diumenge, 26 de febrer de 2012

Tot fora.

—Comencin per dalt i vagin baixant. No vull que hi quedi res.
—D’acord. Què vol que fem amb els mobles?
—Deixin-los a l’era.
—Tots? N’hi ha de grossos. No crec que passin per l’escala.
—Doncs facin-los a miques. O millor, llencin-los per les finestres.
—D’acord. I els objectes més petits?... vull dir, els records i les escultures?
—A l’era també. Tot a l’era.
—Perfecte. Disculpi, una cosa més... hem vist que hi ha roba dins d’algun dels armaris... vol que la posem en caixes? Sembla nova.
—Facin-ne també una pila a l’era. Una pila a part.
—Com vulgui. Bé, torno a la feina. Amb el seu permís.
—Em quedaré per aquí fins que acabin. No trigaran gaire més oi?
—No. Si hi ha qualsevol cosa l’avisarem.
Després d’assentir va començar el recorregut per les estances. Aquesta seria la darrera vegada que l’ofegarien. Ara tot estava obert. Les finestres de bat a bat, ja sense cortines, s’obrien al paisatge hivernal que parlava de llibertat, una llibertat mai imaginada per les foscors d’aquella casa. Les portes es gronxaven amb la brisa del matí. De tant en tant, alguna s’esverava frisosa per la novetat d’estar desfermada i gaudia deixant retrunyir la seva força en tancar-se per tot l’edifici.
—Mai marxaré. Aquesta casa és meva. Mai marxaré.
Es va aturar en sec. Va mirar a dreta i a esquerra. No sabia d’on sortia aquella veu. No ho volia saber.
—Casa meva...
Estava petrificada. Era impossible. Aquella veu ja no existia. Mesos enrere havia mort.
—Mai. Mai marxaré... Ho prometo...
Es va concentrar en el silenci. Provant d’escoltar l’origen d’aquella veu. Intentant convèncer-se que no era res més que un monstre de les seves pors.
—Disculpi mestressa...
—Què?!
Es va trobar sobresaltada, amb la mà al cor i la mirada interrogadora de l’encarregat.
—No volia espantar-la. Disculpi’m.
—No. No pateixi. Està bé... Què necessita.
—Estem acabant. Ja som tots a la planta baixa. Només ens falta la cuina i l’habitació de la butaca.
—D’acord.
—Per cert, sembla que plourà. Està segura que vol deixar-ho tot a l’era?
—Del tot. Però hauran de donar-se pressa. Haurien d’acabar abans que no plogui. Tot hauria d’estar enllestit abans de la pluja.
—Ho intentarem.
Estava sola de nou. El remor dels treballadors li arribava des del pis de sota. Veus llunyanes que s’afanyaven a contrarellotge per guanyar-li la partida als núvols amarats.
—Penses que aconseguiràs fer-me’n fora?
—Sí.
—Encara que treguis les meves coses jo seguiré aquí. El meu esperit seguirà aquí. Sempre hi serà.
—No pateixis, Iaia. Ja pensaré en alguna cosa.
Continuava escoltant la incansable veu sepulcral. Però ja no li feia por. Per primera vegada no li tenia por. S’estava tornant boja, potser. Ella també era una víctima, una destrossa més de l’horror de la Iaia... Es va abocar a un dels finestrals que donaven a l’era. Dues piles perfectes s’alçaven orgulloses al bell mig del pati, desafiant el temps i l’odi. Un somriure va anar ampliant-se mentre pensava que aquell matí els obrers no passarien fred.

