divendres, 25 de gener de 2013

Escena 25/01: El vell professor

El record infantil t'assalta.
És ell? És ell?!


L'has vist des de la distància. Acaba de creuar un pas de peatons mitja illa més enllà.
Decideixes seguir-lo. La veu, recordes la veu? Sempre alegre, sempre concisa.


Ara ets tu qui creues, obviant el semàfor, corrent, sense perdre'l de vista. Dreta o esquerra? Esquerra.

Els anys no li han perdonat la calvície. Però segueix caminant amb pas decidit, cap alt i, segur, mirada al cel. Sempre amunt. La mirada tan clara com l'esperit. L'esperit tan elevat com el cel.

Mentre avances apressadament somrius. Un ball t'ha vingut a la ment. Ell, davant la pissarra, amb una companya, "i així ballava, així, així", la cançó encara et fa somriure més. Però quan t'atures a un nou semàfor, respires amb dificultat trencada quan recordes que mai es podrà repetir.

El verd et crida. Ell continua allà. Maleïts semàfors que tot ho entrebanquen. No se t'escaparà.

Ha entrat en un edifici. Quan hi arribes quedes ben parat. És l'escola. La Teva...

Quants anys fa que no creuaves aquest cancell? Qui sap. L'antiga recepció semblaria intacta si no fos per l'ordinador i les prestatgeries metàl·liques del darrera.

Busques amb la mirada. El tens uns passos enllà. Conversa alegrement amb algun professor que no reconeixes. Jove, de la teva edat. S'adonen de la teva presència. Es giren. Et miren. Tu somrius. El jove et pregunta quelcom que no respons. Els ulls seduïts pel vell professor que s'afanya a escodrinyar-se records, seleccionar cursos, destriar cares, noms i cognoms. Al rostre d'ell un somriure expectatiu. El jove ha entès i es retira.

I de sobte, un somriure, una mirada d'espontània sinceritat, de profunda alegria, de plena, encara que antiga, complicitat.

divendres, 18 de gener de 2013

Escena 18/01: Ignorant


Estació central.

L'agitació d'hora punta és arreu. Els altaveus miren d'alçar-se per damunt de crits, riures, veus dormides, malhumorades o disgustades per retards habituals.

Des de l'andana on la dona de vermell s'està es divisa la resta d'andanes.

Ella espera amb paciència. El seu inusual somriure marca el ritme dels dits que arpegien l'instrument que perfila melodies dins la ment.

A l'andana contrària hi arriba un home carregant anys, amb una crossa s'ajuda i els va sostenint mentre la va travessant amb la dificultat d'esquivar la gernació que s'impacienta per moments.
La dona s'ha fixat en ell.
A mitja travessa arriba el tren. Amb prou feines el veuen mentre l'empenyen maldestrament i el fan trontollar tot i aferrar-se a la crossa amb dues mans, com si fos clavada a terra i ni ell fos l'Artur escollit per arrencar-la.


La dona de vermell observava amb neguit. Ha imaginat l'home trepitjat i envoltat de cames tant apressades com ignorants. Però no, s'alleuja en veure'l dempeus a l'andana quasi ja desèrtica. L'home reprèn el recorregut. La dona retorna a la música. El somriure però, substituït per curiositat. Segueix l'home amb gest facial primer, després camina distantment al seu costat.

Quan és ja a l'altra punta, veu com ell s'atura. Mira a dreta i esquerra. Un parell, tres vegades i quan sembla segur de no ser observat s'endinsa en un racó mig apartat per un vidre i uns cartells publicitaris. Torna a mirar furtivament a banda i banda.
Tot seguit observa al seu voltant com qui compta, observant quelcom minúscul que s'ha tret de la butxaca. Sembla que ha trobat el que buscava. Desa l'objecte. Repenja la crossa al vidre vigilant l'equilibri. I s'ajup. Una mà ajudant un genoll ara l'altre. S'agenolla i arqueja tot el cos fins a tocar amb el front a terra. Ho repeteix dues, tres vegades. Resa.


