dissabte, 30 d’abril de 2016

Curt 461. Pols de Sang.

Quan has arribat aquest matí no pensaves pas quedar-te, però t’ha acorralat i, ara, arraulit contra el mur de pedra, pregues. Ell és fora, et busca. En sents la fressa pels carrers de llambordes salvatges.
Les quatre cases a la llunyania t’han sembrat temptacions a l’ànim. El llogarret buit era una delícia per a redescobrir. Ara, però, maleeixes la curiositat que t’ha reptat espina amunt, controlant-te amb una voluntat massa nostàlgica.
Es fa fosc, un parell de fanals carregats de teranyines teixeixen la penombra. Et crida. I al so de les petges feréstegues, sil·labeja un nom que havies oblidat. Voldries ser un roc més del mur on t’arrapes, la tensió als genolls te’ls està tornant lítics.
No creus poder escapar. El silenci és espès com el record dels ulls que et cerquen..., que et sotgen. Ja no estàs sol al miserable casal. T’ho diuen els ulls que t’esgarrapen des de la fosca.
Tu.
T’etziba amb batecs secs.
Tu.
Respons amb altivesa irrevocable.

I abans d’arribar a les mans, encara tens temps de mirar per darrera vegada la parricida cicatriu que et va costar la sang.