divendres, 17 de febrer de 2012

Escena #018: L'últim recurs

T'has aixecat com quasi sempre, d'esma, desganada... amb les il.lusions deixades de la mà del món. Però avui no és fidelment com sempre, en la polució que es filtra escletxes endins, hi olores quelcom nou, qui sap si fresc.
Mires la cantonada oposada del teu petit desordre, sobre el munt de massa poc tu hi ha la capsa. Seus a la vora del llit, de puntetes. Mires embadalida la silueta dibuixada al costat que t'és visible. Són perfectes. Són l'exacta resposta a les teves peticions. Només elles ho faran possible.
T'incorpores temerosa, l'incertesa et remou. Avances passa a passa, intentant retenir cada petita sensació del metre que has de recórrer. La capsa és aquí, al teu abast, i elles t'aguaiten calmoses, reposant entre papers de seda i cartró. Totes contenint la respiració.
Qui sap què pensen els dits en alçar la tapa, dura poc però. L'atenció se centra en l'objectiu ocular. Són allà, tan sols per a tu. Les mans es desempalleguen del tacte encartronat que ara impacta sense més contra el terra. Ara busquen la carícia de pell, d'arc sinuós que vol emergir i ballar amb tu... per tu.
El moviment és concís. Cada mà s'ocupa d'un calçat. Cada calçat es llança al peu que l'espera. Perfecte. L'encaix és únic. La sensació del frec de pells essencial. I somrius, estúpidament potser, però el somrís és sincer, potser desesperat.
I acluques els ulls. Tota concentració ha de ser pels peus, extremitats joioses, a la fi. I l'energia, la força, la passió per baixar al món arriben des dels deu centímetres de taló que et permetran, com una màscara, enfrontar-t'hi.

dimarts, 14 de febrer de 2012

16 de Febrer de 1999

Fa tretze anys moria Carles Sabater.
Aquestes són les primeres paraules que vaig dedicar-li. 

16 de Febrer de 1999

Una harmonia de paraules
envoltava els meus sentits.
Un record sense esperança
que s'escapa entre els meus dits.
No faig res per retrobar-la
ha marxat molt lluny d'aquí...


Sé que ha marxat molt lluny
ja sé que tu mai tornaràs.
Has deixat la meva vida
igual que un drap tot destrossat.
T'has endut la fantasia
i les ganes de cantar.
Potser mai tornaré a viure,
potser, jo, sóc morta ja.

Després d'un dia en vindrà un altre
gairebé sense sentit...
Només sé que el teu record mai morirà,
encara que has marxat lluny,
mai t'escaparàs del meu record
i sé que aquest mai morirà,
mai marxarà, 
dels cors on t'has amagat.

dissabte, 11 de febrer de 2012

"Good Will Hunting" de Gus Van Sant

Sean: Thought about what you said to me the other day, about my painting. Stayed up half the night thinking about it. Something occurred to me... fell into a deep peaceful sleep, and haven't thought about you since. Do you know what occurred to me?
Will: No.
Sean: You're just a kid, you don't have the faintest idea what you're talkin' about.
Will: Why thank you.
Sean: It's all right. You've never been out of Boston.
Will: Nope.
Sean: So if I asked you about art, you'd probably give me the skinny on every art book ever written. Michelangelo, you know a lot about him. Life's work, political aspirations, him and the pope, sexual orientations, the whole works, right? But I'll bet you can't tell me what it smells like in the Sistine Chapel. You've never actually stood there and looked up at that beautiful ceiling; seen that. If I ask you about women, you'd probably give me a syllabus about your personal favorites. You may have even been laid a few times. But you can't tell me what it feels like to wake up next to a woman and feel truly happy. You're a tough kid. And I'd ask you about war, you'd probably throw Shakespeare at me, right, "once more unto the breach dear friends." But you've never been near one. You've never held your best friend's head in your lap, watch him gasp his last breath looking to you for help. I'd ask you about love, you'd probably quote me a sonnet. But you've never looked at a woman and been totally vulnerable. Known someone that could level you with her eyes, feeling like God put an angel on earth just for you. Who could rescue you from the depths of hell. And you wouldn't know what it's like to be her angel, to have that love for her, be there forever, through anything, through cancer. And you wouldn't know about sleeping sitting up in the hospital room for two months, holding her hand, because the doctors could see in your eyes, that the terms "visiting hours" don't apply to you. You don't know about real loss, 'cause it only occurs when you've loved something more than you love yourself. And I doubt you've ever dared to love anybody that much. And look at you... I don't see an intelligent, confident man... I see a cocky, scared shitless kid. But you're a genius Will. No one denies that. No one could possibly understand the depths of you. But you presume to know everything about me because you saw a painting of mine, and you ripped my fucking life apart. You're an orphan right?
[Will nods]
Sean: You think I know the first thing about how hard your life has been, how you feel, who you are, because I read Oliver Twist? Does that encapsulate you? Personally... I don't give a shit about all that, because you know what, I can't learn anything from you, I can't read in some fuckin' book. Unless you want to talk about you, who you are. Then I'm fascinated. I'm in. But you don't want to do that do you sport? You're terrified of what you might say. Your move, chief.





