dimecres, 30 de maig de 2012

Escena 25/05: Dansa!


Un focus de lluna il·lumina l'escena.

Dues siluetes retallades a la llum dibuixen figures i cabrioles. Ballen.

La música primer inaudible, va agafant entitat i es va elevant decibel a decibel fins a embolcallar els dansaires. A mesura que el volum s'incrementa la dolcesa de moviments i de connexió física constant, deixa pas a la brusquedat, al contacte agressiu de dos éssers que rebutgen i desitgen contacte humà amb igual intensitat.

La dansa s'intensifica. Els cossos es recargolen, s'entortolliguen.

Ara giren. Primer abraçant-se; després els cossos es van allunyant; tot seguit només les quatre mans els mantenen connectats; un parell de voltes després tan sols resten dues mans i, aquestes, van relliscant, segon a segon, les puntes dels dits es contreuen per subjectar els darrers brins d'unió.

Però, la força centrífuga els empeny més enllà de les seves forces i els llança per terra fent-los rodolar, amb els dits encara adolorits i preguntant-se si era allò el que volien, interrogant-se sobre la inevitabilitat dels fets.

La lluna es va fonent a mesura que la intensitat lumínica pren presència. Els ballarins es giren, de terra estant, per mirar-se. Per prendre consciència de la distància a què s'han vist abocats.

Panteixen. Primer visiblement desacompassats. Amb lentitud però, els ritmes respiratoris aconsegueixen coordinar-se. I els batecs d'al·lè els alcen, els fan caminar, els fan avançar en cercles, mirant-se. La dansa és ara una espiral concentrica que els apropa pas a pas, pas a pas.

Un braç s'allargassa esperant mimetisme. No hi ha resposta. Un cos, en veure-ho, s'atura en sec. L'altre respon igual.

El braç, incitadorament, hi torna. L'altre cos es mira l'extremitat inert. Intenta moure-la; amb esforços ho aconsegueix.

I ara, els dits s'aproximen, d'una mà a l'altre, i la distància es va fonent... mig metre, trenta, vint, deu centímetres!... ja quasi es rocen.

Pausa. Es contemplen exhultants d'emoció.

Es centren de nou en el desig dactilar. Cinc, quatre, tres, dos mil·límetres...

Ja noten l'escalfor del cos oposat, ja somnien de nou en el contacte, ja respiren de nou el mateix aire, ja bateguen amb el mateix cor...

Però, un magnetisme polaritzat els expulsa fent-los caure d'esquenes.

dimecres, 23 de maig de 2012

The Power of Words


O com diria el Capità John Keating a El club dels poetes morts:

No matter what anybody tells you,
words and ideas can change the world.

dimarts, 22 de maig de 2012

"Patch Adams" de Tom Shadyac

"All of life is a coming home. Salesmen, secretaries, coal miners, beekeepers, sword swallowers, all of us. All the restless hearts of the world, all trying to find a way home.

It's hard to describe what I felt like then. Picture yourself walking for days in the driving snow; you don't even know you're walking in circles. The heaviness of your legs in the drifts, your shouts disappearing into the wind. How small you can feel, and how far away home can be.

Home. The dictionary defines it as both a place of origin and a goal or destination. And the storm? The storm was all in my mind.

Or as the poet Dante put it: In the middle of the journey of my life, I found myself in a dark wood, for I had lost the right path. Eventually I would find the right path, but in the most unlikely place."
Link to IMDB Patch Adams quotes:

diumenge, 20 de maig de 2012

Cels amenaçadors

El vent s'intensifica
arremolinat-se terrat a terrat.
És la munta de núvols desbocats.
Aurigues infatigables, testaruts,
que arriben de nord enllà,
enarborant la foscor de la tempesta,
mentre tronen crits elèctrics.

divendres, 18 de maig de 2012

Cels canins.




Una cua remena.
Dreta esquerra, dreta esquerra.

