dijous, 11 d’agost de 2016

Curt 560. Pena sorda.

T'han trobat a trenc d'alba.
Estava arraulida contra el mur.
No estava sol.
Hem regirat el poble tota la nit.
Pobreta, amb el fred que feia...
T'han alçat de la glaçada llosa.
Només tenia les lluernes per caliu.
L'ha vista el petit de cal Gep.
Respirava?
No el deixeu sol.
Que què feia allà dalt!?
Era als peus de l'ermita.
Diuen que sí.
Tens un fil d'alè somrient que et relliga els ossos.
Hem batut el bosc trencant la fosca.
Uns braços t'han abraçat en una manta.
Li han preguntat.
No el deixeu sol!
L'han posat en un cotxe , la calefacció a tot gas.
Ens han dit que fa temps no hi toca massa.
El cotxe és fred, tornaràs a l'ermita.
Insistia amb que la hi deixessin.
Pobra! Tant de fred li ha aturat l'enteniment.
Està sol, sol...
No et deixen sortir del vehicle, tot i demanar-ho a crit ofegat.
Han comentat que estava cargolada.
La pell com cristall a un cop d'esberlar-se.
L'heu deixat sol!
Crides, increpes, maleeixes, la llengua t'és una medusa d'improperis.
Ens han dit que ha forcejat per fugir.
Les forces t'aixequen entre crits de sorpresa.
Hem hagut d'obrir la porta; ha corregut corriol enllà.
Ja vinc, ja vinc!
Era un fantasma, un ens quasi transparent que es perdia en la penombra del fullatge.
Veus l'ermita, la llosa, ell.
Un goig estrany se l'enduia, una pena negra, muda.
Ja sóc aquí, tranquil, ja no estàs sol.