faig gran..."


Aniversari
Els llums s'han apagat, han tret el pastís.
Aplaudien els pares, els tiets i els amics,
tots alhora, agrupats en un únic crit:
que demane un desig,
que demane un desig.

I tu, nerviosa,
com sempre que et toca ser el centre d'atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del mejador

Un segón, dos segons, tres segons, quatre... i cinc

Els teus ulls que bancaven buscant un desig
les espelmes cremaven i alguns dels amics t'enfocaven amb càmares de retratar
una veu comentava: que guapa està
i jo en el fons m'acabava el culet de la copa
decidit a trobar un raconet adecuat
per fer-me petit petit,
del tamany de una mosca
del tamany de un mosquit

Per un cop empetitit sota els tamborets
i la taula allargada pels dos caballets
fent-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d'hivern i confeti axafat

i has brindat maleint la llargada dels meus nous passeigs
i amagar-me entre un tap de suro i la pared
just a temps que no em menje el collons de gatet
i escalar les cenefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a la espatlla
i seure en un botó

i agafar un pel d'aire
amb un sol tiró
enganxar-te un cabell
i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travesant la pared del llagrimal

Ara un peu, ara un braç, ara el tors, ara el cap
i ja dins del desig veure si ha ha bon ambient
repartir unes targetes
ser amable amb la gent

i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a la autoritat
escoltant amb atenció batalletes curioses als mes vells
fer-me fotos gracioses amb altres il.lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no se qui es
i en el núvol de somnis que tens a l'abast
i altres que ho sent-ho pero ja mai viuràs

detectar un caminet que m'anyunye del grup
o una ombreta tranquila on desapercebut
estirar-me una estona i per fi relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que es estar amb tu avui que et fas gran
mentres fora de l'ull les espelmes es van apagant

dijous, 16 d’agost de 2012

Cels de quadre.

I,                                                                                                      
 heus aquí,                                                                                
                                                  que va trobar el marc perfecte
on acabar amb                                  
   o
              t
                                                                              .     .       .                            

Pensaments...

Una vella melodia és com aquelles sabates gastades que tant t'agradaven; reconeixeran totes les mides, rugositats i vicis quan el peu, per un caprici de la memòria, decideixi tornar-les a calçar.

diumenge, 12 d’agost de 2012

Pensaments...

La vida només és perfecta quan acceptes les seves imperfeccions com petites rugositats del cercle.

divendres, 10 d’agost de 2012

"Fandango dels adéus"


Fandango dels adéus
dins la Taverna d'Enrico
de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries
Tortosa. Festes del Renaixement

diumenge, 5 d’agost de 2012

Pensaments...

Rere la pèrdua comença la batalla per la definició del buit.

A cop d'ull n. 4







"It's a dangerous business, going out your door. You step onto the road, and if you don't keep your feet, there's no telling where you might be swept off to".

Bilbo Baggins, The Lord of the Rings

"Nada" de Juan Ramón Jiménez

A veces, un gusto amargo,
un olor malo, una rara
luz, un tono desacorde,
un contacto que desgana,
como realidades fijas
nuestros sentidos alcanzan
y nos parece que son
la verdad no sospechada.

Volvemos luego a lo otro
y, baja, la nube ¿pasa?
No es posible gustar ya,
oler, ver, oír, tocar la
miseria que nos sumía
en sus profusas entrañas.
Pero hay un fondo vano
donde todo aquello para,
y aunque no se sepa, sigue
allí sucia la amenaza.

«Felicidad (dice el día)
tu gloria está terminada».
El corazón y la frente
lo repiten: «¡Terminada!».
Pero en el nadir más triste,
por su cuenta, no en palabras,
repite un eco soez:
«¡Nada, nada, nada, nada!»

A Antología poética, 1986

dissabte, 4 d’agost de 2012

Escena 04/08: Les deu en punt.

Dong...

Les mans molles de plat i coberts.

  ... dong...
 
  El moviment extern s'atura.

    ... dong...
   
    L'intern embogeig, la sang s'afanya en l'increment de bateg.
  
      ... dong...

      Ho deixes sense ni fixar-te en la pica. L'equilibri és vertiginós.

        ... dong...
       
        Les cames corren passadís enllà, cap a l'obscuritat del menjador clos al món.

          ... dong...

          Xoquen amb mobiliari inert, buit de tu, que rodola,

            ... dong...

            que es trenca, que connecta amb d'altre ja en estat llastimós.

              ... dong...

              Topes amb la porta. Les mans palpen mecànicament fins al forrellat. L'obren.

                ... dong...

                Saltes al balçó. La barana t'atura. T'abraça.

                  ... dong.

                  I dispares els ulls carrer enllà. Diana a la cantonada.
                  Troç de mur que tot esguard rep.

