dissabte, 27 de febrer de 2016

Curt 398. Volta celest.

Has alçat els ulls al gris que tot ho cobreix; proves de tenyir-lo del blau que els grans rememoren. Però com imaginar tanta blavor.

Expliquen que necessitaven protecció, que tal brillantor feia aclucar ulls, feia rajar llàgrimes. I que aquestes reflectien els rajos del Sol, l'astre rei en deien, lluint com pedres precioses d'irisada coloració.

Les teves llàgrimes són grises.

Sovint, somnies il·lícitament en l'escala prohibida, en traspassar la senyal amb clandestina predestinació, en ascendir els graons ja mai trescats,...

Oh, si fossis valenta!
Posaries a prova els temors i t'arrencaries la curiositat com qui es desfà d'un sospir. I seria en aquell instant quan, amb les parpelles humitejant-se, sabries quin to de cel exacte li donaries a la volta de l'estació amb el teu pinzell.