Una cua t'acompanya.
Amunt avall, amunt avall.

Una cua s'enjogassa pel prat.
Va enllà, enllà.

Una cua et saluda efusivament.
Matí i nit, matí i nit.

Una cua de Puça t'acompanyarà.
Ara i sempre. Ara i sempre.

Escena 18/05: Miratges

De nou, asseguda.
El mirall davant teu.




De nou recolzes punys sobre la pica.
El mirall davant teu.

Mires fixament les teves pupil·les.
Allargues la mà, les acaricies.


Desafies les teves pupil·les.
T'aferres a la pica com si la volguessis arrencar.

Els ulls ploren. Les mans assequen llàgrimes.
Ofegues el cap contra els braços damunt del tocador.


Fas dues estrebades seques. La pica no cedeix.
Amb un gruny t'hi gires d'esquena. Punys sense descans.

Plores. Plores. Plores.
El cap permanentment enfonsat.


Rebusques una butxaca. Ara l'altra i l'altra i l'altra.
En treus una carta.

T'incorpores entre somiqueig. Obres un, dos, tres, tots els calaixos.
En treus una carta.


Llegeixes. "Mai més!".
Cop de peu a la paret.

Llegeixes. "Mai més?".
Arrugues el paper.


Et gires de nou per afrontar el fred mirall.
Les mans, lentament,es deixen reposar a la pica.

Allises com pots el paper.
Mentre passes compulsivament els dits per les rugositats,
tornes a mirar-te.

Una mà s'apropa al mirall.
L'acaricies. El ressegueixes.

D'un cop llences tot el que qui havia al tocador.
La carta també ha caigut. La mires.

"Mai més és massa temps..."
Empasses saliva.

"Mai, mai, mai més... serà suficient".
T'aixeques. Reculls la carta i la fas miques.

Grunys. Una mà s'afanya cap als ulls per amagar les llàgrimes.
L'altra prem, altra vegada, la pica.

Mires al mirall. "Mai més!".
Et gires per marxar. T'atures.

"Mai més? Mai?". Les dues mans aferrant la pica. Esperen.
Observes el mirall amb intensitat. Com qui espera resposta.

Tornes davant del mirall.
Obres calaixos, busques. En treus un tros de roba negra.

Segueixes amb la vista clavada al fons del mirall.
Sacseges la pica. Gemegues.

Alces la roba.
I cobreixes el mirall.

Les mans es desempalleguen de la pica.
Arrenquen el mirall. I el llancen per terra.


dilluns, 14 de maig de 2012

dissabte, 12 de maig de 2012

Cels de ciutat

El blau primavera es retalla.
El raig solar s'infiltra entre el brancam.
L'edifici s'alça homenatjant l'essència solar que el reclama.

dimecres, 9 de maig de 2012

Cels de món

Avui, amb quasi inexistència de núvols, el sol ens il.lumina rere un miratge de boires.

aPARAULA'm, "Germà"!

En el marc d'aPARAULA'm, apadrinament lèxic i homenatge de la catosfera a l'Any de la Paraula Viva per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, la meva tria és: GERMÀ.

Varis mots m'han vaguerejat entre les neurones discutint-se entre connexions elèctriques per sortir victorioses. Però, un tímit, un innocent, un sincer mot aguardava arraulit en un racó. Era l'incansable germà.

Per què GERMÀ? Per la proximitat, pels lligams, per la familiaritat, pels sentiments que desperta, pels àmbits on podem aplicar-lo... Tant si es tracta de llaços de sang, com de companyerisme, com d'amistat, com d'esperit, com de llengua... un germà ho és per sempre a partir del moment en què prenem consciència del vincle.

Els llaços creats amb els GERMANS ens fan forts, ens mantenen vius, ens dónen part de nosaltres i ens fan el que som; a tot arreu, a qualsevol hora.

A més, el meu pare se'n diu!