divendres, 31 d’agost de 2012

Cels de verí

"Podran les boires amagar tota la metzina que s'alça entre les nostres ànimes?"
                      




Cels d'interrogant

L' Obertura...

Sí, l'obertura
insinuava tot un regitzell de mons ocults.

Allà                                                                                 entre les brillantors enlluernadores 
                                                                                                        que cap iris podia abastar.

diumenge, 19 d’agost de 2012

Escena 19/08: Només...





Observa la porta.
Clau en mà.
Dubta.
Fa un intent d'acostar la clau al pany però recula.
Guarda la clau.
I es queda petrificada...

... només dues passes la separen de l'arribada.
... només dos sospirs retinguts que tremolen gola endins.
... només dues llàgrimes que fan caiguda lliure.
... només dos recances que podrien esguerrar-ho tot.

A cop d'ull n.5.









No miris d'on vens, sinó cap a on vas.
Charles Baudelaire

Curt

Només era un petit retall de futur que carregava amb totes les potencialitats genètiques que li pressuposaven.

Pensaments...

El temps, incorruptible immatèria, ens durà més enllà de tot reconeixement.

L'home de les margarides. Escena 2. Monòleg.

Aquest monòleg forma part de la segona escena de
L'home de les margarides.
Obra de teatre que vaig escriure en el marc del
Màster de Creació Literària (UPF)
i que, en aquestes dates,
compleix el seu segon aniversari.
CCM.


SICARI:
Collons de genolls! Maleït sia... (continua fregant-se els genolls) Algun dia em matareu! (Pausa. Mira la platea fixament) Sempre m’ha agradat arrencar. Des de ben petit! Encara recordo quan perseguia el pare camp amunt i avall, del pou al canal que s’obria a la riera seca. Des de les bledes a les cols passant per tomàquets, fesols, pastanagues, pebrots, albergínies, patates... bah, tant li fa... Amunt i avall tot el dia. Tot el dia. (Pausa) Només esperava la contrasenya: “Arrenca aquí... arrenca allà” i jo, d’un bot, em plantava a la barraca de les eines, furgava fins a trobar l’aixada adequada i corria com si gossos famèlics em perseguissin fins a la planta marcada de mort. Zasss!!... l’aixada clavada al terra d’un cop sec i enèrgic! I amunt i avall, amunt i avall, amunt i avall amb fúria, amb ràbia, amb passió... I la pobra planta quedava esqueixada, esbocinada, barrejada amb grumolls de terra escantonats, malgirbats i deformes... Oh, sí! Allò era vida! Quan aquestes maleïdes cames encara treballaven per mi! Era vida plena (meditatiu, fregant-se de nou els genolls). El pare sempre em deia que no m’hi havia d’apassionar pas tant amb l’arrencar... però, què voleu que us digui, jo m’hi reconeixia, arrencant em convertia en jo, en allò que jo era. Sóc, només jo... com ara. No us podeu imaginar la rauxa visceral que m’omple quan és hora d’arrencar patates! Encara corro cap a la barraca i agafo la mateixa aixada de llavors i pam, pum, pam!... Oh!... això és vida! Vida plena!(Breu pausa) Hi ha qui m’ha dit que m’hauria de mecanitzar, que tot em resultaria més senzill i planer... No us penseu... (s’agafa un genoll amb la mà) ... m’ho he plantejat, i tant que m’ho he plantejat... darrerament sovint, qui sap si massa sovint... però... no, no puc! No hi ha res com la feina manual ben feta! Com la de tota la vida! Sí, senyor! (breu pausa). Si sabéssiu com relaxa voldríeu venir amb mi! Uns quants cops d’aixada i engegues l’estrès a colgar cols! (breu pausa). I ara... aquests genolls dels collons no volen que continuï arrencant! (calla. Al cap d’un moment s’aixeca amb dificultat entre gemecs). Ja és hora. (Camina amb pas lent i cansat cap a les escales que duen a la platea).També hi ha qui m’arrencaria a mi, si pogués. Però això, encara està per veure. (Somriu. Baixa. I abans de seure a la seva cadira entre el públic). Aviat arribaran.

divendres, 17 d’agost de 2012

"Aniversari" de Manel

"... avui que em faig gran..."


Aniversari
Els llums s'han apagat, han tret el pastís.
Aplaudien els pares, els tiets i els amics,
tots alhora, agrupats en un únic crit:
que demane un desig,
que demane un desig.

