diumenge, 28 de febrer de 2016

Curt 399. Bressolant-la.

Has entrat a l'habitació. La petitona dorm. La deus haver imaginat.

"Qui ha obert la boca?". El silenci és resposta clara. Busques culpabilitat, però cap ull en demostra.

De nou al dormitori, interrogues les parets. L'has tornada a sentir. Com? Si aquí només hi sou el respirar plàcid del bebè i tu?

"Ja hi tornem?!". El gest callat és un xic més tens. Però cap d'ells se'n revela causa.

N'estàs convençuda, la melodia surt d'aquí i la nena no pot ser pas. Qui, doncs? I com...

"Prou! Qui és que canta?!" La tibantor ambiental s'ha esquinçat en sonar el timbre. "Està bé, tothom fora".

La incredulitat penja d'un fil. La veu es dolça; la cançó de bressol, preciosa; la cambra, buida.

T'has assegut al racó de la font, entre el mur i la bardissa. Has obert la bossa de l'esmorzar i d'entre les galetes n'has tret la llauna buida d'on,

La tonada et sona. Te la cantava la mare. De sobte els ulls se t'han aturat en un bony sota els llençols. Serà algun peluix, però els tens a la vista. El palpes.

de la tapa del cul, penja un fil que vau colocar amb el pare l'estiu passat. És màgic! Ahir en vas escapçar un tros. I ara penja d'una altra llauna.

Una llauna? Amb un fil... Els ulls et són plats fondos curulls de sorpresa, d'il·lusió. La llauna canta. És ell, ell!

T'has posat la llauna intercomunicadora als llavis. La cavitat ressona als teus dits mentre s'escalfa pel baf i el cor que li regales. Segur que tot són somnis de cotó fluix al seu son!