                    On la teva esperança n'és el dibuix ennegrit de regalims de pluja d'anys i tempestes,
de recances, de plor, de somnis esclafats a l'arrebossat de la façana
que es podreixen i descomposen com un munt de femta.

 I les mans tremoloses de vida abandonen la barana.
Reculen.
Aferren la porta.
Encaixen batent amb batent.
Expulsen tot rastre de llum.

Una escletxa és rebel·la.
Et treus el mocador de la butxaca,
li entafores,
li recargoles,
fins que tot raig mor.

I desfàs els teus passos passadís enllà.
Cap a la cuina on el plat encara es balanceja.
El mires.
No saps pas si cal rescatar-lo.
Però ho fas.
I retornes a la tasca.

Mires el rellotge.
Ara ja és tard.
Però, qui sap, si potser demà,
no ho sigui.

dissabte, 28 de juliol de 2012

Escena 28/07b: Afirmació

- Sí.
      - Sí?!
             - Sí...
                     - ... sí...
                                 - Sí!
                                       - Sí...!
                                                I l'abraçà.

Escena 28/07.

I després del darrer sospir,
ja tan sols l'envoltaven
els murmuris misteriosos
del món de les o_m__b___r____e______s________.

dijous, 26 de juliol de 2012

A cop d'ull n.3






Clouds come floating into my life, no longer to carry rain or usher storm, but to add color to my sunset sky.

Rabindranath Tagore

A cop d'ull n.2.








Dos rojas lenguas de fuego
que, a un mismo tronco enlazadas,
se aproximan, y al besarse
forman una sola llama...
G. A. Bécquer

A cop d'ull n.1






We need to find God,
and he cannot be found
in noise and restlessness.
God is the friend of silence.
See how nature
- trees, flowers, grass-
grows in silence;
see the stars, the moon and the sun,
how they move in silence...

We need silence
to be able to touch souls.

dimarts, 17 de juliol de 2012

Escena 17/07: Passejant


Passejant t'he tornat a trobar,
sí, passejant, com ahir,
com avui,
com sempre.

I m'he aturat.

Una llàgrima entre la felicitat i l'enyorança llisca galta avall.

He alçat la mà cap a tu.
Volia acariciar el teu record,

però t'he dibuixat.

L'índex encenia l'aire
mentre emmarcava la teva silueta.
Concavitat rere convexitat,
de pollegó a pollegó
i lliscant vessant enllà.

La llàgrima s'ha vessat a la comisura dels llavis.

"Perfecció",
has dit.
"No ets res sinó perfecció".

dilluns, 25 de juny de 2012

Escena 22/06: El crim

Un focus dispara ràbia contra un racó de l'escenari.

Tota la resta roman en la foscor.

Un metall sanginolent llueix a cada moviment exhacerbat del cos que comet el crim.

Amb moviments ràpids i maldestres, la figura que jeu innerta a terra es va pintant de vermell.

Al seu voltant, el terra també s'impregna del mateix to.

L'artista esgrimeix dues darreres pinzellades. I, ara, s'aparta alçant-se d'esquena per observar l'obra creada.

Un riure histriònic neix del cos agitat i s'eleva engolint tot el silenci, arremolinant-se.

Pas a pas, riallada a riallada, s'allunya de l'escena. El seu cos és posat victoriós.

La llum del mort perd intensitat. Ell riu encara amb més força des de la penombra que comença a engolir-lo.

Però, de sobte, un focus l'observa amb irada intensitat.

Ell el defuig, se n'allunya, l'esquiva de dreta a esquerra, riu, corrent en cercles, saltant, ajupint-se, el riure s'histeritza, buscant amagatalls...

Però, la destresa delatadora tot ho pot.

Ja no riu.

El focus el té encerclat. El delata, a ell i a les petjades vermelles que amenacen amb descibrir-ho tot. Que l'acusen, que el senyalen, que l'incriminen.

S'abalança contra el terra i prova d'arrencar-ne el rastre vermell que condueix als seus peus. Només ho empitjora.

La taca s'estén. El fregar li contamina les mans. Les mira horroritzat.

Un riure irritat comença a escalar-li gola en fora.

Una mà prova d'ajudar l'altra, però tot el que aconsegueixen és proclamar encara més l'indesitjable evidència.

Les llums es tornen bojes de blau i vermell. La sirena s'apropa.

I ell, de genolls a terra, s'arrossega cap al cos que descansa en un mandala monocromàtic.

La sirena li retruny al cervell i prova d'arrencar-ne la intensitat estirant-se cabells, orelles, robes i plor.

Sanglota, sanglota mentre els ulls es desfan en desesperació.

