dilluns, 25 de juny de 2012

Escena 22/06: El crim

Un focus dispara ràbia contra un racó de l'escenari.

Tota la resta roman en la foscor.

Un metall sanginolent llueix a cada moviment exhacerbat del cos que comet el crim.

Amb moviments ràpids i maldestres, la figura que jeu innerta a terra es va pintant de vermell.

Al seu voltant, el terra també s'impregna del mateix to.

L'artista esgrimeix dues darreres pinzellades. I, ara, s'aparta alçant-se d'esquena per observar l'obra creada.

Un riure histriònic neix del cos agitat i s'eleva engolint tot el silenci, arremolinant-se.

Pas a pas, riallada a riallada, s'allunya de l'escena. El seu cos és posat victoriós.

La llum del mort perd intensitat. Ell riu encara amb més força des de la penombra que comença a engolir-lo.

Però, de sobte, un focus l'observa amb irada intensitat.

Ell el defuig, se n'allunya, l'esquiva de dreta a esquerra, riu, corrent en cercles, saltant, ajupint-se, el riure s'histeritza, buscant amagatalls...

Però, la destresa delatadora tot ho pot.

Ja no riu.

El focus el té encerclat. El delata, a ell i a les petjades vermelles que amenacen amb descibrir-ho tot. Que l'acusen, que el senyalen, que l'incriminen.

S'abalança contra el terra i prova d'arrencar-ne el rastre vermell que condueix als seus peus. Només ho empitjora.

La taca s'estén. El fregar li contamina les mans. Les mira horroritzat.

Un riure irritat comença a escalar-li gola en fora.

Una mà prova d'ajudar l'altra, però tot el que aconsegueixen és proclamar encara més l'indesitjable evidència.

Les llums es tornen bojes de blau i vermell. La sirena s'apropa.

I ell, de genolls a terra, s'arrossega cap al cos que descansa en un mandala monocromàtic.

La sirena li retruny al cervell i prova d'arrencar-ne la intensitat estirant-se cabells, orelles, robes i plor.

Sanglota, sanglota mentre els ulls es desfan en desesperació.

Agafa d'entre la sang mig coagulada el ganivet.

I serà ell el darrer en alenar un reflex de focus abans de fer-se l'obscuritat.

dissabte, 16 de juny de 2012

Escena 16/06: "Bring me to life"

"Save me from the nothing I've become"

La cançó ressona, ressona, ressona...

El volum, a decibels que ratllen l'il·legalitat, et retruny cervell endins.

"Save me, save me..."

El cap es sacseja amb el ritme frenètic de la bateria.

Assenteix a cada agut desesperat.

"Wake me up inside"

Et reconeixes al sentiment latent.

Més, més!

"Call my name"

La guitarra elèctrica t'esgarrapa l'ànima.

"Bring me to life".

Cançó: Bring Me To Life, Evanescense

Escena 15/06: T'escolto

Un cor perdut, desconegut seu davant teu.
El mires.
L'escoltes.
Gestos varis recorden imatges passades,
Un caminar...
Un gest de la testa...
Una mirada d'antiga complicitat...
Un somriure...
Però les paraules, tot i la coneguda veu, et són alienes.


Tota la teva concentració auditiva es posa al servei de la interpretació dels seus mots.
Són nous, rastre d'una distància insalvable potser.
Els escoltes encara més atentament.
Vols desxifrar els seus significats ocults.
Tota cèl·lula treballa per la comprensió.


Un gest arrugat d'incomprensió se't trasllada al rostre.
No pots.
La distància, sí,

la distància tot ho envolta...

"T'escolto", li dius somriure en llavis.
Vols entendre'l, en realitat.
De cor a cor,
com sempre.


... com sempre?...

Ara és ell qui et mira, somrient potser.
El posat físic és delatador del seu propi centre.
Els llavis són reflexe rítmic d'un bategar distant.
Les paraules pronunciades,

jeroglífics eteris que reboten
desconeguts
a l'aire que us separa.

"T'escolto", repeteixes amb voluntat d'exigir
imperiosament
la immediata comprensió que et defuig.

"Tranquil", somriu.

Creus reconèixer-li el somrís!

"Jo també", afegeix, "també et sento".

dilluns, 11 de juny de 2012

"El So de l'Ànima"


El So de l'Ànima
d'Alejandro Guido, Sergi Espada, Christina Sifianou, Lyara Costa, Arlett Galindo



Link a la pàgina oficial: http://www.elsodelanima.com/

Cada segon m'ha arribat al cor...

dissabte, 2 de juny de 2012

Escena 02/06: El càntic.

El silenci és l'abric perfecte. El cor malmès de dies d'agònica espera no necessitava res més.
Però, des de l'altra ala de l'edifici li arriben uns càntics desafinats que entonen lloançes al Déu que tot ho dóna.
I el cor, sense haver-ho esperat es troba, per primer cop alleugerit; i els rep com una crema aplicada sobre unes espatlles massa cremades de pes solar.
És un balsam, fresc, càlid aplicat en cercles concèntrics. És el càntic persistent de monjos en un claustre on tot ressona. On tota ànima s'eleva més enllà dels esperits obscurs.