divendres, 30 de març de 2012

Escena #30/3: Com

Com...
Com...?

Com descriure el sentiment?
Com trobar les paraules que cerques?
Com omplir l'avenc sec que t'omple les venes?
Com saber quina és la resposta que clamen?

Com...
Com...?

Però el Com tartamudejant s'apodera del discurs.
El Com és l'automat, la guia, l'ordre que regeix.
El Com és l'essència mateixa del teu viure... La recerca constant on t'aboca.

Com...
Com...?

diumenge, 25 de març de 2012

Tolkien Reading Day 2012



Cançó dels Nans a El Hobbit:

"El vent bufega al glever marcit,
al bosc no es mou ni un full petit:
allñi tot són, en jorns i nits,
negrors que amaguen éssers maldits.
El vent serrà glaçat rodola,
com una onada clama i grinyola;
i el brancam cruix, gemega el bosc,
s'apilen fulles a poc a poc.
El vent anà de l'est a l'oest,
cessà allà al bosc tot moviment,
però s'escampà per tot arreu
els seus xiulets aguts i greus.
Brunzeix l'herbei, n'ajup els caps,
repica el jonc. Segueix el vent
per grans bassals, sota cels freds
van nuvolats com folls parracs.
Passà damunt, Muntanya enllà,
vers el catau de l'àvol drac;
negrós i fosc era el rocam
i no hi ha sol, que el fum és gran.
Deixà aquest món i volà alt
per sobre els mars dels cels astrals.
La lluna enmig de tot salpà;
d'estels la llum reviscolà."

A El Hobbit de J. R. R. Tolkien, traducció Francesc Parcerisas, Ed. La Magrana, Col. L'Esparver, Barcelona, 2001.
s'apilen fulles a poc a poc.

dissabte, 17 de març de 2012

"El gran moment" de Glaucs

Penja un cos d'un cinturó de pell
el seu rellotge es una joia que va
medint el temps que ha anat perdent sense remei.
Preguem per qui s'ha fet el llit sobre el fred de la nit.

Estén les mans i para el temps
fins que no et senti no voldré comptar tot el bé
ni els petits favors.
Baixant banderes quan s'acosta el gran moment.

Si abans estava ple de joventut
ara es veu la crua realitat.
La forca ensenya mentre es mou aquest trist final.
Ja no hi ha excuses ni raons, això és tot, s'ha acabat.

Buideu-me els ulls que no vull veure més
com els seus braços van dient-me adéu.
El seu perfum em fa sentir un gust amarg
això és tan trist i em fa tan mal que no em sento plorar


Estén les mans i para el temps
fins que no et senti no voldré comptar tot el bé
ni els petits favors.
Baixant banderes quan s'acosta el gran moment.

divendres, 16 de març de 2012

Escena #016b: Buit

El cos va obrint-se.
Va deixant espai mort,
espai abandonat,
espai que abans era un tot,
ànima i carn,
i que ara,
desposseït d'ell mateix,
de sentiments,
de vivències,
de paraules,
es va anorreant,
es va convertint en silenci,
es va fent res.
Es va oferint
al   b  u     i        t          .            .             . 

Escena #016: Massa jove.

Les mans creuades a la falda.
El cap cot.
Els ulls perduts.
La ment en blanc.
El cor petrificat.


Reconeixes el sentiment,
l'expressió ocular,
el gest d'inconnexió,
el repòs tibant de cada cèl·lula oblidada.

Estàs cansat de present,
exhaust de dolor,
fastiguejat de consols de superioritat.


Massa jove, massa jove, massa jove...
Les veus no han parat de repetir el mateix minut rere segon des de ja fa massa...

potser només és un més,
però el temps,
la intensitat viscuda,
s'ha recreat en segons amargs.

