dijous, 29 de setembre de 2016

Curt 581. Senyals.

En el fons, no erem res més que senyals de trànsit amb un gust especial per la disfressa jeroglífica.

dimecres, 28 de setembre de 2016

Curt 580. Presències.

Els has tancat la porta als nassos després de llençar-los bocins d'improperis que duies desperdigats pel pensament. "Han tornat... han tornat,..." és la salmòdia que et vagareja zig-zaguejant entre dents. Se t'estremeix l'alè en insinuar noms, se't cristalitzen les pupil·les de reconèixer fantasmes passats de data, se't litifica la pell amb una enyorança imperdonable. Potser hauries d'obrir la porta, afrontar-ne el blanc ocular, si és que els esperits en tenen, però ni saps si en tens ganes. Amb la mà al pom, notes com la curiositat et desentumeix el tacte, ara ets formigueig esbojarrat. Refrenes el gir de canell, però, i arrepenges el front a la porta. Un "demà, potser..." intenta convèncer-te quan, de sobte, una guitza tafanera de la cama esquerra ha esbatanat la fusta. Creues la porta com qui traspassa una esquerda en el teixit temporal. Són aquí i tu amb ells.

diumenge, 25 de setembre de 2016

Curt 579. La Mala Sort.

Va venir furtiva, sota capa negra, ombra funesta de presagis malmesos.
Va arribar encesa, immersa en la violència de la pèrdua, en la solitud empresonada.
Va apropar-se't amb rostre juganer, traïdora, amb babes i giragonses a quatre potes;
per menjar-se't la lletra, odiada mes necessària, que era tall de cadenes, llibertat de malastrugança.

Però tu, bèstia sense rostre, reclamaves despòtica la meva carn, i t'aferraves tirànica al meu camí.
Com em reclamaven llibertat els batecs recargolant-se en sentir el teu pestilent pes!

... com fugir de tu, Mala Sort, que te m'aferres com heura, que em xucles la fortuna...

Però lluitaré.

Convocaré cos i ànima, dansarem en cercles sota el foc fred de la lluna, reclamarem l'embruix dels celestes, conjurarem l'essència de les herbes, per fer-te rastre, per fer-te res.

divendres, 23 de setembre de 2016

Curt 578. Poema sense seny.

Com una hac anglesa
a qui han convertit en
jota castellana,
Com un sospir d'amor
tornat en asmàtic
panteixar,
Com un zèfir
calmós
transmudat en mestral embogit
entre cingleres,
T'has transtornat en
rufagada eixorca, en
sentir virulent, en
parla insensata.

dimecres, 21 de setembre de 2016

Curt 577. Des de les cordes vitals.

                               saltat
Les llàgrimes han          dels ulls.

Inesperades... exaltades... sorprenent-se...

Una nota,
(una...)
una explosió,
)eclatant timpans endins(
una vibració,
{~~~~…}

un agut obert,
                   profund, 
                              convençut i convincent!

t'han arrencat una nova veu
-la vella s'esfilagarsa-
una desconeguda? cadència,
una ¿inconeguda veritat.

dimarts, 20 de setembre de 2016

Curt 576. Qüestió de mires.

Que la teva albada no és la millor del món ho diran ells! Potser no tinguis penya-segats serrats a tall de mar, ni cims que facin pessigolles als núvols, ni pastures verdes on rodolar cercant l'horitzó, ni un skyline d'aquells que voldries haver creat; però l'estreta finestra entre blocs de ciment i les quatre fulles penjant de branques impossibles bé mereixen tal títol! Qui sinó t'ha ensenyat que la resta és un horitzó tan vast que ni amb mil aventures al dia te l'acabaries?!

dimarts, 13 de setembre de 2016

Curt 575. Pèrdua.

Un paquet de mocadors
reposa
al costat de la finestra.
Tren i moviment
han oblidat
qui l'hi ha col·locat.
El paquet s'engoleix
en plors.
Però la celulosa
xucla
qualsevol rastre
de dolor.
Enyora l'home,
la nostàlgia li
secciona les capes
en pols,
i una tristor
blanca, buida, eixuta,
asfixia els deu presoners.
Ell els duia amb compte,
acariciava el plàstic,
i en ones dactilars
els feia sentir
preuats.
Per ell
eren porcions
d'esperança minsa,
de cèntims, potser,
però de futur.
Mes ara...
Hi ha un paquet
de mocadors a tocar
d'una finestra de tren,
deixats,
abocats a l'oblit,
destinats a la inutilitat.

diumenge, 11 de setembre de 2016

Curt 574. Quatre anys al balcó.

