dimecres, 20 de febrer de 2013

Escena 21/02: Reflex

Tot és foscor a l'exterior.

Mires fixament a través del vidre.
Intueixes moviment.
Potser només el veus perquè l'escoltes.

Sotrac rere sotrac.
Balanceig rere sacsejada.
El vagó és mou.
Tu, t'hi adaptes.

El negre és total.
Tan intens que és impossible traspassar-lo;
només reflecteix.

Estudies altres passatgers pel reflex.
Ets quasi un personatge de Hitchcock.
Un llegeix, un altre escriu, un tercer s'obsessiona amb un joc digital i, més enllà, una parella parla.
Fluix; de la conversa només n'entens la gravetat dels rostres.

Semblen distants.
Se senten tan distans!
Tots ells regalimen intimitat,
defensen jos.
Però només és aparença.

Somrius, amb amplitud bucal.
Tots són iguals. Tots!
Però no ho saben.
Són éssers idèntics
vestits amb pells diferents.
El mirall els delata.
Una foscor mimètica se'ls escapa pels ulls.

Tots, tots, tots!
Tots tenen la mirada obscura,
enfosquida per una ànima mediocre.
Són autòmats, són titelles del sistema, són pura repetició.

Somrius. Amb somriure fanfarró.
Són iguals, ben iguals, el reflexe no enganya.

L'espiar et fa sentir bé, superior, diferent.

Els ulls els delaten.
Els ulls els acusen.

I mentre segueixes espiant la mirada se t'encalla als ulls d'un altre passatger indiscret.
Destil.la, inevitablement, foscuria ocular, però el somriure...
L'arc labial també exuda sornegueria, superioritat, acusació mentre t'asfixia,
mentre delata foscors inconfesables.

divendres, 1 de febrer de 2013

Escena 01/02: Reflex indesitjat...


I quan s'hi ha vist reflectit s'ha esfereït.

Aquells fons d'ull tèrbol, infecte, podrit,
que tant ha detestat en altres,
és la ferum que veu exhalar dels propis en aquest instant.


Crida.
Esclata en auto improperis.
S'esgarrapa les galtes.
S'arrenca cabells.
Es desafia assenyalant-se.


Però el reflex també l'acusa...

I plora, i brama, i tot és desconsol, tot és aflicció.

I ja no sap res, no res, res!
Ni es reconeix a ell mateix quan s'enfronta, amb llàgrimes d'odi, al reflex indesitjat del mirall.