dimarts, 24 d’abril de 2012

Escena #24/04: El cistell

Un cistell reposa a terra.

De dues nanses,
només una resta intacta.
L'altra malviu pengim-penjam.
El vímet que el conforma
s'espellofa en porcions irracionals,
tota mida li és bona.

De l'interior en frueix ferum de vida.
Un raspall proclama ancianitat.
Un pot de sabó, ironia.
Una tovallola resseca l'ajuda,
la perfecció dels plecs ho xerra.
Un diari grogueja embolcallant tresors ínfims.


Una mà s'allarga fins on reposa.
El cos accedeix a l'exercici extenuant.
Respira amb inspiracions asmàtiques.
Tot el braç remena l'interior,
amb cura, amb detall.
Ressegueix butxaca rere butxaca,
cerca, però sembla no trobar.


Arrossega el cistell cap a ell.
Mans i ulls busquen.
No troba. Es frustra.


Torna a mirar.
Els colzes s'obren pas,
el tors es corba cap a les profunditats de vímet.
Res. No troba.

La delicadesa és torna ràbia.
Els objectes començan a ser expulsats del cabàs.
Uns tombats, altres del revés.
El sabó s'expandeix en una taca llefiscosa
que ara amara la tovallola.
El raspall ha alliberat un parell de cabells
que naufraguen tot ofegant-se.

Tot es fora. Tot.
No ha trobat. No.


Maleït sia...

Gira el cistell cap per avall.
El sacseja.
Mira dins d'ell des de sota.


Res. No res!

L'agita taquicàrdicament.
Amunt, avall, amunt, avall!
Una, dues, tres... deu... cinquanta vegades.


No res! Res!

L'estampa contra el terra.
La nansa es desmembra.
Somiqueja.
Plora.
Gemega.
Brama.
Amb les mans regira les pertinences.

Res... Ja no en queda res...
 
 
 
 

dilluns, 23 d’abril de 2012

Feliç dia de Sant Jordi!

                                                         The Will  of the Dragon

How...
How could HE defeat me?
He is just a man...
A hero, they say... THE hero.
But he is not... He is the devil,
Mephistopheles himself.

Did you see him?!
With his armour,
his shiny helmet with the bloody feathers,
his deadly sword...

Hail to the knight! Hail to OUR knight!, they howled.

But he is a monster... A murderer!
He came towards me showing off his braggart smile.
He came insulting, blaming, cursing…

He was God's messenger.
Heavens had sent him to free the people,
to make them believe again in truth,
in the   intrinsic goodness which reigns over humanity souls...
goodness... goodness?!
No, not at all!
Madness! Stupidity! Foolishness!

He came, of course he came,
with the sole purpose of stabbing me,
deeply,
lethally,
right in the heart…
… from the back.

And he did... 
he reached the glory through the most damnable commitment of all: dead.

And now, I'm here...
what remains of me...
all mixed up...
blood and mud...
heart and fear...
at full view of everyone.

The body is just a twisting chaos of flesh,
shaking convulsively,
at the end of all things...

Eyes closing...
Mouth left inexpressive...
Limbs lifeless...
Blood oozing...
Heart, against all odds, still beating...
                                           

dijous, 19 d’abril de 2012

"El cor de les tenebres" de Joseph Contrad

"(...) El que no puc dir és si ell n'era conscient o no, d'aquesta deficiència. Em sembla que només se'n va adonar al final, a l´últim moment. Però la selva l'havia descobert molt aviat i se n'havia venjat en la fantàstica invasió. Em penso que la selva li havia xiuxiuejat algunes coses sobre ell mateix que ni sabia, coses que no s'havia parat a pensar fins que va escoltar el consell d'aquesta gran solitud, i el xiuxiueig havia estat irressistiblement fascinant. Havia ressonat molt fort dintre seu perquè tenia l'ànima buida..."

Traducció de Montserrat Vancells i Flotats
Edicions 62, Butxaca 62, Barcelona, 2002

diumenge, 15 d’abril de 2012

De nou, "Incendis" de Wajdi Mouawad

Nasira diu a Nawal:

"No odiar mai a ningú i el cap sempre a les estrelles."



Incendis... 360 graus de perfecció teatral al Teatre Romea.

dissabte, 14 d’abril de 2012

Escena #012/4: Besa'm

Dos cossos a terra.

