divendres, 28 d’octubre de 2016

Curt 591. Caminants.

I així, de sobte, us heu reconegut esperits afins, caminants que comparteixen temps i espai, companys que el dia a dia ha transmutat en amics.

dilluns, 24 d’octubre de 2016

Curt 590. Lliures.

"Vull ser lliure...", li has dit. La mirada se li ha petrificat amb la recança del t'estimo que t'havia regalat. "Ah..."
"No, si us plau, no m'entenguis malament!", has afegit a corre-cuita per deturar el vessament de decepció que amenaça brillantor. Li has somrigut amb dolçor i has continuat, "per a mi, l'amor és llibertat: d'estimar, de compartir, de créixer, però mai d'ofegar, ni de limitar, ni d'empetitir. Et vull lliure amb mi i per mi. Em vull lliure amb tu i per tu".

dijous, 20 d’octubre de 2016

Curt 589. Poema buit.

I de sobte
enfrontada al reflexe
t'has trobat
buida

Fetilleria estranya
que et retorna a tu

Encanteri diligent
que t'ha regalat el no res

Ets
de nou
com que vol omplir-se

Ets
per fi
espai

Cor obert
Ànima lliure
Futur ple

dimarts, 18 d’octubre de 2016

Curt 588. Hi ha un home...

Hi ha un home assegut sobre una maleta malmesa. Té la mirada fixa al buit del bullici que s'atrafega per esquivar-lo. Escolta, ensuma, imagina, calla. Té les mans als genolls, i els peus girats en dins; el coll mig torçat cap a la dreta fa que les espatlles es desequilibrin.
Un nen es desempallega de la mà adulta que el protegeix dins la gernació i corre cap a l'home. Se li planta davant a la gatzoneta. Li posa una mà sobre la mà del genoll esquerra. Somriu. L'home torna en sí, i prova de tornar-li el somriure, però és una ganyota encarcarada. Es miren.
Un pare arriba i arrenca el petit de les urpes del perdulari. L'increpa amb improperis que cap nen hauria d'escoltar. El fill plora. El pare li'n dóna les culpes i abans de marxar li etziba una coça. L'home se'ls mira, amb la ganyota calcificada, els ulls regalimant, i la paraula gràcies fugint-li del cos.

diumenge, 16 d’octubre de 2016

Curt 587. Agraïment.

Perquè...
quan la vida se'm va tornar freda, em vas abraçar,
quan se'm va enfosquir, vas encendre tots els llumins,
quan vaig perdre el somriure, me'l vas trobar,
quan estava sense ànim, me'l vas inflar,
quan m'engrapava el silenci, me'l vas respectar,
quan la ràbia m'erosionava les estranyes, em vas regalar calma,
quan em creia perduda, em vas reconèixer.

Perquè ets part de mi, gràcies.

Dedicat als àngels que sempre hi són.

dijous, 13 d’octubre de 2016

Curt 586. Entumit.

Aquell era un buit estrany. Li tibava l'alè com una urpa esgarrinxant-li un ànim inconegut però no li feia mal. Era com tenir un braç entumit per una mala postura, el veia, però no el sentia. Provava pessigant-se però res; el sistema nerviós no transmetia dolor, cap senyal era enviada al tàlem.
Mes el pes de l'absència li escurçava les paraules. Li mancava quelcom irreconeixible, ho notava en un formigueig incòmode que se li havia anat  instal·lant al pit, com si hagués perdut una part de sí que ja ni recordava haver tingut, com si en ell s'hi hagués acomodat un forat negre de sentiments.

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Curt 585. Poema trencat.

Un impacte
sec
Sord
Estremidor
Ha obert un esboranc
Negre
Infinit
Insalvable

Una col·lisió
Imprevista
Traïdora
Altiva
Ha destrossat el pont
Vena
Sàbia
Torrent

Un cataclisme
Impertètrit
Efímer
Roí
Ha esbotzat camins
Teus
Meus
Nostres

dissabte, 8 d’octubre de 2016

Curt 584. Atraccions.

Astorada te les has contemplades amb els ulls rodolant-te a les conques amb sorpresa convulsió. Primer han saltat entre tirolines com Tarzans enfenollits, després han xisclat en davallar per la muntanya russa més inversemblant, i al final encara han trobat forces fer surfejar parets d'onades mentre feien equilibrismes enjogassades. I encara troben temps per plaure's en la inspiració?!  Això són neurones de primera categoria!

divendres, 7 d’octubre de 2016

Curt 583. El patró perfecte.

T'obstinaràs a creure-hi de nou, com la ingènua criatura que pregonava que amb un redredat podria esborrar el vell. I d'utopia et teixiràs un bell vestit, brodant-lo amb fils de màgia, cosint-li brillants de felicitat. Potser, en aquell instant creat, perfecte, la il·lusió sigui esperança, i la fe destil·li realitat.

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Curt 582. Poema impossible.


que em mancaran paraules
per descriure't.

Faré giragonses textuals
recercant la teva essència,
serà en và.

Enfilaré metàfores
al teu caminar i
amb anàfores
voldré exalçar-te,
però no hi seràs tu.

I és que
com es pot escriure
la Perfecció?

Com
atrevir-se a encarcerar-la
en un sol vers...