dimarts, 31 de gener de 2012

"Història d'un malson" Part I

"Història d'un malson" va ser escrita ara farà onze anys.
Des de la distància m'ha cridat,
m'ha demanat formar part del blog.

Març 2001

    És de nit, una nit clara, plena d'estels amb la lluna brillant allà dalt. Al bell mig del cel veu com passa alguna cosa que es mou. "És un cometa!" pensa, però no. Tan sols és un aviò que està a mig camí de l'arribada al pròxim aeroport.

    Està asseguda a la vora de la finestra, s'hi arrepenja i mira el cel, tan ple d'estels, que pràcticament no pot veure. La contaminació lumínica li ho impedeix i, l'únic que és capaç de distingir amb claredat és la lluna. La mateixa que tants cops ha vist brillar al cel. Però, avui la lluna la fa plorar. Les dolces llàgrimes cristal·lines li llisquen galtes avall fins que arriben al terra. Però no l'humitegen, perquè són tan insignificants que s'hi fonen i ja està. Segueix mirant la lluna i tanca els ulls.

    Ara es veu asseguda al bell mig d'un prat, a prop, molt a prop de casa seva, de la seva muntanya i, també, molt a prop de la seva vall. I les llàgrimes s'intensifiquen, no ho pot evitar, voldria anar-hi, tornar al bell indret que la veia riure, ballar, cantar, jugar, somniar... Obre els ulls. Veu com la gran majoria de les finestres de les cases veïnes deixen pas a diversos i diferents mons. Els mons d'aquells que hi viuen, llocs on un no s'atreviria a entrar per por de destorbar la pau i amor, o potser no, que en ells s'hi deu respirar. A través de les cortines d'una casa propera veu un pare jugant amb el seu fill. En una altra, una família reunida al voltant de la taula sopant. I ara mira cap a l'interior de l'estança on és, no hi veu res més que foscor.

dijous, 26 de gener de 2012

L'habitació

La casa m’omple els narius d’olor de vell. Fa temps que vaig decidir oblidar-la, a ella i a l’olor a resclosit, a pixum i a mala llet que s’arrapa al paper mig caigut, empestat de temps i de por. Però havia de tornar.  En obrir la porta, una estranya sensació m’ha aclaparat. No he pogut internar-me massa en els records quan l’abatiment m’ha deixat asseguda, provant de reconèixer aquest sentiment perdut.
Vaig créixer aquí. Són les úniques paraules agòniques que m’acompanyen entre ferums i fantasmes. Sembla que res hagi canviat. Per desgràcia, aquesta habitació continua igual: la butaca de l’àvia, protegida amb cortinatges per evitar que els mals esperits solars la podreixin; la tauleta del te, al costat, amb la tassa... la maleïda tassa plena de saviesa on ara ressalta un color infectat; la llibreria de fer bonic, immaculada com el primer dia, disposada per lluir una intel·ligència que s’esvaeix amb la pols acumulada; el televisor desendollat, com no, és la marca d’anys consagrats a la butaca i al xafardeig des de la finestra encortinada... tot és igual, fins i tot, l’infame color de les parets. “Hi vull el color del sol de bon matí”, deia l’àvia, “un color brillant, feliç, vital”. Volia un  color que despertés a l’esperança... i va aconseguir un color desesperat.
Durant anys m’havia fet por aquesta sala, la seva olor. Sempre l’evitava. Sé que encara me’n fa, de por. I ara me la miro, no des de la porta entreoberta com solia fer, sinó des de dins. Estic asseguda al vell escambell que l’àvia utilitzava per reposar les seves extenuades extremitats. L’aire ofegat per porticons i persianes encallades em fa tremolar, com si una presència d’ultratomba vingués a saludar-me. El vell sentiment continua fugitiu, encara no sé què és allò que retorna del passat, no li he pogut trobar el nom.
L’habitació és la imatge exacta de la Iaia: sempre alerta, sempre tancada. Continua amb la mirada indiferent, fixa al punt de fuga del quadre que presideix la paret esquerra; li puc veure la boca entreoberta, simulant una demència senil inexistent, assajada per destrossar vides... les nostres vides...; encara té l’oïda atenta, fina, perceptiva de tot i de tothom, les parets de la casa són les seves orelles; i està arrepapada a la vella butaca esperant l’instant precís per demostrar que hi és, que sempre hi serà.
Vaig jurar-li que mai tornaria, que mai li ho perdonaria. Però ho he hagut de fet. Un somriure d’amargor m’acompanya des de que he travessat la porta. Suposo que sóc aquí per saber si he pogut perdonar. Ha passat tant de temps que m’espanta imaginar que el seu pas no és més que un forat negre que se m’empassa amb els meus mals pensaments cap a ella. No vull oblidar. Per això m’he assegut i he inspirat aquesta sentor a florit, segur que em farà recordar, em farà comprendre. Només m’espanta no poder descriure aquesta olor, aquest sentiment d’ofec buidat de tot i de tothom, aquesta visió estrafolària d’una habitació aferrada al temps que es nega a desaparèixer.