dijous, 9 de febrer de 2012

Escena #094: L'alumne

   
    Sacseges el cap amb frenesí lateral. El món és un fàstic. El món no té fonaments i als teus peus s'obre un esvoranc profund, terrible...

    Seus a la cantonada del pupitre, una cama sobre la cadira despistada, l'altra penjant sense esma, amb l'abatuda inquietud de qui ja no sap res. Entre les mans, els fulls del calvari suen l'horror de les arrugues a que les mans les han sotmeses mitja hora abans. Ara però, només senten atemorides el suau passeig  del tou dactilar sobre la tinta esmorteïda per les inclemències de l'adolescència.

    Ara t'aixeques de la taula. Et passeges absort entre companys que salmodien agònicament resums literaris. Són éssers distants, són persones apart. Els vostres móns potser són a un frec de pell; les seves ments, milers de problemes enrere.

   I l'agonia, l'angoixa es reflecteixen en la ràbia de les paraules que esclaten esmolades quan et xoques amb un company. Una mirada fugaç, un odi irreflexiu s'exalten mentre alces el puny.

dimarts, 7 de febrer de 2012

"A Tale of Two Cities" de Charles Dickens

Avui fa 200 anys naixia Charles Dickens

A Tale of Two Cities
El començament...

It was the best of times,
it was the worst of times,
it was the age of wisdom,
it was the age of foolishness,
it was the epoch of belief,
it was the epoch of incredulity,
it was the season of Light,
it was the season of Darkness,
it was the spring of hope,
it was the winter of despair,
we had everything before us,
we had nothing before us,
we were all going direct to Heaven,
we were all going direct the other way--
in short, the period was so far like the present period, that some of
its noisiest authorities insisted on its being received, for good or for
evil, in the superlative degree of comparison only.

diumenge, 5 de febrer de 2012

"Walden" de Henry David Thoureau

Aquest fragment pertany al capítol segon de Walden,
"Where I Lived, and What I Lived For" 

  I went to the woods because I wished to live deliberately, to front only the essential facts of life, and see if I could not learn what it had to teach, and not, when I came to die, discover that I had not lived. I did not wish to live what was not life, living is so dear; nor did I wish to practise resignation, unless it was quite necessary. I wanted to live deep and suck out all the marrow of life, to live so sturdily and Spartan- like as to put to rout all that was not life, to cut a broad swath and shave close, to drive life into a corner, and reduce it to its lowest terms, and, if it proved to be mean, why then to get the whole and genuine meanness of it, and publish its meanness to the world; or if it were sublime, to know it by experience, and be able to give a true account of it in my next excursion.

Podeu trobar el text complet a:

Aquest fragment va ser adaptat a la pel·lícula
El club dels poetes morts.



Escena #021: Paral.lels

Les estretors de les vies que s'endinsen túnels enllà són només un miratge;
dues línies, les paral.leles perfectes, rectes que mai trobaran la perpendicular. 