Massa jove...
qui sap si és cert.
No obstant, les entranyes et diuen que són folls;
el dolor en dóna testimoni...
El vell conegut que sempre reapareix amb un nou hàbit.
Aquesta jornada, més mortifer...
més sagnant,
més intensament punyent...

dimecres, 14 de març de 2012

V: Vniverse


V: Vniverse




V:Vniverse
d'Stephanie Strickland & Cynthia Lawson Jaramillo

Un viatge més enllà de les constel·lacions textuals.






dissabte, 10 de març de 2012

Escena #031: Deliri

    Etèriament, sobre somnis delirants, s'apropen a tu. Uns ulls gens estranys, que saluden molt més del que pots assimilar, t'esguarden des de l'altra extrem de l'estança; potser amb certa esperança, però tu només hi llegeixes recança. Un què vols se't podria escapolir, però no deslliuraràs al presoner. La resposta imaginada t'esborrona. Tan sols crides en silenci reclamant soledat.

    Tens els ulls secs i exhausts d'hores que fa que l'observes; les parpelles extenuades de nits d'insomni seguides de jornades resistint l'envestida del son. Quan l'abatiment et pot, cauen com si la matèria tendre fos ciment amb el punt just d'humitat per quedar petrificada. Però el terror exacerbat és una molla que les fa elevar de nou, que les manté tibants amb una obertura només pròpia d'una boca esbatanada.

    Un fugaç instant de caiguda ha succeït. Els ulls, però, ja han recuperat la visió. Ara retornen al racó del visitant. Però, no hi és. És com si hagués escoltat el teu cor cridant-li marxa, fuig, deixa'm tranquil.la, deixa'm en pau...

    Però quelcom inesperat succeeix, un regalim traïdor brolla. No ho vols, no el vols, mes té vida pròpia, i s'allargassa serpentejant galta avall, resseguint concavitats erosionades pel temps. Com trinxeres de sentiments anquilosats, perfilen la teva biografia. Són rieres seques que reben, sense poder-la absorbir, l'excés de la torrentada.

    I ara, desitges la presència amb totes les forces que et resten. Tot i la por que li tens, el buit de l'absència t'embogiria. Les llàgrimes no s'aturen, el cor batega esverat, les dents són una serra que grinyola per evitar l'esclat de frustració. I la pressió, la tensió se't recargola al cervell; va escalant la teva ossamenta i et va encarcarant vèrtebra a vèrtebra. Desespera per una escletxa de sortida, per derruir la muralla mandibular, per exclamar ben fort un torna, un no tinc por, un ja no...

    Però calles... com sempre...
    I restes engrapant la vida amb un darrer sospir de ràbia.

divendres, 2 de març de 2012

Escena #075: Silenci

-Digues, amic.
Silenci.
-T'escolto.
Cap resposta.
-Va, home.
Alça la mirada...
- Som-hi, què?... Què volies dir-me?!
... amb els ulls vidriosos.
- No tinguis por. T'escolto... t'entenc... Creu-me.
Separa els llavis.
- ...?
Intenta articular un so.
- ...?!!
Un segon espectre sonor, aquest cop gutural.
- ... ànims!
I un tercer intent que resulta una exhalació inerta.
- Ànims! Tu pots! Ho sé.
La boca es contrau.
- Vinga... Intenta-ho.
Cap moviment muscular.
- ... intenta-ho...
S'insinua mig arc. S'atura.
- ... si us plau...
És un arc cec.
- Si us plau...!
Un arc sec.
- ... ...
Silenci.
- A... això... això és tot?!
El vidre ocular és a punt d'esverlar-se...
- Tot?!
Però refrena la rajada.
- ... tot...
Sí, diu.
- (Silenci).