"Soneto XVII" de Pablo Neruda

No te amo como si fueras rosa de sal, topacio
o flecha de claveles que propaga el fuego.
Te amo como se aman ciertas cosas oscuras,
secretamente, entre la sombra y el alma.

Te amo como la planta que no florece y lleva
dentro de sí, escondida, la luz de aquellas flores,
y gracias a tu amor vive oscuro en mi cuerpo
el apretado aroma que ascendió de la tierra.

 
Te amo sin saber cómo, ni cuándo, ni de dónde,
te amo directamente sin problemas ni orgullo:
así te amo porque no sé amar de otra manera,

sino así de este modo en que no soy ni eres,
tan cerca que tu mano sobre mi pecho es mía,
tan cerca que se cierran mis ojos con tu sueño.

dissabte, 21 de gener de 2012

dijous, 19 de gener de 2012

El tresor de l'Àvia

L’esfera de cristall lluïa la seva transparència aquosa sota l’irradiació de les espelmes que jugaven al centre de l’estança. La meva àvia havia passat hores al seu davant observant com la neu s’enlairava, desafiant la gravetat, dins els murs de cristall que conformaven el souvenir de París que un oncle comerciant li havia regalat.
Va tornar a agafar el record i, pausadament, va posar-lo cap per avall, observava atentament com les minúscules partícules de neu, que resistien l’escalfor de la llar de foc, s’anaven amuntegant a la cúspide de la fràgil circumferència; una rere l’altra en moviments circulars que imaginava assajats. La catedral ara, del revés dins la presó de vidre, retenia petits fragments de neu atrapats entre les gàrgoles miniaturitzades que dibuixaven el seu perímetre. Va sacsejar suament l’esfera i les partícules encallades van continuar immòbils. Va tornar-hi, ara amb més força, i un parell de les cinc que havia comptat es van desprendre mandrosament del seu lloc privilegiat, gronxant-se al ritme del líquid,  dipositant-se a l’extrem i confonent-se amb els bocins de fred que ja hi reposaven. Cada petit moviment de la seva mà esverava els flocs que s’enriolaven i dansaven en jocs circulars acomplint el ritual de tornar a caure cap el vèrtex.
Va girar bruscament la bola de neu fins a col·locar-la sobre la taula, i les pacífiques volves van aixecar-se com una tempesta d’estiu inesperada,  com aquelles que l’havien obligada a córrer amb el degoteig constant de mànigues i faldons, i amb el xop-xop rítmic d’unes sabates que tenien massa gana. L’edifici, però, no tremola per la tempesta blanca que impedeix distingir-la amb claredat des de l’exterior. I, el remolí que no cedia, aquell que havia arrancat amb fúria entre les mans de l’àvia, ara afluixa i el ball espiral es va enfonsant fins a desaparèixer mentre el contemplo.
Hores, m’ha dit que s’hi havia passat! Aquest matí me l’ha regalat. És el seu tresor especial. M’ha dit que l’agafi, que l’agiti, que l’observi; que la “neu” balla i t’embadaleix. Quan el sacsejo i me’l miro, varies vegades, penso en tot el que l’àvia m’havia explicat d’aquest souvenir, les hores que li havia dedicat, la màgia que li endevinava quan la llum de les espelmes i de la llar de foc s’hi reflectien... però no veig res més que una bola de neu antiga. Així que, la deso sobre l’escriptori i marxo.