Agafa d'entre la sang mig coagulada el ganivet.

I serà ell el darrer en alenar un reflex de focus abans de fer-se l'obscuritat.

dissabte, 16 de juny de 2012

Escena 16/06: "Bring me to life"

"Save me from the nothing I've become"

La cançó ressona, ressona, ressona...

El volum, a decibels que ratllen l'il·legalitat, et retruny cervell endins.

"Save me, save me..."

El cap es sacseja amb el ritme frenètic de la bateria.

Assenteix a cada agut desesperat.

"Wake me up inside"

Et reconeixes al sentiment latent.

Més, més!

"Call my name"

La guitarra elèctrica t'esgarrapa l'ànima.

"Bring me to life".

Cançó: Bring Me To Life, Evanescense

Escena 15/06: T'escolto

Un cor perdut, desconegut seu davant teu.
El mires.
L'escoltes.
Gestos varis recorden imatges passades,
Un caminar...
Un gest de la testa...
Una mirada d'antiga complicitat...
Un somriure...
Però les paraules, tot i la coneguda veu, et són alienes.


Tota la teva concentració auditiva es posa al servei de la interpretació dels seus mots.
Són nous, rastre d'una distància insalvable potser.
Els escoltes encara més atentament.
Vols desxifrar els seus significats ocults.
Tota cèl·lula treballa per la comprensió.


Un gest arrugat d'incomprensió se't trasllada al rostre.
No pots.
La distància, sí,

la distància tot ho envolta...

"T'escolto", li dius somriure en llavis.
Vols entendre'l, en realitat.
De cor a cor,
com sempre.


... com sempre?...

Ara és ell qui et mira, somrient potser.
El posat físic és delatador del seu propi centre.
Els llavis són reflexe rítmic d'un bategar distant.
Les paraules pronunciades,

jeroglífics eteris que reboten
desconeguts
a l'aire que us separa.

"T'escolto", repeteixes amb voluntat d'exigir
imperiosament
la immediata comprensió que et defuig.

"Tranquil", somriu.

Creus reconèixer-li el somrís!

"Jo també", afegeix, "també et sento".

dilluns, 11 de juny de 2012

"El So de l'Ànima"


El So de l'Ànima
d'Alejandro Guido, Sergi Espada, Christina Sifianou, Lyara Costa, Arlett Galindo



Link a la pàgina oficial: http://www.elsodelanima.com/

Cada segon m'ha arribat al cor...

dissabte, 2 de juny de 2012

Escena 02/06: El càntic.

El silenci és l'abric perfecte. El cor malmès de dies d'agònica espera no necessitava res més.
Però, des de l'altra ala de l'edifici li arriben uns càntics desafinats que entonen lloançes al Déu que tot ho dóna.
I el cor, sense haver-ho esperat es troba, per primer cop alleugerit; i els rep com una crema aplicada sobre unes espatlles massa cremades de pes solar.
És un balsam, fresc, càlid aplicat en cercles concèntrics. És el càntic persistent de monjos en un claustre on tot ressona. On tota ànima s'eleva més enllà dels esperits obscurs.

dimecres, 30 de maig de 2012

Escena 25/05: Dansa!


Un focus de lluna il·lumina l'escena.

Dues siluetes retallades a la llum dibuixen figures i cabrioles. Ballen.

La música primer inaudible, va agafant entitat i es va elevant decibel a decibel fins a embolcallar els dansaires. A mesura que el volum s'incrementa la dolcesa de moviments i de connexió física constant, deixa pas a la brusquedat, al contacte agressiu de dos éssers que rebutgen i desitgen contacte humà amb igual intensitat.

La dansa s'intensifica. Els cossos es recargolen, s'entortolliguen.

Ara giren. Primer abraçant-se; després els cossos es van allunyant; tot seguit només les quatre mans els mantenen connectats; un parell de voltes després tan sols resten dues mans i, aquestes, van relliscant, segon a segon, les puntes dels dits es contreuen per subjectar els darrers brins d'unió.

Però, la força centrífuga els empeny més enllà de les seves forces i els llança per terra fent-los rodolar, amb els dits encara adolorits i preguntant-se si era allò el que volien, interrogant-se sobre la inevitabilitat dels fets.

La lluna es va fonent a mesura que la intensitat lumínica pren presència. Els ballarins es giren, de terra estant, per mirar-se. Per prendre consciència de la distància a què s'han vist abocats.

Panteixen. Primer visiblement desacompassats. Amb lentitud però, els ritmes respiratoris aconsegueixen coordinar-se. I els batecs d'al·lè els alcen, els fan caminar, els fan avançar en cercles, mirant-se. La dansa és ara una espiral concentrica que els apropa pas a pas, pas a pas.