La dona de vermell s'ha allunyat uns passos en comprendre. Li ha donat silenci, ja no canta, només escolta. Escolta les profunditats on imagina la pregària. I sense ni haver-ho pensat, l'acompanya. No recorda quan va fer-ho per darrera vegada. Si mai ho havia fet de debò més enllà de la lletania recitatòria.

L'arribada d'un nou tren ha segat el silenci de les andanes i la gent s'ha afanyat en totes direccions. Ignorant l'home. Ignorant la dona. Ignorant silencis.

dimecres, 16 de gener de 2013

Pensaments...

Som arbres...

... arrelats a passats enyorats, estimats, odiats, despreciats, oblidats, esquivats, amagats...

... amb troncs recobrint-se, amb constància incansable, d'escorça prou resistent per suportar l'escomesa del temps, l'envestida del món...

... amb branques joves i velles, mortes i vives, frondoses i seques que s'alcen o cauen, cercant cel, abandonant l'esperança, reclamant eternitat.

dimarts, 15 de gener de 2013

Escena 15/13: Voluntat


El moviment extrem t'encalla l'enteniment.

Escoltes veus al teu voltant.

Proven de dir quelcom, qui sap si racional.

Però tu tens de tot, menys raó.

El cos és un ent dominat per forces alienes a tota voluntat.

I aquesta t'obliga a esquinçar, esquinçar, esquinçar...

A fer bocins,

a fer engrunes de paper,

a fer pols de fitxa la paciència de la professora.

Per breus instants prens consciència.

La mà.

La calidesa ha travessat els jerseis polars i t'ha mirat als ulls.

Els llavis es mouen,

els mires,

t'esforces,

proves de llegir-los.

L'audició encara és propietat de l'irracional.

No entens res, només el somriure.

Comprèn, comprèn!

Que no pots fer-hi més,

que tota voluntat fuig de tu i es regeix sota la tirania de moviments absurds,

moviments trastornats.

La mà no t'ha abandonat,

i promet no fer-ho,

et dóna força,

et transmet coratge,

t'infon confiança,

t'assegura superació.

Així que reculls la pols,

en fas un pilot i el llances a la paperera,

esquivant la temptació titànica

de fer-la voleiar.

I t'asseus.

Cansat, esgotat, desconcertat,

però victoriós.

divendres, 11 de gener de 2013

Escena 11/01: Avança

Tot arrenca de nou;
Com una línia d'autobús local.
Principi i fi.
I principi de nou.
Parades casuals.
Parades exactes.
I tu sempre igual.
Sempre?


La tarifa mai s'estanca,
Mai baixa.
Només s'apuja.
Com un reflex descarat...
I tu n'ets el mirall!


Fa feixuc avançar.
Les escales són més altres.
El moviment, més brusc.
L'equilibri ratllant l'impossible.
I tu tremolaràs.


Tu trontollaràs
Aferrat a la barra.
Anhelant seient.
Mentre l'autobús arrenca,
Mentre el món segueix el seu camí.
Mentre el món s'oblida de tu.
Tu?

dimecres, 2 de gener de 2013

Curt

La precisió dactilar tremola sobre el teclat tàctil.
Erra un intent rere l'altre.
La sensible superfície no pot assimilar les humitats llagrimals.
Un dit rellisca, adés un altre.

I les lletres es confonen esborrant-se una i altra volta en lluita per aconseguir coherència textual...

"Ja ono hi éss... jA descnansa..."

"Alma mía" de Pedro Guerra

 
Alma mía sola, siempre sola,
sin que nadie comprenda tu sufrimiento,
tu horrible padecer;
fingiendo una existencia siempre llena
de dicha y de placer,
de dicha y de placer...

Si yo encontrara un alma como la mía,
cuantas cosas secretas le contaría,
un alma que al mirarme sin decir nada
me lo dijese todo con su mirada.

Un alma que embriagase con suave aliento,
que al besarme sintiera lo que yo siento,
y a veces me pregunto que pasaría
si yo encontrara un alma como la mía.

Any nou, Vida nova

Feliç 2013!

Bon Any Nou per a tots!
Que cada vers sigui una inspiració,
que cada línia us sigui un racó al cor!

Força i Bona Lectura!