dissabte, 14 de gener de 2012

El vell gat mariner

Hi havia una vegada un vell gat mariner que mai es cansava de treballar per aconseguir menjar. Sempre estava allà, assegut sota l’ombra del pal major, esperant que una nova xarxa plena de peixos rabiosos fos dipositada a coberta. L’hauríeu d’haver vist, digne com una estàtua, concentrat, sense pensar en el seu voltant. Només obria els ulls en el moment exacte quan d’un salt, amb les urpes preparades, es llançava contra els presoners i esgarrapava i esgarrinxava, jugava i lluitava tot treballant.
L’havien ensinistrat per estabornir els peixos sense que patissin massa, així quan els mariners recollien la pesca no havien de preocupar-se per res. Tan sols havien d’anar-los agafant i apilotant a les caixes. Mentrestant, ell retornava a la seva privilegiada ombra i s’empassava tota la saliva que la flaira marina li provocava.
Però, aquell dia, el gat notava una sensació diferent, estranya. L’ànim habitual trontollava amb l’ombra corredissa de les veles al vent. Feia tres dies que no pescaven res, que no treballava, i qui no treballa no menja. No hi havia hagut ni lluita, ni diversió, i la sensació que li recorria el ventre l’incomodava. La digna estàtua ja no se’n trobava pas tant de digna. Així que, cansat i afamat com estava va anar a jeure entre cordes i bots a l’altra banda de coberta.
De sobte, ho va sentir, va posar les orelles en tensió. Si, era cert, després de tant desesperar va reconèixer el soroll de xarxa pesada i la olor, oh, la olor!, la sal li omplia els narius, li empestava la salivera que recorria joiosa les entranyes del gat mariner.
Sense ni tan sols pensar-s’ho, va enfilar-se als bots més propers. “Amunt, amunt” va pensar, “com més amunt millor, el salt serà espectacular”. Ja l’imaginava, un arc perfecte travessant el sol de la posta davant la mirada orgullosa dels pescadors. I així ho va fer, va llançar-se amb tot l’impuls que les potes de darrera li van permetre, va allargar les davanteres, les orelles arquejades contra el cap per evitar la fricció de l’aire flairós i escalfat, la cua en tensió... quan va començar la davallada de l’arc va tancar els ulls, tenia el sol de cara, però es veia perfectament dibuixat a contra llum. Dos metres, un metre i... CLANC!
Quan va recuperar l’obertura de les parpelles, només sentia rialles i “quina hòstia s’ha fotut” al seu voltant. Estava allà, una massa esclafada amb ungles i ullals incrustats en una tapa metàl·lica que sobresortia d’entre els peixos. Es va aixecar coixejant, amb els bigotis doblegats, esquinçats, però ple d’orgull. I mort d’una por que no gosava demostrar, i de gana, va baixar fins al camarot del capità per arraulir-se entre els llençols. Moments després, van entrar diversos mariners amb peix fresc i aigua per l’accidentat. I així, entre “pobre mixeta” i “en vols una mica més”, el vell gat ho va veure clar, no pensava pas tornar a treballar per aconseguir menjar.

divendres, 13 de gener de 2012

Escena #013: Tornada

Dues mirades s'han encallat a mig camí del reconeixement...
"Sóc jo"
La veu es perd.
L'espera no gosa respirar.
El silenci retreu soledats.

"... jo..."
La paraula esgarrapa la faringe.
L'esguard refrena humitats.
El pols es suma al ritme desacompassat del pèndol.

"..."
La por és un eco sord.
L'esperança titubeja en timpans insonoritzats.
El tacte s'allarga, tremolós, insinuant els contorns de dits oblidats.

El sospir recupera l'alè.
L'instant retroba significat amb la carícia enyorada.
La mirada dibuixa, de nou, la perfecció de l'àngel.
"... tu".

