dissabte, 27 de juliol de 2013

Escena 27/07: La Carta


                                                                                                                  Dedicada a l'Anna i el Rubén.

S'asseu a l'escriptori.
A les mans hi porta paper i llapis.


Així que aparta l'ordinador i col·loca els utensilis a l'escribania davant seu.

Mira per la finestra.

Suspira.

Una, dues, tres vegades.

Sembla feliç, somriu, però;, de sobte, s'aixuga una llàgrima que cau inesperada.

No és pas que hagi deixat de somriure:

És l'emoció que ja és cor i li supura pels ulls i li llisca fins a les mans:


"Estimadíssim Tu,
Sense Tu l'aire se m'ofega als pulmons, respiro per supervivència, doncs la vida és mitja vida
."



Arruga el paper i el llança a terra.



"Estimadíssim Tu,
Recordes quan en aquell joc d'infants les nostres sabates van ser a l'atzar escollides alhora?... No era sinó un idíl·lic presagi d'amor? Un lligam de cordons i caminar?"



S´ho mira.


Ho rellegeix en veu alta.

En fa una pilota i ho llença endarrera per sobre l'espatlla.
Suspira.


Arrepenja el cap entre les mans.

Mira el cel.

Suspira.

Somriu.


"Estimadíssim Tu,
Amb Tu tot existeix plenament. Amb Tu recobra vida i sentit allò que semblava inert. Amb Tu és senzill confiar en l'endemà. Amb Tu la felicitat és un somriure perenne En Tu tot és jo i en jo tot és Tu. Amb Tu tot és esperança, tot és possible, tot és real, tot és vida."