Són éssers que s'admiren des de la distància...
que s'esquiven a mig centímetre per defugir el caos del contacte.

dissabte, 4 de febrer de 2012

"Història d'un malson" Part IV

    Comença a clarejar. "Un nou dia, potser avui algú podrà ser feliç. Sí, segur. Avui algú sabrà què és ser feliç". N'està convençuda. Baixa les escales. Entra a l'habitació dels mals endreços i busca alguna cosa. Quan la troba surt i puja a la seva habitació. "Sé que avui algú serà feliç però segueixo sense entendre el món... no, no... sí que l'entens, potser només una mica", una llàgrima s'escapa, "però el perquè de tot plegat...", es queda quieta, pensa "... el perquè?", es repeteix, segueix quieta. És com si no trobés allò que busca. "Ho fa per...". Una llàgrima rabiosa se li escapa. "No sé perquè! No ho sé!!", crida i segueix plorant.

    "No l'entenc el món. No, no l'entenc...", va repetint, res més surt dels seus llavis i, mentrestant, mira l'objecte que ha agafat de l'habitació dels mals endreços. És l'escopeta del pare. La mira, l'agafa, "... a partir d'ara ja no farà falta que entengui res..." i apreta el gallet.

    "No!!". S'incorpora. Està suada, xopa fins al moll de l'os. "Quin malson", diu. Feia temps que no tenia malsons i, no recorda haver-ne tingut mai un de tan terrible. S'aixeca del llit i es dirigeix cap a la dutxa. Dóna l'aigua, només la freda, d'escalfor ja en desprèn prou el seu cos. S'hi sent molt bé sota l'aigua que l'acaricia i la fa sentir neta, fresca, com nova. Quan acaba es vesteix. Pressent que avui serà un dia perfecte. Ja no tem ni l'examen de filosofia! Baixa les escales, obre la porta del menjador i veu la taula parada, però no hi ha ningú. Amb la mirada busca on són i es veu la mare, allà, al sofà, amb la caçadora...

dijous, 2 de febrer de 2012

"Història d'un malson" Part III

    "No l'entec el món!" es torna a repetir, "no l'entenc!". I torna a sentir com les llàgrimes li baixen per la cara, mullant-li el jersei. "T'hauries de tranquil·litzar, agafar-t'ho amb calma. La mare tornarà aviat i serà convenient que no et vegi plorant", intenta encoratjar-se. Encara que només és una mentida. No pot pas tranquil·litzar-se i la mare, aviat, no tornarà.

    Finalment, es decideix per engegar el televisor. Topa amb les notícies i resta immòbil mirant les imatges que d'ella li arriben. Hi ha un nen amb una escopeta i no ha anat a caçar. Està en plena guerra. "Ell sí que té problemes!" pensa. Segueix mirant-lo. Se sent un tret, el nen cau, es desploma mort. Canvia efusivament, no vol veure més morts. Però, és inútil, a l'altre canal estan fent un especial sobre els últims desastres naturals succeïts pel món: terratrèmols, inundacions, volcans, huracans... i en els quatre reportatges torna a veure ferits, morts, canvia. A la fí, una pel·lícula. Una mare que juga al jardí amb el seu fill i arriba el pare. S'abracen, tots en ells és felicitat. Resta silenciosa. Se'ls mira. En aquells breus instants li sembla espiar-los i, alhora, compartir, gaudir o, fins i tot, robar-los una miqueta de felicitat de la quals ells n'estan més que sobrats. De sobte, la música canvia. Es veu un home estrany que sembla haver fugit de la presó. Porta una pistola. Els apunta i dispara. La mare cau i el nen crida... "Proouu!" crida ella. Apaga el televisor. Ja no pot més. Puja ràpidament les escales, s'enfila fins al terrat. I mira fixament cap al cel. "No l'entenc aquest món!" diu. "Per què, Déu meu? Per què?" i segueix cridant desesperadament coses semblants fins que les cames se li pleguen sense força i cau de genolls a terra. Plora, intensament però fluixet. No vol que ningú l'escolti plorar.