dijous, 12 de gener de 2012

"El Gran Dictador" de Charles Chaplin

Temps

“Gràcies” li has dit. Li has somrigut mentre s’allunyava del teu costat. Quan ha desaparegut darrera de la cantonada has mirat la moneda que reposa, abatuda, al fons de la tassa metàl·lica que, de tant en tant, fas servir per menjar aquelles incipients sopes que prens.
Intentes agafar la moneda, la voldries agafar amb la mà dreta... aquella que et restaria lliure si una bomba no te l’hagués arravatat en terres llunyanes. Quan aconsegueixes treure-la de la tassa, has acabat abocant-la a terra, agafes la minsa porció de riquesa amb els dits glaçats i bruts de temps i vida. I la mires, un insignificant bocí de metall... quan eres petit la mare te’n donava una per anar a comprar pa, mentre que si venia del pare era la recompensa pel treball ben fet, i ara!... una llàgrima et llisca per la galta, obrint-se camí entre els anys i els cabells de calç de la barba...
Et sents tant menyspreat quan les bones dones pietoses, qui sap si massa temoroses, de Déu et donen unes monedes... Hi ha qui en passar-te per davant et mira per sobre l’espatlla abrigada confortablement per l’abric de Reis, com si fossis culpable de tots els mals del món... mentre tu, sobre les teves espatlles, hi veus la vella jaqueta que un bon dia, ja fa masses anys, ella et va cosir.
I t’hi arrapes, com si fos la teva única pell, hivern i estiu. Mai, mai te la treus, ni quan les dones de la caritat et volen dutxar... i encara menys quan te la volen rentar! Ja que en ella hi ha les últimes carícies, les últimes llàgrimes, els últims somriures...i els petons d’ella. Tot el seu amor abrigat entre els fils d’una jaqueta massa gastada pels anys i la mort...!
I arrapenjant el cap cansat de no res contra el fred vidre de l’oficina bancària t’adorms...
... i somnies que tornes a ser jove!... corres per camps i prats plens de vida tot saltant rierols... tornes a l’església què et va unir al seu amor i tornes a dir sí, sí, SÍ... per sempre!
I et despertes de cop, bramant d’horror, perquè el teu més terrible malson t’aclaparava... aquella nit de llum i terror... aquella nit de desesperació i angoixa... aquella que et va robar la mà... aquella odiosa nit de guerra que te la va prendre...

diumenge, 8 de gener de 2012

Perdut... etern

Perdut per terres d’història mil·lenària la veus entre les pedres dormides de temps. Tant distant, tant propera, tant senzillament impossible.  Un breu somriure se t’escapa quan saps que ella et mira, quan les vostres ànsies es creuen sobre la figura del faraó caigut, destronat de temps i d’enyorança.
I tan sols vols la seva companyia. El frec tímid del seu braç sobre la roba que cobreix el teu. El gest dissimulat d’amor sincer que li reconeixes amagat sota cada moviment del seu fer gràcil. Li esbrines els sentiments amb la màgia de mig instant de temps... I tens cura d’ella com d’un bé preciat, com si fos la més fràgil esfera de cristall venecià.
Voldries ser el Nil per ella... per desprendre-la dels mals esperits amb la força del teu gest aquàtic. Per gronxar-la dolçament entre els teus pensaments quan el dolor per la pèrdua, la soledat, la desesperació s’apoderen d’ella... per robar-li feroçment el plor de la malenconia.
I la contemples infinitament amb ulls sincers. L’escoltes pacientment i, alhora, ansiosament. I compartir amb ella és l’únic do que demanes als déus d’antic... l’única súplica reclamada al teu Déu amb el darrer alè d’esperança que et resta.
I les teves peticions llisquen per la vessant destrossada pels anys de la piràmide i s’hi aferren amb gest altiu, poderós i mà ferma. Mentre les vostres il·lusions es gronxen sota el ball pacient, etern, de les palmeres amb la certesa innata, amagada, d’amor etern.

dissabte, 7 de gener de 2012

"Alma mía" de Pedro Guerra


Alma mía sola, siempre sola,
sin que nadie comprenda tu sufrimiento,
tu horrible padecer;
fingiendo una existencia siempre llena
de dicha y de placer,
de dicha y de placer...

Si yo encontrara un alma como la mía,
cuantas cosas secretas le contaría,
un alma que al mirarme sin decir nada
me lo dijese todo con su mirada.

Un alma que embriagase con suave aliento,
que al besarme sintiera lo que yo siento,
y a veces me pregunto que pasaría
si yo encontrara un alma como la mía.

dijous, 5 de gener de 2012

"El viaje de los Magos" de T. S. Eliot

“Qué helada travesía,
Justo la peor época del año
Para un viaje, y un viaje tan largo:
Los caminos hondos y el aire ríspido,
Lo más recio del invierno”.
' Y los camellos llagados, sus patas adoloridas, refractarios,
Tendidos en la nieve que se derretía.
A veces añorábamos
Los palacios de verano en las cuestas, las terrazas,
Y las niñas sedosas que nos servían sorbetes.
Iban los camelleros blasfemando, mascullando,
Huyendo, y pidiendo licor y mujeres,
Y las fogatas se extinguían y no había refugios,
Y las ciudades hostiles y los pueblos agresivos
Y las aldeas sucias y caras:
Cuánto tuvimos que aguantar.
Al final preferimos viajar de noche,
Dormir a ratos,
Con las voces cantando en nuestros oídos, diciendo
Que todo esto era locura.

