dissabte, 24 de novembre de 2012

Curt

I va haver d'inspirar fins als alvèols per articular les darreres paraules.

"Sí, qui sóc jo per jutjar-te".

Ara, ja, només li restava marxar.

divendres, 23 de novembre de 2012

Curt

I va haver d'inspirar fins als alvèols per articular les darreres paraules.

"Sí, qui sóc jo per jutjar-te".

Ara, ja, només li restava marxar.

dissabte, 17 de novembre de 2012

Escena #16/11: Erosió


El mateix d'anys enrere... Boterut, rígid, fred... Cada rugositat, cada concavitat resisteix l'erosió temporal amb perfecció... Somrius. Més dels que tu mai has suportat, i la resistència d'ell contrasta delata les trinxeres que marcaran, per sempre més, el teu fugaç rostre.

T'asseus sobre el vell roc. Amb el palmell li cerques el batec d'eternitat. Sí, sí. És el mateix d'antuvi. Només alguna herba, caducitat innegable, redissenya el decorat.

Recordes quelcom vague. Tanques els ulls per forçar l'exercici mental. Personatges i llocs s'amunteguen. Et veus forçada a destriar-los. Apartant, descartant, seleccionant, fent lloc per allò que busques.

Entre les boires, una silueta, asseguda al roc, es va fent nítida, t'és familiar. El posat, el vestit, el somriure... els cabells esbutllats al vent del nord... Tot, tot s'assembla al record que tens de tu.

I, qui eres tu?! No pots deixar de somriure.

Qui eres...? Molt diferent a qui ets ara? Sí. Per desgràcia.

Durant breus instants se't petrifica el somriure.

Desgràcia? Des... gràcia?

Retens la imatge de tu entre un parell de neurones amenaçadores.

Et sostens la mirada.

T'escrutes la veritat que sempre s'amaga entre la pupil·la i el cristal·lí.

Qui eres tu? Increpes.

On ets, ara? Segueixes.

Qui et reconeixeria? Recrimines.

Qui ets tu en mi? Acuses.

Qui sóc jo en tu? Silenci cranial.

Només es va tensant la matèria gris entre totes dues.

Què...

Se t'encalla...

Què en queda de tu?

Què, de mi?

dijous, 8 de novembre de 2012

Curt

I entre llàgrimes, sorgides d'un cert racó inhòspit, ho va comprendre...
Com era possible que tot i el buit del temps i la mort encara li provoqués aquell somriure?

diumenge, 4 de novembre de 2012

Curt

"Tu?!" va increpar.

                                 "Sí, jo".

"Només tu?!" va despreciar.

                                                  "Sí, només jo".

Escena #31/11: El tercer calaix

L'habitació és plena de gom a gom.


Ni s'hi insinua espai per a un visitant esporàdic. Tot i així, t'internes al bigarrat ecosistema. Ressegueixes corriols ficticis entre piles i munts. Superes obstacles, rodeges impossibles, abandones atzucacs.
 
Alhora, la mirada escruta les restes inerts. Amb el tou acaricíes pols que repel·leix el tacte i fuig fent giragonçes aire enllà.

T'atures. Davant teu, una calaixera. Probes d'obrir el primer calaix. Es resisteix, però no massa. En treus cartes i papers empolsits, d'on noms i remitents són silenci. L'abandones.


El següent calaix cedeix amb delit, com si t'hagues estat esperant, però està quasi buit. Només un parell de fulls grogencs es fan companyia. Perds l'interès ràpidament quan veus que el tercer no et vol revelar els seus secrets. Tibes amb força, amb una estrebada, però no succeix res. Te'l mires d'aprop, com qui busca un pany secret, repasses la fusta amb dits policíacs; sembla infructifer però, finalment, trobes el forat de la clau a la paret esquerra. Sense clau no hi ha res a fer. Així que te n'allunyes. 

Uns passos més enllà, un bagul vomita vestits d'altres joventuts. Les arnes els hi han regalat decoracions capricioses. Mentre alçes un vestit, no saps ben bé perquè, però la mirada retorna al tercer calaix. L'observes, sense moviment aparent, però voldries saber què hi ha més enllà de la fusta.

La peça et rellisca dels dits. I comences, amb fruició exhacerbada, a regirar tot allò que trobes al teu abast. Els dits es deleixen per reconèixer una silueta freda, un tacte capriciós i metàl·lic, que encaixi a la perfecció en el pany.

Per un moment t'atures, un retrat se t'ha encallat a les mans... "Mare..." tan jove, tan desconeguda... El diposites amb cura sobre la primera caixa que trobes.. L'acarones. I retornes a la feina. Primer dubitativament, després la rauxa es va incrementant. No obstant, tot sembla inútil, els esforços executats són potser esforços malgastats, però segueixes endavant.


La desesperació es va notant en el gest. Lentament, va vencent el desànim... Certs objectes van perdent interès i només aquells que amaguen concavitats et resulten interessants. 
Minuts més tard, el caminar perdut deambula entre el desordre resultant. I qui sap si sabent per què, prens la fotografia, agafes la caixa on l'has deixada, i t'hi asseus tot mirant fixament el tercer calaix.

Pels finestrons tot es va tornant foscor, la llum s'esmuny donant pas a ombres, que t'embolcallen. I mentre els ulls continuen esclavitzats pels secrets desconeguts, cuatre piles més enllà, la darrera llum es reflecteix sobre un minúscul objecte que jau a terra.