Un braç s'allargassa esperant mimetisme. No hi ha resposta. Un cos, en veure-ho, s'atura en sec. L'altre respon igual.

El braç, incitadorament, hi torna. L'altre cos es mira l'extremitat inert. Intenta moure-la; amb esforços ho aconsegueix.

I ara, els dits s'aproximen, d'una mà a l'altre, i la distància es va fonent... mig metre, trenta, vint, deu centímetres!... ja quasi es rocen.

Pausa. Es contemplen exhultants d'emoció.

Es centren de nou en el desig dactilar. Cinc, quatre, tres, dos mil·límetres...

Ja noten l'escalfor del cos oposat, ja somnien de nou en el contacte, ja respiren de nou el mateix aire, ja bateguen amb el mateix cor...

Però, un magnetisme polaritzat els expulsa fent-los caure d'esquenes.

dimecres, 23 de maig de 2012

The Power of Words


O com diria el Capità John Keating a El club dels poetes morts:

No matter what anybody tells you,
words and ideas can change the world.

dimarts, 22 de maig de 2012

"Patch Adams" de Tom Shadyac

"All of life is a coming home. Salesmen, secretaries, coal miners, beekeepers, sword swallowers, all of us. All the restless hearts of the world, all trying to find a way home.

It's hard to describe what I felt like then. Picture yourself walking for days in the driving snow; you don't even know you're walking in circles. The heaviness of your legs in the drifts, your shouts disappearing into the wind. How small you can feel, and how far away home can be.

Home. The dictionary defines it as both a place of origin and a goal or destination. And the storm? The storm was all in my mind.

Or as the poet Dante put it: In the middle of the journey of my life, I found myself in a dark wood, for I had lost the right path. Eventually I would find the right path, but in the most unlikely place."
Link to IMDB Patch Adams quotes:

diumenge, 20 de maig de 2012

Cels amenaçadors

El vent s'intensifica
arremolinat-se terrat a terrat.
És la munta de núvols desbocats.
Aurigues infatigables, testaruts,
que arriben de nord enllà,
enarborant la foscor de la tempesta,
mentre tronen crits elèctrics.

divendres, 18 de maig de 2012

Cels canins.




Una cua remena.
Dreta esquerra, dreta esquerra.

Una cua t'acompanya.
Amunt avall, amunt avall.

Una cua s'enjogassa pel prat.
Va enllà, enllà.

Una cua et saluda efusivament.
Matí i nit, matí i nit.

Una cua de Puça t'acompanyarà.
Ara i sempre. Ara i sempre.

Escena 18/05: Miratges

De nou, asseguda.
El mirall davant teu.




De nou recolzes punys sobre la pica.
El mirall davant teu.

Mires fixament les teves pupil·les.
Allargues la mà, les acaricies.


Desafies les teves pupil·les.
T'aferres a la pica com si la volguessis arrencar.

Els ulls ploren. Les mans assequen llàgrimes.
Ofegues el cap contra els braços damunt del tocador.


Fas dues estrebades seques. La pica no cedeix.
Amb un gruny t'hi gires d'esquena. Punys sense descans.

Plores. Plores. Plores.
El cap permanentment enfonsat.


Rebusques una butxaca. Ara l'altra i l'altra i l'altra.
En treus una carta.

T'incorpores entre somiqueig. Obres un, dos, tres, tots els calaixos.
En treus una carta.


Llegeixes. "Mai més!".
Cop de peu a la paret.

Llegeixes. "Mai més?".
Arrugues el paper.


Et gires de nou per afrontar el fred mirall.
Les mans, lentament,es deixen reposar a la pica.

Allises com pots el paper.
Mentre passes compulsivament els dits per les rugositats,
tornes a mirar-te.

Una mà s'apropa al mirall.
L'acaricies. El ressegueixes.

D'un cop llences tot el que qui havia al tocador.
La carta també ha caigut. La mires.

"Mai més és massa temps..."
Empasses saliva.

"Mai, mai, mai més... serà suficient".
T'aixeques. Reculls la carta i la fas miques.

Grunys. Una mà s'afanya cap als ulls per amagar les llàgrimes.
L'altra prem, altra vegada, la pica.

Mires al mirall. "Mai més!".
Et gires per marxar. T'atures.

"Mai més? Mai?". Les dues mans aferrant la pica. Esperen.
Observes el mirall amb intensitat. Com qui espera resposta.

Tornes davant del mirall.
Obres calaixos, busques. En treus un tros de roba negra.

Segueixes amb la vista clavada al fons del mirall.
Sacseges la pica. Gemegues.

Alces la roba.
I cobreixes el mirall.

Les mans es desempalleguen de la pica.
Arrenquen el mirall. I el llancen per terra.