Entonces llegamos al amanecer a un valle templado,
Húmedo, lejos de las nieves perpetuas, y olía a vegetación;
Con un arroyo y un molino de agua que golpeaba la oscuridad,
Y en el horizonte tres árboles,
Y un viejo caballo blanco se fue galopando hacia la pradera.
Luego llegamos a una taberna con hojas de parra en el dintel,
Seis manos junto a una puerta abierta
Jugaban a los dados por un poco de plata,
Y alguien pateaba los odres vacíos de vino,
Pero no había información, y seguimos
Y llegamos al anochecer, y justo a tiempo
Encontramos el lugar; era (podríamos decir) satisfactorio.

Todo esto fue hace mucho tiempo, recuerdo,
Y yo lo volvería a hacer, pero que quede
Esto claro que quede
Esto: ¿nos llevaron tan lejos
Por un Nacimiento o por una Muerte? Hubo un Nacimiento,
Teníamos pruebas y ninguna duda. Yo había visto nacer y morir,
Pero pensaba que eran distintos: este Nacimiento
Nos sometió a una dura y amarga agonía,
Como la Muerte, nuestra muerte.
Regresamos a nuestros lugares, estos Reinos,
Pero ya no estamos en paz aquí, bajo la antigua ley.
Con un pueblo extraño aferrado a sus dioses.
Cuánto gusto me daría otra muerte.

              (Traducción: Tedi López Mills)


dimecres, 4 de gener de 2012

"Ressurecció" Afí.


Perquè ja la noto,
trepant-me cames amunt.

Perquè és la resposta perfecta,
l'explicació exacta,
el ritme que marquen els cors afins.

Cançó: "Resurección" d'Amaral.

dimarts, 3 de gener de 2012

Dues nenes

A l'Avi.

Camines de la seva mà. Li sents els dits gruixuts i amables que t’envolten els ditets de puça. Somrius i saltes passejant pel món. A l’altre banda de la mà amable hi camina la teva germana. Totes dues us veieu al mig del camp, saltant pels prats prenyats de vida familiar, allà, lluny on l’ombra de la forca es va apoderar de la terra.
Aneu a buscar el cuc negre que sorgeix de la terra més enllà del riu. Cada tarda ell us hi porta i, tan sols travessar la porta de casa, ja l’estireu ansioses per no fer tard. Però ell avança pacientment, sap que encara hi ha temps, i la cara se li encén d’alegria en veure-us tan frisoses i tan neguitoses.
 A mida que us apropeu a l’estació el cor se us va omplint de papallones nervioses que omplen tot l’espai de tranquil·litat de l'òrgan bategador, i ja no camineu, salteu, és més, correu. I ell accelera el pas, tan sols per fer-vos felices, tan sols per veure-us els ulls brillants de riure. I salteu al seu voltant, quasi ballant als peus d’un vell roure, al mig del bosc, prop de la font del mateix nom.
En la llunyania podeu sentir-lo ja: el gran cuc s’acosta! Us heu aturat en sec al sentir-lo. El cor se us ha encallat d’alegria. I ara és ell qui us estira, qui us anima a córrer. I, de cop, us desperteu del moment d’encantament i correu, al costat de les mans, amb elles.
Quan arribeu al peu de la via, us atureu, cansades, alegres i mireu el propietari de les mans, però ell observa la via, al fons ja es veu el tren. S’apropa, negre com és, duent potassa cap al port. Fort, poderós però senzill i treballador, constant com les gotes d’aigua d’uns núvols de pluja insistents... i el cuc ja no és res, només importa Ell.
Al passar-vos per davant, l’impetuós cuc negre de potassa us esvalota els cabells i l’aire que mou és felicitat, s’enjogassa amb els vostres sentiments  i amb la cadena de tres que formeu, unint-vos amb més força i amor que mai.
...
I encara que fa estona que el cuc ha marxat, seguiu allà, davant la via. Drets i enllaçats, amb nostàlgia de cuc i volent que ja sigui l’endemà per poder tornar... i gireu cua, i empreneu el breu camí de retorn a casa... i sou, senzillament, dues nenes que caminen de la mà de l’avi.


dilluns, 2 de gener de 2012

Impressions egípcies

Minarets alçats cap al cel com espigues de blat que clamen l’amor de Déu.
Prats verds, immensos de vida, coberts de llit de riu, enyorats d’aigua estancada.
Planures asfixiants, il·limitades, inacabables com el mateix horitzó.
Pobles petits, plens de vida, de somriure d’infant, d’arrugues de pell cremada d’ancià.
Venes de la terra que transporta el manà del cel fins a les portes del mateix desert.
Ombres com alè de vida al punt del migdia.