divendres, 10 de juliol de 2015

Curt 166. Oblit.

Cada dia aquests ulls tan buits el sotgen amb sospita des de la distància on s'han anat instal·lant. El rebusquen en una memòria inerta, estèril. Desconfien de les seves carícies, abraçades, somriures. S'enretiren, s'estremeixen.

És en aquests moments quan se n'aparta i surt al passadís. El veus observar-la a l'estança que és tot el seu món, d'on no en surt, on tot li és familiar. La mira amb els ulls empressonats en llàgrimes que us oculta quan li pregunteu si necessita res.

Però com no ha de tenir el cor encallat a la gola. No sé qui ets, has sentit com li deia centenars de vegades. No sé per què em mires. No entenc per què em cuides.
No vull que em toquis més. No, no ho vull. Ves-te'n. Deixa'm. I t'esgarrinxa el cor la perseverança d'ell, la resistència vers la reticència. Sobretot quan la tensió muscular l'enretira amb gelor, amb violència, arquejant el cos en direcció contrària.

Avui però ell no té més esma i marxa. Li has posat la mà a l'espatlla i l'esvoranc del cristal·lí t'ha enfonsat. Ànims, li dius, i ell somriu mentre la mira de nou. Fins demà, fins demà.

Sents com et crida des de l'habitació. Quan hi entres,  et fa senyes encuriosida assenyalant la finestra. Et fa ajupir al seu costat, amb el dit assenyala el marit a qui ha oblidat i que es a punt de creuar el carrer. I amb un xiuxiueg et confessa a cau d'orella, no el recordo, però no puc evitar estimar-lo.