dissabte, 14 de novembre de 2015

Curt 293. Al cor del dol.

L'aigua eixint per sota la porta t'ha esparverat. T'has apressat xipollejant a la recerca d'una aixeta maltancada, un electrodomèstic fent aigües, una tuberia accidentada. Res.
T'has assegut desconcertat veient com la tela de les sabates es xopava, ensumant la salabror impossible, quan de sobte l'has sentit, el degoteig incessant. T'has girat sobre el tors buscant-ne l'origen. Cada vegada et neguiteja més tot plegat, et sembla irracional, però les gotes imparables sonen llastimoses.
Sense que les parpelles se n'hagin adonat el cristal·lí ha començat a gelar-se, i ha impulsat la resta del cos, per reacció, a tambalejar-se cap a l'origen d'aquest toll de salat. Les natges cerquen cadira, mitja d'elles l'encerta quan les cames és desplomen.
Aquí, davant teu, l'escriptori.
A sobre, fulls i llibres són illes que resisteixen humitats amb èxit dispar. I al fons... el globus terraqui, tombat, exànime, supura líquid. Per un forat, que roça la taula, perd fluids. El color blau és quasi inexistent, només en queda un lleu rastre. La silueta dels continents es desbibuixa diluint-se trau enllà, donant pas al negre. La ferida, que encara exhuda restes de sàbia, té com a epicentre un punt que ja no és.
Plores. I les teves llàgrimes regaliment a la recerca del gran oceà de dolor del món, que jeu abatut per la ferida al cor de França.

No serà, però, fins que vegis el món sec, esberlat per innombrables nafres, quan prendràs consciència del veritable rastre de l'Horror.