Un troç de tela eixuta, esquinçada, descolorida, penja d'un balcó de molts. S'aguanta ferma gràcies a dues betes cosides a corre-cuita entre batecs plens d'esperança dos parells d'anys enrera.
Avui, voleia de nou alçant-se cofoia, deixant-se besar pel sol, i somnia que vola amunt, cel enllà, duta per la brisa, abraçada per la llibertat.

divendres, 9 de setembre de 2016

Curt 573. Turba nocturna.

A vegades se sorprenia de quanta gent cabia en aquell llit seu.
A cada volta topava amb una mirada inquisitiva,
un nom li assaltava el son per deixar-lo nafrat,
un comentari l'exasperava com una grafia indesxifrable,
un mot es tornava en presó d'infinita espiral,...
Entortolligant-se, tots, entre llençols d'arrugues petrificades i cabells enredats de tant gir.
En ocasions, vacil·lava entre estrènyer aquests amants anihiladors de l'oníric regal amb força o abocar-los a l'abisme més enllà del matalàs, repudiant-ne fins l'essència.
Hi havia nits, però, que només somniava en malsons dormits anestesiant-li la corrua de fantasmes que li infestaven els llençols.

dimecres, 7 de setembre de 2016

Curt 572. Foscor.

No havia suportat mai la foscor, en tancar llums, els límits de l'irracional es tornaven infinits, i qualsevol record amb ínfules de grandesa es veia amb cor de retornar.

dissabte, 3 de setembre de 2016

Curt 571. Aniversari.

Et lleves amb els mateixos nervis de fa trenta-sis anys, et fan caminar amb somriures llampec que frueixen frisosos resseguint-te l'espina exultant a cada passa.
Ets sensibilitat transparent, les seves paraules i mirades són carícies pures que t'encenen carn i ànima; cada gest és pell que sap pell, pell pròpia que batega en l'altre tu que et sosté i et manté.
Ets un tu i un jo, que sense ser calc, sou u en duplicitat fidel.

divendres, 2 de setembre de 2016

Curt 570. Per un brindis més.

Els ulls et pengen dels nervis cansats. Quant li pot quedar a aquest fastigueig de fatiga?
Ben mirat, però, si els reculls amb compte i els insereixes a les conques amb delicadesa, encara poden aguantar un xic més.
Així que alçaràs la copa de nou, per ells, per demà, per tots, per avui, per vosaltres, per l'ahir, per tu.

dijous, 1 de setembre de 2016

Curt 569. L'essència escapçada.

En entrar a l'habitació, te l'has trobada de quatre grapes, resseguint racons indignes de l'artrosi.
"Àvia!", has dit provant de no abocar la tassa que ja t'envermellia els dits.
"No hi són, no hi són..."
"Va, Àvia, aixequis. "
"No... no... no..."
Segueix repassant calaixos i escletxes, però deu buscar quelcom invisible.
"Ha perdut res?", li dius mentre deixes la tassa a la còmoda i t'agenolles a mirar rajoles.
"No... no perdut... no...", plora.
"Àvia...", li poses la mà a l'espatlla, "calmis, digui'm què, i jo l'ajudo."
Et mira,  però no hi és, té els ulls plens d'ombres, cerca fantasmes.
Insisteixes, "què ha perdut?"
"Perdut no!", t'etziba amb una ràbia que fa tremolar la pols de les parets, "robat!"
Esbufega, les pupil·les, enpetitidament afilant-se com agulles de fer mitja se't claven al cor.
"Àvia, per Déu, calmis!"
Torna a escudrinyar com qui busca tots, però aquests només supuren buits.
Somica, plora, s'abraça el cap, s'esgarrapa els  fol·licles, brama. "Les lletres...! On són les meves lletres!!!!"
Xiscla, ulula, i arrenca cabells a esperits que creus creu veure.
"... vull les meves lletres..."
I s'alça, s'enfronta al mirall. De genollons, encara, l'observes, la veus caure a l'abisme dels monstres, engolida per la foscor de la mitjanit de la seva nit.
"... van robar-me les lletres..."
I al voltant se us enreda un silenci com heura xuclant-vos fonètica, sintaxis, sentit.