dimarts, 8 de novembre de 2016

Curt 593. Còmplices.

Es miraven d'esquitllada.
Ella li somreia a l'aire imaginant que era ell qui la besava a cada carícia de la marinada.
Ell marcava els seus batecs amb l'anular sobre la taula, amb cada toc li regalava el cor.
No havien parlat mai.
Cada matí compartien cafè al bar.
Si l'un no hi era, amb inconscient acord, l'altre no prenia sucre.
Ella cada matí front al mirall es prometia mirar-lo directament i dir-li bon dia.
Ell pensava en seure-li al davant i brindar pel nou matí.
Però les forces els flaquejaven per fantasmes que encara els esgarrinxaven.
I cada dia marxaven sols, cap cots, excitats de melangia i cafeïna mal paida.
Avui, però, no hi tenien cafè al plat sino una nota, l'han agafada expectants, el plec era perfecte, l'escriptura arrauxada: "que no ho veus que t'estima?!"
I mentre es trobaven en somriures i mirades còmplices, un cambrer els acabava de parar taula per a dos.