diumenge, 1 de novembre de 2015

Curt 280. A mig carrer de distància.

Fuig, s'allunya a corre-cuita amb la cara enrojolada entre cabells. El pes de la motxilla és un motor que l'accelera costa avall. La mires. Tens un nus a mig camí de l'enteniment.

No vols que marxi...

La crides.
Primer amb suspirs, després amb la veu trencada.
S'atura. No es tomba.
Reinicia l'escapada lentament.

Hi tornes, més fort, amb espectacle de galls pel canvi de veu, li fas ressonar el nom entre veïns encuriosits. Aquesta vegada convençut de retenir-la

Un dels ulls fugitius no pot evitar mirar-te. L'altre vol fer-se fonedís. Però s'ha quedat quieta. T'escolta.

És la teva, la teva! Li entones un himne que improvitzes amb les lletres del seu nom. El fas rimar, el fas dansar, el fas volar. I ella riu. I ara et mira.

De dos-cents metres enllà, dels peus del costerut carrer, et llança un petó i surt corrents.

"Fins demà!", et retorna el vent. I esclates en riures i en tombarelles i en somriures! Fins demà, fins que l'escola us torni a reclamar.