dijous, 1 de setembre de 2016

Curt 569. L'essència escapçada.

En entrar a l'habitació, te l'has trobada de quatre grapes, resseguint racons indignes de l'artrosi.
"Àvia!", has dit provant de no abocar la tassa que ja t'envermellia els dits.
"No hi són, no hi són..."
"Va, Àvia, aixequis. "
"No... no... no..."
Segueix repassant calaixos i escletxes, però deu buscar quelcom invisible.
"Ha perdut res?", li dius mentre deixes la tassa a la còmoda i t'agenolles a mirar rajoles.
"No... no perdut... no...", plora.
"Àvia...", li poses la mà a l'espatlla, "calmis, digui'm què, i jo l'ajudo."
Et mira,  però no hi és, té els ulls plens d'ombres, cerca fantasmes.
Insisteixes, "què ha perdut?"
"Perdut no!", t'etziba amb una ràbia que fa tremolar la pols de les parets, "robat!"
Esbufega, les pupil·les, enpetitidament afilant-se com agulles de fer mitja se't claven al cor.
"Àvia, per Déu, calmis!"
Torna a escudrinyar com qui busca tots, però aquests només supuren buits.
Somica, plora, s'abraça el cap, s'esgarrapa els  fol·licles, brama. "Les lletres...! On són les meves lletres!!!!"
Xiscla, ulula, i arrenca cabells a esperits que creus creu veure.
"... vull les meves lletres..."
I s'alça, s'enfronta al mirall. De genollons, encara, l'observes, la veus caure a l'abisme dels monstres, engolida per la foscor de la mitjanit de la seva nit.
"... van robar-me les lletres..."
I al voltant se us enreda un silenci com heura xuclant-vos fonètica, sintaxis, sentit.