diumenge, 10 de maig de 2015

Curt 105. La prova.

Dos minuts, només necessites un parell d'insignificants minuts. T'afanyes a col·locar i amagar coses amb l'orella clavada al timbre. Ja sona! I ell encara no ha arribat. Un minut, voles. Et gires, fas una inspecció general per comprovar la perfecció escènica. Obres la porta.

"On eres?!"
"Perdona." Et fa un petó. "He oblidat les claus. Què faig?"
"Tranquil, tot està a punt."
Us agafeu de les mans. Somrieu. Noteu com us tremolen.
"Estàs massa nerviosa..."
"I tu!"
Rieu. Us feu un nou petó.
"Tot sortirà bé."
La força comuna es fa miques amb el sonar del timbre. Us mireu amb complicitat aterrada i avanceu cap a la porta. Dits incrustats, caminar sincronitzat, respiració precisa. Obriu.

La senyora us escaneja en mig segon. La feu passar. Us trontollaria el caminar si no fos per la mà que manté l'equilibri. Sabeu que aquesta dona té sensors especials, seguint-li la mirada veieu com s'atura als amagatalls improvitzats, com estudia cada moble, com jutja cada llibre, com sentencia cada record.

S'asseu i us mira. L'imiteu.
"És una casa ben bonica", afegeix amb una veu que ha fos la duresa del caminar.