dimarts, 29 de novembre de 2016

Curt 598. Trobades.

L'has vist a mig vagó de distància, aquells ulls tan seus flotant per sobre la marea de caps endormiscats. No ha trigat gaire a veure't. Ha fixat aquell mar profund, indesxifrable, en tu, mentre un somriure se li ha partit a mig esgrimir. Tu sí que li somrius, de forma nova,  però. Alhora, una vella melangia t'escala vértebra a vértebra, silent, gèlida, com les darreres paraules. Et vol empresonar amb les pestanyes, com si fossis un pensament recuperat, però se li petrifiquen els cristal·lins. Amb mig gest de front li marques que baixes, les portes s'obren i l'aire hivernal li glaça una llàgrima a traïció. Veus com et dibuixa amb  pupil·les confoses, desesperades. I abans de baixar, just abans de girar-te li dius adéu, veu clara, ulls nítids, cor tranquil.

diumenge, 27 de novembre de 2016

Curt 597. Entre l'espai i el temps.

Per les escletxes d'una porta tan blava com les entranyes de l'espai, l'alè a aventura es filtra; en notes l'aroma, té tons de seducció, d'elixir d'amor. Des dels tous dels dits, que tremolant d'evidència han volgut palpar la fusta inversemblant, sents el bategar del temps. La llum que revela la porta s'intensifica, t'encercla, et traspassa els límits per fissures imperceptibles. T'espantes, recules, amb braç estès, la blavor a dos mil·límetres. I el dubte t'esgarrinxa les entranyes. I és desig i por, i esperança i pèrdua. I només són dos mil·límetres, dos...! pero semblen tot l'espai sense temps.

dissabte, 26 de novembre de 2016

Curt 596. Poema entre dos.

Ho sabien
A sentiment obert
Supurant entre silencis

Ho sentien
Amb bategar embogit
Brogint sense esperança

Ho tenien
A carícies de distància
Ofegant-se entre mirades

dimarts, 22 de novembre de 2016

Curt 595. Poema emboirat.

Mires la broma
densa, fluïda,
enjogassant-se amb branques,
fulles, copes, cabells...

Ets arbre,
arrels, saba, batec,
dur com fusta de faig.
A cercles creixent,
embolcallant-te cor,
ànima, esperança.
Amagant-te
essència, pors.
Protegint
vida en cuirassa.
Serrant branques
aèries, cercadores de broma,
caçadores d'humitat
desentumidora,
defensores
d'amorosir escorça.

Escorça folla
de cicatrius mal
suturades, encara
supurants...

dilluns, 14 de novembre de 2016

Curt 594. Poema lunar.

Fils de fum dibuixen espirals.
Una flama resisteix
entre les restes
insignificants
de cera asmàtica d'oxigen.
Uns ulls
ressegueixen el traç
de llum que es torna
fum
perdent-se
en la claror lunar.
Un cor
salmòdia un encanteri,
desig impossible regalimant-li de l'ànima,
cercant pau.

dimarts, 8 de novembre de 2016

Curt 593. Còmplices.

Es miraven d'esquitllada.
Ella li somreia a l'aire imaginant que era ell qui la besava a cada carícia de la marinada.
Ell marcava els seus batecs amb l'anular sobre la taula, amb cada toc li regalava el cor.
No havien parlat mai.
Cada matí compartien cafè al bar.
Si l'un no hi era, amb inconscient acord, l'altre no prenia sucre.
Ella cada matí front al mirall es prometia mirar-lo directament i dir-li bon dia.
Ell pensava en seure-li al davant i brindar pel nou matí.
Però les forces els flaquejaven per fantasmes que encara els esgarrinxaven.
I cada dia marxaven sols, cap cots, excitats de melangia i cafeïna mal paida.
Avui, però, no hi tenien cafè al plat sino una nota, l'han agafada expectants, el plec era perfecte, l'escriptura arrauxada: "que no ho veus que t'estima?!"
I mentre es trobaven en somriures i mirades còmplices, un cambrer els acabava de parar taula per a dos.

diumenge, 6 de novembre de 2016

Curt 592. Tardor de vida.

Veus fulles de catifa, colors tenyits de tardor, branques que s'alcen gràcils en nuesa lliure, escorça que, ara, s'eriça en retrobar la lluïssor freda del sol. 

És un ésser retornant a ell, en plena despresa, al centre del reconeixement, on les foteses han perdut sentit, on tan sols el present compta.

I la retina ja no reté l'arbre, el cos et tremola tant com l'ànima mentre la vista es fa mirall per ara ser tu qui es deixondeix en l'oreig.