divendres, 18 de desembre de 2015

Curt 327. Una clariana al bosc.

Dia 77.
L'espera es fa eterna. Els autòctons no han gosat travessar el llindar del bosc. Sé que m'observen, les seves punyents mirades se'm claven arreu. N'hi ha que fan mal, m'espanten.
Els dies s'escursen i tot es va congelant. La missió està encallada. Penso sovint en abortar-la. Tampoc serviria de massa. On anar em continua ofegant els pensaments, obsessionant-los.
He explorat el bosc que empresona aquesta clariana que m'és llar. Però l'hi he esbrinat la sortida. És talment una bèstia enrarida.
M'hauré de quedar. No hi veig altra opció. La idea m'horroritza. Fa un fred endemoniat... Les provisions cada dia són terrorificament més minses. Les raciono per no embogir. Em falta poc...