    "No ho entenc. Déu, per què fas que hi hagi tants desastres al món? Per què la gent odia, mata, maltracta?!", parla fluixet però ho diu convençuda i amb força. Segueix: "Si ets tan bon Déu, com m'han explicat, si ets tan bon pare i ens estimes tant, per què fas patir els teus fills?! Per què?! Ho mereixen? És un càstig? Tots, TOTS som tan dolents?...", i segueix, més llàgrimes li cauen per les galtes. "Per què? Déu meu, per què la vas matar?! Ens vas destrossar la vida, ALS QUATRE!!...". Afaga força i crida: "T'ODIO!". I ara calla, ara plora fort. Ja no li fa res que algú pugui escoltar-la. Ja no li importa res. La seva vida és un fàstic, res té sentir per ella. No sap què és el món, ni els amics, ni la família... ho sabia però ho ha oblidat, li han robat, i ja res no importa.

dimecres, 1 de febrer de 2012

"Història d'un malson" Part II

    Ella viu en una casa buida. Els temps en que s'hi respirava felicitat, vida i amor han marxat. Després de la separació, el pare va marxar i la pobra mare treballa tota la nit i part del dia. Fa dos matins que no torna, però. No sap on és. Sa germana va tenir un accident i va morir. Aquell dia s'havia aixecat molt feliç, sentia com el cor li bessava de felicitat. Va baixar al menjador i es va trobar la mare, llançada al sofà plorant desesperadament. El pare mirant a través del vidre del balcó, amb la vista fixa vés a saber on i fumant. "Què passa?", els havia preguntat. La mare va mirar-la, entre els braços hi tenia la caçadora de sa germana. No va dir res i va seguir plorant abraçada amb tota la seva força a aquella peça de roba.

    A partir d'aquell dia van començar tots els problemes: que si no l'hauries d'haver deixat anar sola; que si és culpa teva per consentir-la massa... i així fins que el pare, enrabiat, va donar l'últim cop de porta. "Ja tornarà!", li va dir la mare. Però no va ser així. "No l'entenc aquest món jo" es deia mentalment i, si feia falta, ho cridava ben fort com per intentar donar-se la raó.

    Però, si només fos a casa... A l'institut sempre havia estat una marginada per les bones notes que treia. Era una d'aquelles noies que, a causa d'esforçar-se i intentar ser bona en tot, s'havia convertit en la primera de la classe i en la repel·lència de tots els seus companys; potser per la seva perfecció, potser per l'enveja que li tenien. El problema més greu però, va arribar després de l'accident. Sa germana sempre havia sigut el seu pilar. Era ella que l'havia animada, ajudada per tirar endavant i, quan va morir, es va deixar anar. Va començar a ser inconstant amb la feina de l'escola, va tancar-se en una bombolla i, quan algú se li acostava, encara era més impertinent i agressiva que abans. Al cap de dos mesos, va semblar que començava a superar-ho. Li va ser impossible. Els seus companys ara la despreciaven més que abans. Ara per a ells no era més que una fracassada.

    Li era impossible treure's del cap tot això, encara que ella somiés en poder oblidar-ho i seguir endavant. Però, és tan difícil oblidar, deixar enrera el passat i tornar a començar! Potser, més que difícil calia dir complicat o, si més no, així ho definiria son pare. Li encantava anar a caçar al pare, i ella l'acompanyava. Això sí, sempre havia preferit anar a caçar bolets que no pas un porc senglar. No obstant això, l'important era acompanyar el pare, anés on anés. Però, des de feia set mesos, ja no l'acompanyava enlloc. Hauria donat bona part de la seva vida per tornar a ser amb ell a la seva muntanya i, al tornar de caçar, trobar la mare i sa germana assegudes en algun prat xerrant i rebent-los amb un calorós somriure...