Ell cap per amunt, l'esquena d'esma sobreviu aferrant-se a una roca, els ulls mig closos, la cara contreta de dolor, els membres exhalant el darrer sospir, la ferida del costat dret rajant.

Ella, contrariant la gravetat amb el torç mig alçat, l'observa, els ulls proven de retenir tota la vida que li resta, conté la respiració com per aturar el temps -per no robar-li alè-, les llàgrimes a punt d'esclatar.

Ell prova de dir quelcom.

- No, si us plau...

Ell ho intenta de nou.

- Sssst... Calla...

Ella li posa el tou dels dits als llavis. Ell obre els ulls. La mira. Articula les comisures.

- No facis esforços innecesaris... No... Sssst...

Ell tanca els ulls. Alça la mà dreta. L'apropa a ella. Busca, li busca la mà. L'estreny amb força.

- Besa'm...

Se li escapa a Ell dels llavis sangnosos. Ella obeeix. En el trajecte fins als llavis d'ell, comença a plorar. Es besen.

Ella s'alça novament. Les mans continuen agafades. Ell obre de bell nou els ulls. Ella ja no conté les llàgrimes. Ell, amb la mà esquerra, li aixuga una de les llàgrimes. Després la mà es desploma sense força. Els ulls la miren.

- ... no...

Fa ella amb el monosíl·lab esgarrapant-li la gola. Ell mou els llavis. No en surt cap so. El cos d'ella es va tensionant. El d'ell, abandonant-se. Prova de parlar.

- Aquest... Aquest darrer petó se... Sege...

S'atura.
Empassa saliba de sang.

- Segellara el meu... el meu cor... per sempre...

Mor.

Les llàgrimes d'ella es petrifiquen arrelant galta avall.

Escena #011/4: Epitafi

Ara ja només són rastres esborrats; són deixalles de tinta, en minúscules  concavitats, burlant-se del temps. Les lletres ni saben si resisteixen, si encara tenen entitat.

El seu rastre és tan sols intel·ligible per l'emoció del cor que les observa. Però, en realitat, no té més sentit. Els relleus erosionats evoquen perfils quasi comprensibles que s'escapen de tot enteniment.

No saps ben bé perquè t'has aturat davant del sepulcre. Perquè precisament aquest.

- Podries ser tu?...

Ara de genolls, amb l'artrosi adolorida, ressegueixes els espectres que clamen espargides sobre la llosa. Voldries llegir les lletres, cantar-ne la fonètica, ajuntar-les per reunir-les de nou i alenar-los immortalitat.

- Cinc lletres... tan sols cinc.

Proves d'interpretar-les. En saps el nombre! Però és inútil. Només la tercera conserva certa entitat.

- Una "r"...

Qui pogués jugar al penjat! L'ànima s'arrela, abatuda, a la terra ferma.

- Només una "r"... només una "r" resta de tu...

El silenci, l'aliat infatigable, t'abraça amb tots els tons oblidats.

- Una "r" de res...

T'aixeques. La nova perspectiva converteix l'únic rastre consonàntic encara en més irrisori.

- Una "r"...  Una! Una simple lletra no és suficient per retornar-te l'essència!

Plores de ràbia pel propietari del fred habitacle, un ésser oblidat, un avantpassat potencial de qui l'única herència és una miserable "r".

- "R"... "R"!

Calles. Prems ulls i punys amb força. Tot trontolla, la tensió tot ho sacseja. El cervell desvocat cerca paraules. El cos sencer les reclama.

- Ja no seràs mai més només una lletra.

Inspires.

- Jo et retorno a la vida, en el nom dels teus ossos, de la pols i de la carn, i de l'ànima que et busca.

dissabte, 7 d’abril de 2012

"Incendis" de Wajdi Mouawad

« Incendies n’est pas une pièce sur la guerre, à proprement parler. C’’est une pièce sur les promesses qu’on ne tient pas, sur les tentatives désespérées de consolation, (…) sur la façon de rester humain dans un contexte inhumain. » Wajdi Mouawad

Escenes #07/4: Desig solar


La reticència solar és una ànima trista;
Un ésser perdut, abandonat, amb el rumb desorientat.
...
És un ésser, però, que, potser, el trobarà.