dimarts, 29 de novembre de 2016

Curt 598. Trobades.

L'has vist a mig vagó de distància, aquells ulls tan seus flotant per sobre la marea de caps endormiscats. No ha trigat gaire a veure't. Ha fixat aquell mar profund, indesxifrable, en tu, mentre un somriure se li ha partit a mig esgrimir. Tu sí que li somrius, de forma nova,  però. Alhora, una vella melangia t'escala vértebra a vértebra, silent, gèlida, com les darreres paraules. Et vol empresonar amb les pestanyes, com si fossis un pensament recuperat, però se li petrifiquen els cristal·lins. Amb mig gest de front li marques que baixes, les portes s'obren i l'aire hivernal li glaça una llàgrima a traïció. Veus com et dibuixa amb  pupil·les confoses, desesperades. I abans de baixar, just abans de girar-te li dius adéu, veu clara, ulls nítids, cor tranquil.