I tu, nerviosa,
com sempre que et toca ser el centre d'atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del mejador

Un segón, dos segons, tres segons, quatre... i cinc

Els teus ulls que bancaven buscant un desig
les espelmes cremaven i alguns dels amics t'enfocaven amb càmares de retratar
una veu comentava: que guapa està
i jo en el fons m'acabava el culet de la copa
decidit a trobar un raconet adecuat
per fer-me petit petit,
del tamany de una mosca
del tamany de un mosquit

Per un cop empetitit sota els tamborets
i la taula allargada pels dos caballets
fent-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d'hivern i confeti axafat

i has brindat maleint la llargada dels meus nous passeigs
i amagar-me entre un tap de suro i la pared
just a temps que no em menje el collons de gatet
i escalar les cenefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a la espatlla
i seure en un botó

i agafar un pel d'aire
amb un sol tiró
enganxar-te un cabell
i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travesant la pared del llagrimal

Ara un peu, ara un braç, ara el tors, ara el cap
i ja dins del desig veure si ha ha bon ambient
repartir unes targetes
ser amable amb la gent

i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a la autoritat
escoltant amb atenció batalletes curioses als mes vells
fer-me fotos gracioses amb altres il.lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no se qui es
i en el núvol de somnis que tens a l'abast
i altres que ho sent-ho pero ja mai viuràs

detectar un caminet que m'anyunye del grup
o una ombreta tranquila on desapercebut
estirar-me una estona i per fi relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que es estar amb tu avui que et fas gran
mentres fora de l'ull les espelmes es van apagant

dijous, 16 d’agost de 2012

Cels de quadre.

I,                                                                                                      
 heus aquí,                                                                                
                                                  que va trobar el marc perfecte
on acabar amb                                  
   o
              t
                                                                              .     .       .                            

Pensaments...

Una vella melodia és com aquelles sabates gastades que tant t'agradaven; reconeixeran totes les mides, rugositats i vicis quan el peu, per un caprici de la memòria, decideixi tornar-les a calçar.

diumenge, 12 d’agost de 2012

Pensaments...

La vida només és perfecta quan acceptes les seves imperfeccions com petites rugositats del cercle.

divendres, 10 d’agost de 2012

"Fandango dels adéus"


Fandango dels adéus
dins la Taverna d'Enrico
de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries
Tortosa. Festes del Renaixement

diumenge, 5 d’agost de 2012

Pensaments...

Rere la pèrdua comença la batalla per la definició del buit.

A cop d'ull n. 4







"It's a dangerous business, going out your door. You step onto the road, and if you don't keep your feet, there's no telling where you might be swept off to".

Bilbo Baggins, The Lord of the Rings

"Nada" de Juan Ramón Jiménez

A veces, un gusto amargo,
un olor malo, una rara
luz, un tono desacorde,
un contacto que desgana,
como realidades fijas
nuestros sentidos alcanzan
y nos parece que son
la verdad no sospechada.

Volvemos luego a lo otro
y, baja, la nube ¿pasa?
No es posible gustar ya,
oler, ver, oír, tocar la
miseria que nos sumía
en sus profusas entrañas.
Pero hay un fondo vano
donde todo aquello para,
y aunque no se sepa, sigue
allí sucia la amenaza.

«Felicidad (dice el día)
tu gloria está terminada».
El corazón y la frente
lo repiten: «¡Terminada!».
Pero en el nadir más triste,
por su cuenta, no en palabras,
repite un eco soez:
«¡Nada, nada, nada, nada!»

A Antología poética, 1986

dissabte, 4 d’agost de 2012

Escena 04/08: Les deu en punt.

Dong...

Les mans molles de plat i coberts.

  ... dong...
 
  El moviment extern s'atura.

    ... dong...
   
    L'intern embogeig, la sang s'afanya en l'increment de bateg.
  
      ... dong...

      Ho deixes sense ni fixar-te en la pica. L'equilibri és vertiginós.

        ... dong...
       
        Les cames corren passadís enllà, cap a l'obscuritat del menjador clos al món.

          ... dong...

          Xoquen amb mobiliari inert, buit de tu, que rodola,

            ... dong...

            que es trenca, que connecta amb d'altre ja en estat llastimós.

              ... dong...

              Topes amb la porta. Les mans palpen mecànicament fins al forrellat. L'obren.

                ... dong...

                Saltes al balçó. La barana t'atura. T'abraça.

                  ... dong.

                  I dispares els ulls carrer enllà. Diana a la cantonada.
                  Troç de mur que tot esguard rep.

                    On la teva esperança n'és el dibuix ennegrit de regalims de pluja d'anys i tempestes,
de recances, de plor, de somnis esclafats a l'arrebossat de la façana
que es podreixen i descomposen com un munt de femta.

 I les mans tremoloses de vida abandonen la barana.
Reculen.
Aferren la porta.
Encaixen batent amb batent.
Expulsen tot rastre de llum.

Una escletxa és rebel·la.
Et treus el mocador de la butxaca,
li entafores,
li recargoles,
fins que tot raig mor.

I desfàs els teus passos passadís enllà.
Cap a la cuina on el plat encara es balanceja.
El mires.
No saps pas si cal rescatar-lo.
Però ho fas.
I retornes a la tasca.

Mires el rellotge.
Ara ja és tard.
Però, qui sap, si potser demà,
no ho sigui.