divendres, 30 de gener de 2015

Curt. Pressa

Un, dos, tres, salta.
Un, dos, tres, salta.
Les cames volen a cada gambada d' atleta.
A banda i banda, dues torres t'estiren.
En la distància,  encara no ha sonat el timbre de l'escola.

MicroCurt

El vent esbotza les parets de les seves pors.

dijous, 29 de gener de 2015

Curt. Pes.

L'ha tenyida de mil colors.
Li ha posat enganxines, etiquetes, llaços,... Tot envà.
Cada dia en carregar-la li costa més.  L'arrosegar-la es fa més feixuc.
Ha provat, fins i tot, de buidar-la.
Però el pes és excessiu.

No pot més.

El penya-segat ja no sembla tan mala idea.
El desnivell és perfecte.
Així que, en deixar-la anar,
el trajecte fins a estavellar-se ha arrossegat la càrrega,
l'ha alleugerit.

dimecres, 28 de gener de 2015

Curt.

El fruit porpre quasi negre alçava invocacions al cel.
La lletania inaudible quasi silent, no era tan amable.

dimarts, 27 de gener de 2015

Curt. Té

Té un secret amagat.
Té un troç de fusta guardat.
Té un desig escrit en paper groguenc.
Té sempre un somriure quan diu que no li manca res.
Ho té, es cert, el somriure i tot. Però,  tot i en secret, continuarà esperant.

diumenge, 25 de gener de 2015

Curt

Havien passat pocs dies i no en quedava ni rastre.
Els somriures estaven desactivats, qualsevol rastre d'il·lusió, fora de servei.
I, ella, qui sap per què,  s'obstinava a interrogar la cantonada,  preguntant-li quan tornarien les llumetes, quan tornarien els Reis.

dissabte, 17 de gener de 2015

Quasi curt. Pedres


De petits sempre jugaven a tirar-se pedres. Sobretot ell. Corrien corriol enllà ell davant, ella darrera. Ella l'avançava aprofitant que s'ajupia a collir més rocs. I en saltar-li per sobre, li llençava el roc que s'havia reservat per aquell instant. El mateix truc, el joc exacte. Ell s'alçava d'una revolada amb mirada trapella, ara veuràs, cridava recomençant la persecució. Reien entre pedres que voleiaven esquivant-se amb atzar exacte. I reien fins caure exhausts de vida als peus de l'únic pi que podia resguardar-los de sol...

Ara somrius. El pi ha perdut un parell de branques, masses nens volen arribar els primers a la més alta. Nosaltres sempre hi arribàvem junts, sempre fent trampes per esperar-nos.
A la mà hi tens un roc. El mires com si et fos confident. La rugositat que el creua sembla retornar-te el somriure. I sense pensar-t'ho dues vegades t'aixeques i el llances ben lluny, tal i com fèieu de petits, tant lluny que mai us hi podreu entrebancar. Tan enllà que el camí se us ha quedat sense pedres.

Dedicat al Gran Apartador.
I a tu, que em llegeixes, gràcies per apartar les pedres.