dijous, 1 de març de 2012

El missatger sense missatge

Relat a partir d'Un missatge imperial de Franz Kafka

A mi, un no tan particular, un personatge fugit, amagat de l’escalfor del teu poder, un pretès insignificant membre del teu país, vas decidir enviar-me el missatge.
Quan va arribar, l’home escollit, un complidor persistent de la teva imperial voluntat, no semblava l’heroi aguerrit que va partir de la teva ombra. M’explica que va creuar estances i passadissos i muralles que conduïen a patis que duien a més estances i passadissos i muralles. L’edifici no va ser el pitjor, la gent, aquella multitud, una corrua infatigable de súbdits que s’atansaven a la teva grandesa quasi l’havien vençut. Però ell era més fort, el teu missatge el feia més tenaç que mai.
Ho va aconseguir. Així que va sortir a l’exterior, una planura buida s’obria pas entre ell i la ciutat. La va travessar. I un cop a la ciutat, avingudes, rambles, carrers i carrerons, ponts, passatges, escales i edificis simètrics el van desorientar durant minuts, hores, dies, setmanes i setmanes que s’allargaven i perdien com el mateix record de la missió. Només li restava el batec de la veu imperial que el mirava des de la distància. La desesperació el va fer pensar en mi, m’ha dit, i en el missatge, pensava si mai arribaria a mi. Pensava si mai l’arribaria a entendre. Va continuar, va preguntar i va rastrejar el que es podia rastrejar fins a sortir de la ciutat. La direcció escollida el va dur a més ciutats i pobles i vil·les; i va creuar rius, serralades, boscos durant els mesos que seguiren les setmanes. Fins que, aquesta vesprada ha arribat.
Els seus ulls m’interroguen, escodrinyen la meva inexpressió. Busquen resposta. Penso en el missatge, destrio les paraules, les dissecciono. Res. Hi torno, repasso, pronuncio mentalment síl·laba rere síl·laba. Res. Lletrejo, sumo cada lletra amb la següent. Impossible. El missatger s’asseu. Repeteix el missatge, a poc a poc. No ha deixat de mirar-me igual que jo faig amb ell. El buit del text ens incomoda, és com un desert, no hi ha referències ni pistes que condueixin a records, sentiments, suposicions. No hi ha comprensió possible. Mai podrem. M’assec al costat del missatger sense missatge. Miro per la finestra i penso en l’emperador. Clareja.

"Esta es mi lucha:..." de Rainer Maria Rilke

Adviento, 1897
Esta es mi lucha:
consagrado al anhelo
andar errante a través de los días.
Y después, fuerte y grande,
con mil fragmentos de raíces
afianzarme hondamente en la vida -
y a través del dolor
madurar lejos, más allá de la vida,
más allá del tiempo.

"Hallelujah" de Rufus Wainwright

I've heard there was a secret chord
That David played, and it pleased the Lord
But you don't really care for music, do you?
It goes like this
The fourth, the fifth
The minor fall, the major lift
The baffled king composing Hallelujah

Hallelujah, Hallelujah
Hallelujah, Hallelujah

Your faith was strong but you needed proof
You saw her bathing on the roof
Her beauty and the moonlight overthrew you
She tied you
To a kitchen chair
She broke your throne, she cut your hair
And from your lips she drew the Hallelujah

Hallelujah, Hallelujah
Hallelujah, Hallelujah

Maybe I've been here before
I know this room, I've walked this floor
I used to live alone before I knew you
I've seen your flag on the marble arch
love is not a victory march
Its a cold and its a broken hallelujah

Hallelujah, Hallelujah
Hallelujah, Hallelujah

There was a time you'd let me know
What's real and going on below
But now you never show it to me do you?
And remember when I moved in you?
The holy dark was moving too
And every breath we drew was hallelujah

Hallelujah, Hallelujah
Hallelujah, Hallelujah

Maybe there's a God above
And all I ever learned from love
was how to shoot at someone who outdrew you
Its not a cry you can hear at night
Its not somebody who's seen the light
Its a cold and its a broken hallelujah

Hallelujah, Hallelujah
Hallelujah, Hallelujah
Hallelujah, Hallelujah
Hallelujah, Hallelujah